Hi ha un moment a l'última novel·la d’Enrique Vila-Matas que el narrador –o potser l’autor, que això mai se sap en el cas del barceloní– comenta que, quan els joves lletraferits d’abans veien un escriptor assegut en una cafeteria de París, no només s’alegraven de la sort que havien tingut amb aquella troballa, sinó que també desitjaven amb tota la seva ànima arribar a ser algun dia com ell. Roland Barthes anomenava això el fantasma de l’escriptor, un concepte que implicava un respecte majúscul cap a l’obra d’un autor i, potser igual d’important, cap a la seva forma de vida. Ser escriptor, en aquell temps, era quelcom enlluernador. El narrador de Montevideo, però, sap que això ja ha passat a la història i que hi ha una forma de ser escriptor –i de viure la literatura– que ha marxat per sempre més. L’autor argentí Fabián Casas ja ho deia en un dels seus assajos: moltes persones troben a faltar els escriptors d’abans, és a dir, els creadors amb el tarannà d’en Roberto Bolaño, Julio Cortázar i, afegim aquí, Enrique Vila-Matas.

Vila-Matas és un escriptor d’abans que simplement va arribar un pèl massa tard a l’època on li hauria agradat viure –segurament, la primera meitat del segle XX–, però que va tenir la sort de conèixer els últims cops de cua d’aquella forma de fer i que ha dedicat la seva obra a transmetre a les noves generacions com es vivia la literatura abans que es convertís en aquesta cosa intranscendent que és avui. I és precisament aquesta enyorança d’una manera determinada de posicionar-se davant del món el que Vila-Matas mostra a Montevideo, una novel·la on aixeca la quarta torre d’aquella catedral de la metaliteratura que va construir durant la primera dècada del 2000 amb títols com Bartleby y compañía, El mal de Montano i París no se acaba nunca. De fet, no és estrany que els incondicionals de l’autor estiguin tan contents amb la publicació d’aquesta ficció: Vila-Matas torna a ser el Vila-Matas que més estimem, el que va transformar la nostra narrativa d’una forma definitiva, el que va crear tants epígons com espurnes un cometa.

Montevideo és la història d’un escriptor –el jo literari de l’autor– que s’ha quedat bloquejat i que no troba motius per tornar a escriure. Com que s’avorreix a casa sense fer res, emprèn una sèrie de viatges reals –París, Cascais i Montevideo– i imaginaris –Reykjavík i Bogotà–, el més important dels quals, el de la capital uruguaiana, li permet visitar l’habitació de l’hotel on Cortázar es va allotjar entre novembre i desembre del 1954 i on va ambientar el seu relat La puerta condenada, en el qual parlava de l’existència d’una porta amagada a la seva cambra que donava accés al món de la ficció. A partir d’aquest punt, la novel·la de Vila-Matas es converteix en un llibre de viatges per habitacions d’hotel, galeries d’art i racons plens de teranyines que el bon lector gaudirà de valent.

La novel·la endinsa el lector en els misteris de la inspiració i del bloqueig –aquí anomenat col·lapse, probablement com a referència al col·lapse renal que Vila-Matas va patir a inicis del 2006 i que l’ha portat a sotmetre’s recentment al trasplantament d’un ronyó donat per la seva dona, Paula Massot–, però també és un repàs més aviat irònic a la mateixa obra de l’autor. De fet, Vila-Matas es riu de la seva pròpia bibliografia i particularment d’aquell personatge de Melville anomenat Bartleby, per demostrar que, en realitat, la part més important d’un escriptor no són ni els arguments de les seves novel·les ni les anècdotes de la seva vida, sinó, com deia Nabokov, la història del seu estil literari. I això és precisament el que tenim aquí davant: una història de l’estil, de la poètica i fins i tot de l’ètica d’Enrique Vila-Matas.

Així doncs, una novel·la que torna a il·luminar el camí que els nous escriptors han de seguir si volen salvar aquella forma de concebre la literatura que tenien els clients il·lustres de les cafeteries de París.