Martes, 26 de noviembre de  2024



Català  


Barcelona decadent o en alça?
acec4/7/2022



(Foto:)
 
Què en queda, de la Bar­ce­lona cul­tu­ral dels pri­mers anys de la Tran­sició? La ciu­tat vivia una època d’esplen­dor cos­mo­po­lita que, 40 anys després, ha mort escla­fada pel naci­o­na­lisme i una visió pro­vin­ci­ana de la cul­tura, com s’ha denun­ciat des de cer­tes tri­bu­nes? La radi­ca­li­tat de l’under­ground ha estat engo­lida per una cul­tura sub­ven­ci­o­nada i aco­mo­datícia? O, per con­tra, vivim moments d’esplen­dor cul­tu­ral? La ciu­tat juga en la Cham­pi­ons, en l’Europa Lea­gue, en la lliga o a regi­o­nal? Bar­ce­lona s’ha esvaït dels grans cir­cuits euro­peus de la cul­tura o hi és més pre­sent que mai? La cre­ació d’una xarxa de grans equi­pa­ments a la ciu­tat ha nor­ma­lit­zat la vida cul­tu­ral i ha esti­mu­lat la cre­ació o ha creat un art d’apa­ra­dor que no ha aju­dat prou la cre­ació local?


Hem abor­dat aques­tes pre­gun­tes des de diver­sos àmbits: la lite­ra­tura, el còmic, les arts escèniques, l’art, la música i el cinema. I ho hem fet a través de les veus de dife­rents experts, tot inten­tant no con­fon­dre la ciu­tat amb el país i dei­xant de banda les valo­ra­ci­ons polítiques. El tema es presta a judi­cis sub­jec­tius, però també hi ha dades objec­ti­ves.


Cinema

L’Os d’Or en la dar­rera Ber­li­nale per a Alcarràs, de Carla Simón, i les selec­ci­ons i pre­mis en fes­ti­vals inter­na­ci­o­nals obtin­guts per cine­as­tes nas­cuts o vin­cu­lats a Bar­ce­lona (Neus Ballús, Lluís Miñarro, Albert Serra, Clara Roquet...) fan pen­sar que, almenys en el cinema d’autor, les coses fun­ci­o­nen més bé que mai. Però no ho veuen així els dos his­to­ri­a­dors cine­ma­togràfics con­sul­tats per aquest diari. Esteve Riam­bau, direc­tor de la Fil­mo­teca, recorda que els de la Tran­sició “van ser uns anys de radi­ca­li­tat”. “Són temps en què apa­rei­xen deter­mi­na­des mito­lo­gies fins ales­ho­res inèdites, com la naci­o­na­lista, a par­tir de La ciu­tat cre­mada; la mito­lo­gia sexual, a par­tir de L’orgia, de Bell­munt, o de l’Ocaña, de Ven­tura Pons...” Ales­ho­res, “la gent era molt radi­cal, perquè l’època ho dema­nava”. A par­tir de les pri­me­res vota­ci­ons democràtiques, el 1977-1978, “tot es va anar assen­tant d’una manera més orto­doxa”. Per con­tra, Riam­bau creu que “ara som molt més gri­sos, pre­fa­bri­cats i des­cafeïnats des del punt de vista de con­tin­guts i d’interes­sos; tenim molta menys curi­o­si­tat”.


Àngel Comas, autor de diver­sos lli­bres sobre la història del cinema català, subrat­lla que el cinema “ve con­di­ci­o­nat per les cir­cumstàncies, tant econòmiques com polítiques”, i, des d’aquest punt de vista, “entre el 1975 i el 1982 hi havia més cre­a­ti­vi­tat i més ganes de tren­ca­ment, perquè sortíem d’una dic­ta­dura”. Des­taca gent com Por­ta­be­lla, Aranda, Esteva, Jordà i Bell­munt, “que feien un tipus de cinema més com­promès política­ment i social”. “Ara finan­cen el cinema les pla­ta­for­mes, TV3 no té diners i els cine­as­tes han de tirar enda­vant els pro­jec­tes amb el seu propi esforç.”


El reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal del cinema català i espa­nyol ja va començar en l’època de la Tran­sició, diu Àngel Comas, sobre­tot a la Ber­li­nale, que era un fes­ti­val molt poli­tit­zat (Informa Ber­nat Salvà).


Lite­ra­tura

Amb el supo­sat canvi de règim polític i la recu­pe­ració d’algu­nes lli­ber­tats, l’efer­vescència dels vui­tanta va ser molt gus­pi­re­jant. La cre­ació literària ho va reflec­tir i en va ser un esten­dard el movi­ment under­ground. Ara exis­teix? En aquells anys la cre­ació era millor pel fet de ser més lliure? Avui s’escriu més i millor? Ho pre­gun­tem a dos escrip­tors.


“No crec que als anys vui­tanta es fes millor lite­ra­tura que ara. Si ens n’anem a l’under­ground, és veri­tat que era més potent. Però és que l’under­ground es mesura per opo­sició a allò que hi ha dalt. Què ha pas­sat? Que dis­cur­sos i posi­ci­ons estètiques que ales­ho­res hau­rien estat under­ground ara sur­ten als dia­ris, els entre­vis­ten, gua­nyen pre­mis, són una mica mains­tream, són gla­mu­ro­sos...”, afirma Adrià Pujol.


Cal­dria defi­nir quins eren aquells autors. “Els escrip­tors cata­lans de la Tran­sició, en espe­cial els novel·lis­tes, són Pedrolo, Cap­many, Folch i Cama­rasa, Espinàs..., que no van ser gaire ben aco­llits per Sales i Rodo­reda i, en canvi, es van rela­ci­o­nar i gai­rebé fusi­o­nar amb Tísner i Cal­ders. Pas­sen uns anys. Pedrolo i Tísner van aco­llir gai­rebé pater­nal­ment la gene­ració dels setanta: Jaume Fus­ter, Maria Antònia Oli­ver, Pep Alba­nell, Joan Rendé, Robert Sala­dri­gas...”, asse­gura Joa­quim Carbó.


“Evi­dent­ment, ara es publica més, hi ha hagut el boom de les edi­to­ri­als inde­pen­dents, han can­viat els mètodes de dis­tri­bució i impressió, tot­hom escriu... Hi ha bona teca, igual que als vui­tanta, per força, perquè hi ha molta més gent que ha lle­git i ha estu­diat lite­ra­tura, teo­ria de la lite­ra­tura com­pa­rada...”, opina Pujol.


En aquest sen­tit, Carbó també hi diu la seva: “En aque­lla època gai­rebé era pos­si­ble estar al cor­rent del que es publi­cava. Ara, no. A més, avui no hi ha gaire res­pecte o con­nexió entre els nous autors i els de gene­ra­ci­ons ante­ri­ors. Em fa l’efecte que no s’han bus­cat com ho fèiem nosal­tres per esta­blir enllaços, una con­tinuïtat. En l’època de la Tran­sició, la lite­ra­tura era més aviat orde­nada i mesu­rada, avui és una orgia des­bor­dada.” (Informa Lluís Llort).


Còmic

“Tra­di­ci­o­nal­ment, la indústria del còmic sem­pre ha estat con­cen­trada a Bar­ce­lona, en un 80% o 90%, ja des de l’època del TBO i de l’edi­to­rial Bru­guera, quan real­ment es venien milers d’exem­plars, com també va pas­sar anys més tard amb les revis­tes satíriques El Papus i El Jue­ves”, recorda Antoni Gui­ral (Bar­ce­lona, 1958), crític, edi­tor i guio­nista de còmic, segons el qual la ciu­tat manté aquesta capi­ta­li­tat, evi­dent­ment en un con­text social i polític dife­rent. Gui­ral remarca que Bar­ce­lona va ser pio­nera en el còmic under­ground, amb El Rollo Enmas­ca­rado (1973) i la revista Star (1974). El feno­men del còmic per a adults es va con­so­li­dar als vui­tanta amb les revis­tes de La Cúpula (El Víbora, Makoki), Norma (Cairo, Cimoc) i Tou­tain (1984). Per Gui­ral, aquest ha estat un dels grans can­vis, de les revis­tes a la novel·la gràfica més per­so­nal, sense obli­dar l’entrada en joc dels comic books de Mar­vel als vui­tanta i de la sèrie Bola de drac, a prin­ci­pis dels noranta, que va ini­ciar el feno­men del manga. La pro­li­fe­ració de lli­bre­ries espe­ci­a­lit­za­des a par­tir del 1979, el Saló del Còmic (nas­cut el 1981) i l’escola Joso són, per Gui­ral, altres claus fona­men­tals de la con­so­li­dació de Bar­ce­lona com a ciu­tat sem­pre recep­tiva al còmic.


