Si hi ha un nom que no es deixa de repetir aquests dies a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més gran del món, és el de Roberto Saviano ( Nàpols, 1979). L’autor de Gomorra es va veure embolicat, i no pas perquè ho volgués, en una polèmica al maig, després que la delegació d’ Itàlia, el país convidat d’aquest any, no el convoqués. Després de la decisió, l’escriptor, un dels autors italians vius que venen més, va arremetre a les xarxes socials contra el que va qualificar “del Govern més ignorant de la història d’ Itàlia”, ­referint-se a l’Executiu de la ultradretana Giorgia Meloni. Diversos autors italians li van mostrar suport amb una carta de protesta dirigida al comissionat del Govern italià per a la fira. Uns quants, com P aolo Giordano i Antonio Scurati, van anunciar que hi anirien, però per una altra via. “No em sentia còmode, i encara menys després del que ha passat”, va reconèixer dimecres Scurati en la presentació del seu nou llibre. Saviano, en canvi, no va aclarir fins pocs dies abans que comencés la cita literària que, finalment, protagonitzarà dos actes del PEN Berlín: un amb la periodista Birgit Schönau i un altre amb el portaveu de PEN, Deniz Yücel. L’autor de Gomorra respon per correu electrònic a La Vanguardia .

Em van censurar i què van obtenir? Que els mitjans s’unissin per denunciar la censura”

No voldria aparèixer mai entre els que donen prestigi a un Govern en què no em reconec.

Malgrat això, hi ha volgut venir.

Sí, i tinc pensat participar en diverses reunions. Quan el director de la fira, Juergen Boos; el meu editor alemany, Hanser Verlag, i la televisió pública del país, , van veure que el meu nom no apareixia en cap llista, es van afanyar a formalitzar una invitació. Dies després, en una roda de premsa, els representants del Govern italià van reconèixer que el meu nom havia estat exclòs de la llista voluntàriament i va quedar clar que ens enfrontàvem a un acte de censura. La fira no volia donar suport a aquest acte autori­tari.

Agraeixo als que em van expressar suport, tot i que molts me’n van donar perquè es van adonar que els espais també estaven comprimits per a ells. El Govern parla d’“hegemonia cultural”, un concepte perillós de controlar, especialment si se n’encarrega un Executiu que té una visió antiliberal de l’exercici del poder. Què significa enderrocar una hegemonia cultural i reemplaçar-la per una altra? Ara com ara, significa anul·lar algunes veus i substi­tuir-les per d’altres que no tenen incisivitat, però també paralitzar totalment la indústria cultural italiana, una cosa que el meu país no es pot permetre perquè la cultura és un sector motor.

Ho hauríem de preguntar al geni que va dir aquestes paraules. El que no és original per a mi és aquest sentiment de revenja. La necessitat d’acatar sabent que els cops infligits poden fer mal. No van entendre que tota aquesta porqueria no és un joc i que desacrediten Itàlia. Em van censurar i què van obtenir? Que els mitjans de comunicació alemanys s’unissin per deixar clar que cap censura no és acceptable.

El president de Hesse, Boris Rhein, em va esmentar amb Giovanni Falcone i va dir: “Italians que ens han explicat com es defensa la democràcia. Persones que molesten certs antipoders democràtics”. Poc després, la mi­nistra de Cultura alemanya, Claudia Roth, va fer una llista dels autors sense els quals Europa no seria la mateixa: Primo Levi, Alberto Moravia, Pirandello, De­ledda, Calvino, Eco, Morante i Roberto Saviano. De totes les

persones que va esmentar, soc l’únic que continua viu.

Posaré un exemple perquè es vegi més clar. El meu programa de televisió, Insider, faccia a faccia con il crimine , dedica entrevistes a col·laboradors de la justícia o víctimes de la màfia. El Govern italià el va bloquejar durant un any. Els instigadors de la censura són po­lítics, i la RAI, la televisió estatal, ha cedit a la venjança política.

Va caldre la intervenció i la pressió de les associacions de familiars de víctimes de la màfia perquè el programa finalment s’emetés un any més tard. La censura, pel que fa a mi, juntament amb atacs cada vegada més violents, és present cada dia. Des de fa anys, els polítics, a més d’enviar-me a judici, m’amenacen de treure’m l’es­corta [ Salvini] i m’acusen d’ha­ver-me enriquit parlant de màfies [ Meloni]. M’hi he acostumat, però no és correcte ni normal que passi.

No podria haver estat mai menys crític amb un Govern que implementa polítiques xenòfobes i antiliberals. Un Govern que comprimeix la llibertat dels ciutadans, tant els que el van votar com els que no haurien somiat mai donar-li preferència a les urnes. Aquest Govern actua exactament com el seu inspirador, Viktor Orbán: no ataca tothom, selecciona enemics a destruir perquè actuïn com una advertència per a tothom.

El mite de les arrels és estimat per la dreta italiana. L’arrelament profund al territori. Però només són paraules buides, consignes que repeteixen per complaure’s a si mateixos. No crec que la Itàlia d’aquesta política estigui ar­relada en el futur. Ni tan sols crec que tingui les seves arrels en el passat. No la veig gens arrelada, sinó pansida i plena de rancúnia. “Ara ens toca a nosaltres...”, aquest és el lema del Govern Meloni, que no té res a veure amb les arrels.

El creixement dels moviments d’extrema dreta serà un tema central perquè ho és a tot arreu. A més de parlar dels conflictes en curs, per descomptat, i de les seves víctimes, com ara la periodista ucraïnesa Viktoria Roschina, assassinada fa uns dies en una presó russa. Les autoritats han al·legat “causes desconegudes”. Tenia 27 anys. Com amb Navalni i les “causes na­turals” en què ningú no ha cregut mai.

Israel basa la seva presumpta legitimitat en l’ Holocaust per defensar-se i atacar. Sense el reconeixement d’un Estat palestí, el primer pas cap a un Estat palestí democràtic, no hi haurà mai pau. Amb l’extrema dreta israeliana al poder, encara menys. Tampoc el terrorisme de Hamàs ni el de les bombes de Netanyahu contra innocents a Gaza i el Líban. La nostra intervenció com a societat civil és fonamental.

Itàlia aportarà a Frankfurt la seva capacitat de resistir qualsevol imposició: ningú no pot imposar la cultura des de dalt, però és un sentiment comú i compartit. La cultura es construeix des de baix. I què aportarà Frankfurt a Itàlia? Protecció i un púlpit des del qual expressar el desacord.

Foto © Angelo Carconi/ZUMA/IMAGO