Imaginem-nos un got de cervesa a la barra d’un bar. Som dins la Ciutat de la Justícia i s’hi respira un ambient de marbre i pompa, amb cossos que passen a tota vela. Entre les bombolles del refrigeri s’hi veuen reflectides les faccions d’un rostre, immers en la desafecció dels qui en teoria l’estimen. Al costat seu, un detectiu: té un nou cas per a ell, no hauria de treure-li moltes hores i com mínim estarien ben pagades, què hi dius? “Ves a la merda”, li respon. I és que en un principi, Marc Olvan, l’advocat d’ofici que esperava defensar grans casos, nega qualsevol oportunitat que l’ofereixin, però no té més remei que acceptar-la enfront d’una vida mediocre que només promet conformisme i la solitud del whisky. O hi ha alguna cosa més? Així comença Allò que només els passa als altres (crims.cat) el nou llibre d’Andreu Martín, una novel·la negra de calibre barceloní que promet estrenar l’any amb gavardina i barret d’ala ampla.

En resum: una dona pretén venjar-se del jutge que ha portat al seu fill a presó, demana que investiguin els seus draps bruts a partir d’una notícia. El dit jutge Daniel Trujillo, segons la premsa, va dirigir una operació policial contra el cap més temut del narcotràfic de la city, en José Cangrejo Calomarde. No obstant això, va ser alliberat immediatament per “un seguit d’errades policials en la cadena de custòdia”. Per quin motiu? El pudor a socarrim s’intueix a simple vista, però per treure la llum de la foscor en Marc ha d’escodrinyar dins les clavegueres del poder burocràtic, la corruptela policial i les trifulgues internes dels baixos fons. La llei no és justícia, no hi ha codi ètic “i, posats a nedar en la merda, serà millor aquell que en tregui més profit”. Prestigi i pretensió s’enreden en aquesta teranyina vertiginosa del mestre català de la novel·la negra, que de nou ha sabut bastir Barcelona com ningú amb els símbols del gènere.

Aquest cop aparquem el nostre Suzuki Vitara a una discoteca sota un club esportiu del Putxet, un amagatall amb fotografies de gàngsters i americanades. Hi ha una mica de política nacional a la ràdio, però àgilment es canvia de disc per un bebop tèrbol que fa veure que tot funciona. Tastem el “Barcelona Cocktail Experience”, contemplem estàtues de faraons en un club de jazz o constatem com un “goril·la vestit de seda” sempre serà un goril·la. La pretensió, una altra vegada. I potser algun lector cínic (que ja va bé ser-ho) caurà en el parany que tots els personatges són estereotips, que tenim la típica femme fatale i l’amour fou, que ja sabem el dolent de la pel·lícula i que el nostre protagonista patirà les conseqüències de descobrir els esquelets a l’armari. Tot apunta a un final evident, però quan? I amb aquesta pregunta es genera el suspens, i a poc a poc les cartes es posen sobre la taula, i ens obren els ulls de sorpresa. Allò que només els passa als altres demostra una lliçó molt simple: per a impressionar a un lector no només cal una bona història, també cal saber escriure-la. En paraules de Chesterton: “qualsevol pot fingir ser savi, però no que sigui enginyós”.

En Marc Olvan no és cap poeta decadent de la ciutat moderna, és l’arquetip de fracassat per qui no donaries dos duros si no fos el protagonista. Saps que en el fons és intel·ligent, i encara i així no acabes d’entendre les seves ganes d’enfonsar-se, de jugar a perdre-ho tot per un cas que rebutja:

— A tu t’agrada jugar. T’agrada la música juganera.

— La que em fa feliç —li vaig dir.

— La que no t’aixafa —va recordar ell.

Andreu Martín participa aquest cap de setmana amb el Tiana Negra. Coincidint amb la celebració del festival, Núvol sorteja una panera de novel·la negra. Per participar al sorteig només t’has d’inscriure a la newsletter de Núvol a través d’aquest enllaç.