La dibui­xant Sara Soler (Bar­bas­tre, Osca, 1992) viu des de fa onze anys a Bar­ce­lona, on va venir a estu­diar belles arts, bus­cant una for­mació que final­ment va tro­bar a l’escola Joso, de la qual ara és pro­fes­sora. Per edat, Soler no pot com­pa­rar la situ­ació actual amb la dels anys setanta i vui­tanta, però quan va arri­bar a Bar­ce­lona sí que va notar una cosa: “Com a lec­tora, a Bar­ce­lona t’hi tro­bes el còmic a tot arreu, perquè hi ha un munt de lli­bre­ries espe­ci­a­lit­za­des per tota la ciu­tat.” I com a pro­fes­si­o­nal no li han fal­tat opor­tu­ni­tats: la seva novel·la gràfica Us (2021) va estar nomi­nada al premi a la millor obra esta­tal del Saló del Còmic, i als Estats Units publica la sèrie Sea­son of the bruja. Un canvi impor­tant ha estat la presència crei­xent de la dona com a autora: “Però també hi ha mol­tes més dones en la medi­cina. El que m’empre­nya és que encara hi hagi sec­tors ran­cis que diguin que ara, si ets dona, publi­ques segur, quan és difícil per a tot­hom.” I el gran canvi són les xar­xes, que ella apro­fita: “Alguns em cri­ti­quen perquè penjo vinye­tes a Ins­ta­gram, però ho fan per Twit­ter [riu].” (Informa Xavier Cas­tillón).


Tea­tre

L’actriu Carme Sansa recorda el Grec del 76, en què els actors es van com­mi­nar a fer un fes­ti­val auto­ges­ti­o­nat: s’actu­ava, es venien entra­des o se ser­via a les bar­res del bar: “Hi havia soli­da­ri­tat.” Però és que sortíem d’uns temps fos­cos en què s’havia fet tea­tre sovint fin­tant la cen­sura. Ara, admet, “pot­ser ens hem aco­mo­dat”. Però posa exem­ples de com­pa­nyies que man­te­nen aque­lla força de grup, com La Calòrica. Es cre­uen el seu pro­jecte i depe­nen d’ells, com abans. També és cert que la democràcia va arra­co­nar incom­pren­si­ble­ment autors i direc­tors (com Ricard Sal­vat, que tot i ser un impuls indis­cu­ti­ble en la història del tea­tre català dels sei­xanta i setanta, mai se li va dei­xar fer una direcció al TNC, per exem­ple). Avui hi ha nous temes que emer­gei­xen. Ales­ho­res el femi­nisme i l’homo­se­xu­a­li­tat es pro­nun­ci­a­ven a escena, però no amb la inten­si­tat d’ara. Sansa es pre­gunta: “Abans sortíem d’una dic­ta­dura, però ara vivim una democràcia plena, real­ment?”


