Hi ha lli­bres car­re­gats d’una espe­cial vir­tut per des­per­tar en el lec­tor una insòlita sen­sació de retorn a la casa per­duda i enyo­rada. És el cas, per a mi, de Ten­ta­ti­vas sobre el vacío, suc­cin­ta­ment sub­ti­tu­lat Ensayos de estètica y religión, del filòsof, assa­gista i pro­fes­sor Ama­dor Vega. Les raons per­so­nals del meu interès extra­ob­jec­tiu no con­di­ci­o­nen la segu­re­tat d’afir­mar amb objec­ti­vi­tat que es tracta d’una obra excep­ci­o­nal. L’eix del dis­curs és la nega­ti­vi­tat –més enllà de cate­go­ries, el no-res–. Els noms de l’índex l’anun­cien: Eck­hart, Sile­sius, Miguel de Moli­nos, Rilke, Rothko, Celan; sovint asso­ci­ats: Dionís Are­o­pa­gita amb Simone Weil, Joan de la Creu amb Bill Viola, Llull amb Dalí i amb Pere­jaume. Des­ta­quem el nom de Pierre Sou­la­ges, mort als 102 anys, el mateix dia en què escric aques­tes línies. Que en quedi constància com a reco­nei­xe­ment i home­natge.

Ten­ta­ti­vas sobre el vacío recull arti­cles publi­cats al llarg de vint anys, però no és una mis­cel·lània, sinó el recor­re­gut de Vega pel pen­sa­ment apofàtic i els seus ava­tars. En resulta un objecte filosòfic tan uni­tari que podria haver estat escrit a par­tir d’una idea nuclear i d’una tirada, tot i que el desen­rot­lla­ment per­met veure’n en temps real l’evo­lució, com les diver­ses cares del nihi­lisme han reconduït la teo­lo­gia nega­tiva cap a la moder­ni­tat, una tendència sense gaire estima entre la intel·lec­tu­a­li­tat local, amb conspícues excep­ci­ons: Llull, Alco­ver, Espriu.

La nega­ti­vi­tat s’asso­cia vul­gar­ment amb les cul­tu­res ori­en­tals –ele­ment con­tem­plat per Vega–, però a Occi­dent també han tin­gut i tenen expan­si­ons impor­tants, mal que sem­bli que el tri­om­fant mate­ri­a­lisme capi­ta­lista les ha escla­fa­des, peripècia trac­tada per Vega des d’una òptica deu­tora tant dels rigors de les dis­ci­pli­nes canòniques com de les incer­te­ses essen­ci­als de l’espi­ri­tu­a­li­tat. Estètica i religió, es diu a la coberta, i s’hi podrien afe­gir poe­sia i amor.

Veig Ama­dor Vega dins d’una tra­dició de grans reno­va­dors de l’art i les cos­mo­go­nies, no con­ces­sius, força incom­pre­sos i incòmodes dins les seves rea­li­tats soci­als. Nietz­sche, Una­muno, García Calvo, eren pro­fes­sors de llengües i cul­tu­res de l’anti­gui­tat –del que se’n diu clàssics–. La revo­lució s’arrela en la tra­dició, la con­tinuïtat és el sen­tit del conei­xe­ment. Per la riquesa de con­tin­guts i la visió unitària, ver­ti­cal, axial, a través de la història –tan útil per a la infor­mació de neòfits com per a l’apro­fun­di­ment dels qui no en són tant–, Ten­ta­ti­vas sobre el vacío em sem­bla una obra digna d’ocu­par un lloc dis­tin­git en el pen­sa­ment actual.