No és país per a vells i La car­re­tera van can­viar la tra­jectòria del novel·lista nord-ame­ricà Cor­mac McCarthy, que va morir dimarts amb gai­rebé 90 anys. El seu cos va dir prou i ens va dei­xar a la seva residència de Santa Fe, Nou Mèxic. El 2007 va acon­se­guir el premi Pulit­zer i les dues novel·les van tenir remar­ca­bles adap­ta­ci­ons cine­ma­togràfiques. No tot, però, havia estat fàcil. Quan li pre­gun­ta­ven per La car­re­tera expli­cava la pre­ca­ri­e­tat de la seva vida com a escrip­tor i les difi­cul­tats per tirar enda­vant la família i els pro­jec­tes. Recor­dava fins i tot que poc temps abans, amb 70 anys fets i un nen petit per cui­dar, una nit a El Paso, mirant les mun­ta­nyes, va con­ce­bre la història i totes les pors que el tri­tu­ra­ven. Ningú diria que el cotit­zat autor havia patit tan­tes cala­mi­tats, però segu­ra­ment la cru­esa de les seves tra­mes prové de les misèries d’una vida al marge. 

Nas­cut a Rhode Island, es va criar al sud, Ten­nes­see, i va tenir una joven­tut mar­cada pel viatge. Es diu que la seva segona novel·la, amb poc més de 30 anys, la va aca­bar a Eivissa. McCarthy per­tany a aque­lla classe d’artis­tes reco­nei­xi­bles quan has lle­git un parell de pàgines. El seu estil és des­crip­tiu. Reflec­teix una estètica dura i vio­lenta i les seves novel·les són impos­si­bles d’obli­dar. Recordo que l’últim estiu que vaig pas­sar a Palamós, el 1996, no podia sor­tir de casa cla­vat en la lec­tura d’A la fron­tera, una novel·la d’ini­ci­ació, típica­ment faulk­ne­ri­ana, on dos nanos es mouen a les dues ban­des, entre els Estats Units i Mèxic. Novel·la emi­nent­ment de cavalls, quasi un wes­tern, for­mava part d’una tri­lo­gia, en què Tots aquells cavalls (tra­ducció de Xavier Pàmies per a Edi­ci­ons 62) va acon­se­guir el 1992 el Nati­o­nal Book Award i el Nati­o­nal Book Cri­tics Cir­cle Award, dos dels guar­dons més pres­ti­gi­o­sos de la lite­ra­tura ame­ri­cana. Només per la pie­tat que els nois expe­ri­men­ten cap a una lloba ferida i enca­de­nada, A la fron­tera ha estat con­si­de­rada una obra mes­tra. Poste­ri­or­ment, guiat pel pres­tigi de la tri­lo­gia, McCarthy va inten­tar altres coses com la novel·la dia­lo­gada The sun­set limi­ted i Sut­tree, també del nou segle, ambi­en­tada al Ten­nes­see dels anys cin­quanta. O El pas­sat­ger, que encara és nove­tat.

Apro­fi­tant l’èxit i la qua­li­tat de l’escrip­tor, Edi­ci­ons 62 va incloure al seu catàleg una altra obra mes­tra, Meridià de sang (1985), en què denun­ci­ava una ope­ració de càstig de les auto­ri­tats texa­nes i mexi­ca­nes con­tra un grup d’indis: una car­nis­se­ria. Gent ofus­cada, malalta, ferida, que fuig cap enda­vant entre la cru­el­tat de l’entorn hos­til i la mirada de l’autor des de la pie­tat com­po­nen un còctel en què la mar­gi­na­li­tat s’eleva cap a la bellesa en un exer­cici que només els grans escrip­tors èpics ame­ri­cans han acon­se­guit. 

Parlo de Faulk­ner, el Hemingway més ins­pi­rat i Stein­beck. McCarthy ha asso­lit l’èxit, ha gau­dit de justícia poètica perquè segu­ra­ment ell mateix va ser el pri­mer que va creure en la poten­ci­a­li­tat del seu estil i totes les armes que con­te­nia la seva mirada, rei­tero que pro­fun­da­ment mar­cada per la mise­ricòrdia. Dins un món sal­vatge, ple d’assas­sins i de clima abso­lu­ta­ment hos­til, les seves novel·les han levi­tat lleu­ge­res, com les imat­ges del desert defor­ma­des pels mirat­ges.