El direc­tor i dra­ma­turg Fer­ran Dor­dal adver­teix que no té gaire sen­tit com­pa­rar èpoques dife­rents. Tota cul­tura és filla del seu temps i de les cir­cumstàncies històriques, polítiques i soci­als que l’envol­ten. I, per tant, és nor­mal que als setanta sorgís aquesta con­vulsió opti­mista i espe­rançada, que con­trasta amb l’ansi­e­tat i la depressió pròpia de la soci­e­tat de l’esgo­ta­ment actual. Avui es viu una “ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació de la pre­ca­ri­e­tat” que obliga a estar tre­ba­llant en molts pro­jec­tes de manera simultània per poder sobre­viure i que pro­pi­cia adap­tar els pro­jec­tes a una sèrie de paràmetres no pura­ment artístics perquè puntuïn millor en les reso­lu­ci­ons de sub­ven­ci­ons. A prin­ci­pis del segle XXI, quan ell començava, aquesta buro­cra­tit­zació encara era molt inci­pi­ent. La pre­ca­ri­e­tat com­porta super­fi­ci­a­li­tat: tre­ba­llar en molts pro­jec­tes en paral·lel implica donar menys inten­si­tat a cadas­cun. Dor­dal (que ha col·labo­rat amb cre­a­dors tan dife­rents com ara l’Agru­pació Sr. Ser­rano, La Ruta 40 i Car­lota Subirós) con­si­dera que sobre­viu la gent que és capaç d’adap­tar-se als can­vis, que té prou olfacte per intuir quina serà la moda de l’any vinent: “Som esclaus de la dic­ta­dura de la nove­tat cons­tant.” El nos­tre sis­tema tea­tral “es mou a par­tir de tendències, cada cop més can­vi­ants” i des­me­reix els pro­jec­tes de llarg recor­re­gut que impli­quin una reflexió pro­funda. (Informa Jordi Bor­des).


Música

Par­lem, de la Bar­ce­lona d’ara i d’abans en qüesti­ons musi­cals, amb Manolo García (El Último de la Fila) i Lluís Cabrera (Taller de Músics). El pri­mer, tot citant Sisa i Pau Riba, no dubta a afir­mar que Bar­ce­lona, “en música però, de fet, cul­tu­ral­ment en tot”, va ser una “ciu­tat cap­da­van­tera a escala esta­tal” durant la dècada dels setanta. “Les dis­cogràfiques eren a Bar­ce­lona, però d’un dia per l’altre algú devia tru­car a algú altre i van aca­bar totes a Madrid”, indica tan­ma­teix. “La força que van tenir Bar­ce­lona i Cata­lu­nya en aquells anys, però, ha dei­xat una empremta que encara és viva”, asse­gura. “Molts cre­a­dors joves mamen encara d’aque­lla teta.” El pas­sat obrer i anar­quista de Bar­ce­lona, hi afe­geix, d’altra banda, Manolo García, va fer sor­gir a la ciu­tat una “cul­tura popu­lar pode­rosíssima” que, ara, lamenta, ha que­dat “anul·lada”. “Hi havia una cul­tura a favor del poble i de la lluita pels drets que ara ha dei­xat d’exis­tir. És una qüestió, però, mun­dial. El capi­ta­lisme, el neo­li­be­ra­lisme, no vol reflexió ni quei­xes, sinó con­sum.”


Lluís Cabrera, nas­cut a Jaén l’any 1954 però veí de Bar­ce­lona des del 1964, va fun­dar el Taller de Músics l’any 1979, en un moment en què, a diferència de tants altres llocs d’Europa i els Estats Units, els con­ser­va­to­ris no pre­ve­ien mètodes basats en la música moderna. Bar­ce­lona “bullia” i, entre els músics fun­da­dors de l’escola, hi havia cata­lans, cana­dencs, iugos­laus, japo­ne­sos, ale­manys, argen­tins, xilens, anda­lu­sos i gallecs. L’èxit glo­bal de Rosalía, exa­lumne del Taller, és, 40 anys després, un dels fruits de l’aven­tura.


“Hi ha coses que han millo­rat i d’altres que han empit­jo­rat”, afirma. “En qüesti­ons labo­rals, per exem­ple, ara es donen molt més d’alta els músics, la qual cosa, en aque­lla època, no es feia. D’altra banda, però, recordo que molts grups sor­gits en l’òrbita del Taller, en començar, ja es tro­ba­ven uns cir­cuits mun­tats, tant a Cata­lu­nya com a la resta de l’Estat. Ara te’ls has d’inven­tar tu i, sense apos­tes deci­di­des pel talent nou, sense esce­na­ris on es puguin donar a conèixer, hi ha massa músics que aca­ben en terra de ningú.”


