Quan fa mig any va morir Xavier Rubert de Ventós, Jordi Llovet va escriure aquí que Rubert era un representant de “l’humanisme cívic”. Aquell comiat a l’amic era també una mena d’autoretrat. Llovet, compromès des de fa dècades en la transmissió del coneixement humanístic, ha fet i fa cada diumenge més sàvia la seva ciutat: Barcelona. L’ha fet més cosmopolita connectant-la a la cultura occidental més exigent. Editant, traduint, divulgant. No és d’estranyar que el Patronat de l’Institut d’Humanitats, dirigit per Jaume Casals, hagi designat Llovet -catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona- com a president d’una institució de la qual en va ser cofundador l’any 1987 amb Rubert i Josep Ramoneda.
L’Institut d’Humanitats, que celebra els seus prestigiosos cicles de conferències al Centre de Cultura Contemporània, és una realitat que neix en un determinat moment -la plenitud del maragallisme a l’Ajuntament de Barcelona- i que entronca amb una tradició local de reflexió i coneixement que s’havia reconstituït durant la Transició: l’Escola de Filosofia de Barcelona. La baula entre la tradició republicana i el nou humanisme cívic l’establiren pensadors com Jordi Maragall -el fill del poeta, el pare de l’alcalde- o Josep Calsamiglia. El seu hereu, l’escollit, va ser Rubert de Ventós. Allà, entre d’altres, ja hi era aquest savi i enjogassat, connectat d’entrada amb l’estructuralisme francès (el del seu assaig premiat Por una estética egoísta), que va fascinar generacions a la Facultat de Filologia des del moment que va començar a impartir lliçons d’estètica i fins a les darreres sobre hermenèutica.
El magnetisme del seu personatge i les seves classes -sempre Flaubert; Kafka, present- encaminava molts estudiants cap els cursos de literatura universal que ell mateix dirigia a l’Institut d’Humanitats. Eren una mena d’estudis universitaris paral·lels. Amb el posat d’un Nabokov que hagués impartit les seves classes a un campus nordamericà, Llovet començava invariablement la sessió amb un “amics i amigues”. Tot seguit presentava al ponent. Ja fos Félix de Azúa o Fernando Savater, Victoria Cirlot o Jordi Balló. Era el goig de la saviesa que traspassa l’acadèmia i penetrava a la societat i que encara perviu a l’Institut d’Humanitats. Ara, amb honor, el presidirà el nostre Jordi Llovet.
