Fa dos dies llegíem a The Guardian que Puffin, l’editorial que publica Roald Dahl, ha decidit passar les seves novel·les per l’adreçador de la correcció política. Un altra vegada els puritans magrejant una obra literària.

Ara un personatge amb sobrepès ja no serà fat (gras) sinó enormous. Han proscrit la paraula ugly, que consideren un mot lleig i ofensiu. O han afegit frases allà on els ha semblat que calia assuavir certes afirmacions. Així, on Roald Dahl deia que les bruixes porten perruques perquè són calbes, s’hi ha afegit aquesta frase atenuant: “Hi ha moltes altres raons per les quals una dona es pot posar una perruca, i per descomptat no hi ha res de dolent en això”.

Tota aquesta operació cosmètica no és moral sinó econòmica, i s’ha fet amb el beneplàcit de la Roald Dahl Story Company (RDSC), l’empresa que gestiona els drets d’autor d’aquest clàssic contemporani, avui propietat de Netflix. Només cal veure la producció de Matilda the musical per adonar-se de l’obsessió del gran diner per eliminar perfils o trets suposadament ofensius. En aquesta nova adaptació cinematogràfica, Matilda ja no té un germà grassonet sinó que és filla única.

Quan Netflix va comprar RDSC, va emetre un comunicat en què afirmava que la “Roald Dahl Story Company està compromesa en compartir els missatges positius latents en les històries de Roald Dahl, portadores de missatges de força i possibilitat per als joves i del poder de la bondat (kindness)”. Vet aquí com la necessitat de crear un impacte universal amb un producte audiovisual genera una correcció retrospectiva en un llibre. És un precedent perillós. I ben lamentable.

L’any 2020, abans que l’adquirís Netflix, la Roald Dahl Story Company ja facturava 38,7 milions de dòlars. Des de fa dos anys, Kelly, el nét de Roald Dahl ja no mana a la RDSC. I això potser ha facilitat que els editors s’hagin atrevit a fer aquest acte de censura. Vet aquí el mal que poden fer la cobdícia i el paternalisme moral quan van de bracet.

Perquè el pitjor que pot fer un editor és prendre els lectors per idiotes. Desactivar l’agressivitat d’un autor que consideres perillós sense renunciar a guanyar-hi diners és simplement pervers. Si consideres que l’obra de Roald Dahl és ofensiva, no l’hauries de vendre.

Suprimir paraules com fat o ugly pel seu caràcter insultant és obviar que el llenguatge literari és en si mateix una ficció, i el jove que entra en aquest joc, per més tendre que sigui, està protegit pel pacte lector, que li permet moure’s per un terreny on tot pot ser dit i imaginat sense por que es converteixi en una amenaça real. La literatura és una reserva que ens deixa viure tota mena de perills sense risc i alliberar les pors que ens tenallen. Ara Netflix vol protegir els joves tutelant justament un dels pocs espais íntims i protegits que els queden: la lectura.

Com pot ser que exposem els nostres fills a les terribles imatges de violència desfermada en pel·lícules i videojocs i qüestionem, en canvi, els adjectius d’un autor com Roald Dahl? La resposta és molt senzilla. El llenguatge és molt més fàcil de controlar que les imatges. Els nous puritans han engegat tota aquesta maquinària perquè creuen que edulcorant l’expressió podran controlar el missatge de Dahl fins a fer-lo totalment inofensiu. No és més que una altra forma de repressió, exercida des d’una suposada correcció que en realitat és pura coerció.

El mateix dia que The Guardian feia pública aquesta operació tan demencial, The New York Times ressenyava Lives of the Wives, de Carmela Ciuraru, un recull de biografies que ressegueix cinc matrimonis infeliços de celebritats literàries que van martiritzar les seves mullers. Un d’ells és Roald Dahl, que a banda de ser un antisemita declarat, era un marit tirànic. La seva dona, la famosa actriu Patricia Neal, va patir dos infarts de miocardi i Dahl la va forçar a sotmetre’s a un règim de rehabilitació extrem i penós, humiliant-la amb una disciplina ferotge i innecessària. La pobra dona es va recuperar dels infarts, però el seu matrimoni, no.

L’actual croada contra el fat & ugly és segurament part d’un judici pòstum a un autor que escrivia sense pèls a la llengua. Així es projecta la persona de Roald Dahl sobre la seva obra i es potinegen els seus llibres per conferir-los una bondat (kindness) que no estan obligats a tenir. Sigui com sigui, Dahl et pot caure ben malament, però els teus fills han de poder llegir les seves novel·les sense aquesta sobrecàrrega de responsabilitat moral. Segons ha anunciat Grup 62, sembla que els lectors catalans ens lliurarem, de moment, d’aquesta atzagaiada puritanista.