La cre­ació artística, opina Cabrera també, té molt a veure amb l’ambi­ent social de cada època i, si dècades enrere tot eren “ànsies de lli­ber­tat”, ara vivim temps “amb una falta d’ànima i espi­ri­tu­a­li­tat enorme”. I d’això, con­clou, “la cul­tura se’n res­sent”. S’ha per­dut també, en la línia del que expli­quen des d’altres àmbits, “curi­o­si­tat”, però no són tot lamen­ta­ci­ons: “L’altre dia a l’Apolo, per cert, hi toca­ven qua­tre o cinc grups molt joves i la sala es va omplir!”, recorda. (Informa Gui­llem Vidal).


Art

L’his­to­ri­a­dor de l’art Joan Maria Min­guet invoca Brossa per des­criure el nervi cre­a­tiu de fa 40 anys. “Ell deia que, si t’interessa un art, t’interes­sen tots, i en aquells temps això és el que va suc­ceir: es bar­re­java tot­hom i tot es feia per les ganes de fer-ho, sense volun­tat de gua­nyar-hi diners.” La ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació de la cul­tura va obrir el nou para­digma. “Ara tot passa pels camins de les sub­ven­ci­ons públi­ques, del poder del fun­ci­o­nari.”


Als anys vui­tanta, en absència de museus i cen­tres com el Macba i el CCCB, el gale­risme tenia un paper pre­e­mi­nent, “però hi havia una Ciento que no només tenia ulls per als artis­tes que serien grans noms, sinó que hi pas­sa­ven més coses.” La cara menys ama­ble d’aquest dina­misme tan extra­or­di­nari no sorprèn. “Els cre­a­dors vivien en pre­ca­ri­e­tat. Però és que ara sem­bla que vul­guin viure molt bé del seu tre­ball i jo em pre­gunto com poden tocar els nas­sos del sis­tema accep­tant de ple les seves regles.”


En el marc actual, domi­nat per la buro­cra­tit­zació “irres­pi­ra­ble”, Bar­ce­lona hi ha sor­tit per­dent res­pecte a Madrid. “Lògic, perquè el poder econòmic és allà. Per això ens convé la inde­pendència.”

L’artista Nora Anca­rola va mar­xar del seu Bue­nos Aires natal el 1977 i tot just arri­bar a Bar­ce­lona va detec­tar que les arts visu­als, i la cul­tura en gene­ral, ser­vien d’ins­tru­ment de “visi­bi­lit­zació i pro­moció política cap enfora”. L’estratègia per situar la capi­tal cata­lana al mapa va per­sis­tir en el període olímpic, durant el qual es van anar cons­truint nous equi­pa­ments, grans, mit­jans i petits, “cadas­cun amb una línia de tre­ball més o menys coor­di­nada amb els cen­tres pre­e­xis­tents; tots tenien prou clara la seva funció”. L’avís que no tot seria tan fàcil el va donar “la infra­do­tació per fer les pro­gra­ma­ci­ons”. Però també ini­ci­a­ti­ves com ara l’espai B5-125 de la UAB, impul­sat per Tere Camps, feien ser opti­mis­tes. “Vam tenir la sen­sació que era l’inici d’una xarxa que s’ani­ria con­so­li­dant inter­con­nec­tada. Mai va ser així. Després, la crisi del 2008 va des­en­ca­de­nar el seu des­man­te­lla­ment escan­dalós. Els espais més febles van des­a­parèixer i van dei­xar un buit, en par­ti­cu­lar els que s’ocu­pa­ven de les mit­ges car­re­res dels artis­tes. Més d’una gene­ració va que­dar en pre­cari”, lamenta Anca­rola.


Aquesta falta de con­tinuïtat i l’eterna sepa­ració entre l’art i l’edu­cació han dut a un esce­nari actual “pre­o­cu­pant”: “En 40 anys, no hem acon­se­guit que la gent tin­gui interès per l’art con­tem­po­rani”, rebla l’artista cata­la­no­ar­gen­tina. (Informa Maria Palau).











   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2