L’escriptor càntabre Álvaro Pombo (Santander, 1939), lletra j minúscula de la RAE i far indiscutible de l’últim mig segle de la literatura espanyola, amb novel·les que combinen una narració addictiva pròxima a l’oral amb l’humor i una profunda càrrega filosòfica i moral, va guanyar ahir el premi Cervantes, el gran premi de les lletres en es­panyol. Un guardó concedit pel Ministeri de Cultura, dotat amb 125.000 euros i amb què es va alçar desbancant unes travesses que apostaven aquest any per escriptores llatinoamericanes, com ara Margo Glantz i Gio­conda Belli. El jurat, presidit per l’anterior premi Cervantes, Luis Mateo Díez, va concedir el guardó a Pombo per haver creat “el que defineix els grans escriptors, un món literari propi imperible i imprescindible que commou i complany”.

Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Complutense i Bachelor of Arts en la mateixa disciplina pel Birkbeck College de Londres, Pombo vivia justament a la capital britànica quan va publicar el seu primer llibre de poemes, Protocolos (1973), escrit als anys seixanta. Una dècada més tard, guanyaria el primer premi Herralde de novel·la amb El héroe de las mansardas de Mansard . I des d’aleshores, ha estat una veu única en la literatura espanyola. Una veu que ha guanyat tots els premis, tant el Nacional de Nar­rativa –per Donde las mujeres (1996)– i el de la Crítica –amb El metro de platino iridiado (1990), una de les seves obres cabdals– com els més comercials, del Planeta, amb La fortuna de Matilde Turpin , al Nadal, amb El temblor del héroe .

Un guardó, el Nadal, amb què el 2012 Pombo declarava amb el seu habitual humor i la seva prodigalitat verbal gairebé incon­tenible: “He estat especialista a guanyar premis fins avui i he deixat de ser-ho en aquest punt i hora perquè ja no em queden premis per guanyar. Però que trist! Bé, em queda el Nobel, sí, però això no em toca. A veure com carai visc jo ara. He esgotat tots els premis d’ Espanya”. Tot i això, s’equivocava, i ara arriba la culminació de la carrera amb el Cervantes.

Un premi que el jurat –en què, a més de Luis Mateo Díez, també hi havia el poeta veneçolà Rafael Cadenas, premi Cervantes 2022, i les novel·listes Carme Riera i Luisa Castro– li ha concedit “per la seva extraordinària personalitat creadora, la seva lírica singular i la seva original narració. Al seu notabilíssim nivell com a poeta i assagista s’hi uneix el fet de ser un dels grans novel·listes en espanyol que aprofundeixen en la condició humana des de les perspectives afectives d’uns sentiments profunds i contradictoris. A les seves creacions, mostra el món a través de la construcció d’un llenguatge en què les deformacions de la realitat apareixen reflectides sota la disfressa de la ironia i de l’humor. A la seva prosa, l’oralitat es reflecteix en la voluntat d’un estil que aspira a l’‘escric com parlo’ valdesià”.

Un humor que Pombo, autor d’una obra novel·lística extensa que també ha donat grans fruits en la poesia i l’assaig, ha portat més enllà dels seus textos, capaç de convertir qualsevol roda de premsa o entrevista en una barreja d’espectacle, arenga moral i happening. “La gent es diverteix amb mi perquè per un instant, i còpia de ser molt pallasso com soc, els faig viure una mena d’èpica instantània de les emocions, de les derrotes i també de la fragilitat del bé... Els faig viure tota la meva joventut estudiosa i pedant, i era un maleït pedant capaç de tot. Faig jam sessions, jazz”, deia de broma quan va guanyar el Nadal i, entre les seves provocacions, qui es va enrolar en l’aventura política d’UPyD –va ser candidat al Senat per Madrid i va obtenir 307.243 vots– deixava anar: “Hem construït una societat entristida i de franc total, una societat tristoia que espera no tenir dificultats”.

Homosexual declarat, tampoc no ha perdut mai la seva religiositat. “No he hagut de sortir mai de l’armari perquè sempre n’he estat fora. A mi m’admira que ara la gent surti a la televisió per explicar: ‘Jo sempre he tingut un problema que m’ha torturat i és que era homosexual. I com he patit!’. Jo ho vaig dir des de molt de jove. I ­tampoc no he estat mai fora de la fe cristiana. Aranguren deia: no he nascut dins d’ Àvila ni fora d’ Àvila, a sobre de la muralla?”, declarava en ocasió de la publicació el 2022 del seu assaig sobre Déu La ficción suprema ( Rosamerón).

Entrevistat llavors en una residència de gent gran on es refeia d’un trencament de maluc, declarava: “No tinc por de la mort perquè no penso gaire en aquest tema. La mort és com nosaltres, plana, lleu, puntual. Tinc un sentit de la mort poc mortal. No em faig il·lusions. Tampoc sobre l’eternitat en l’home perquè no sé ben bé què és l’eternitat en mi que en quedarà després que m’hagi convertit en un sac d’ossos. La mort aliena és el que m’amoïna, que es morin persones que estimo. La mort del meu gat m’ha impressionat molt. Era un gat alegre i es va morir en una setmana. Però no he entès mai l’angoixa d’Unamuno per la seva mort. La malaltia m’amoïna més, el debilitament. He estat fanfarró amb la mort, torero. Estic més preocupat per ser injust, violent, impa­cient, morir com un vell colèric incapaç de contenir la seva mala llet. Això m’amoïna més: que pugui ser un vell moribund colèric, miserable”. Avui compareixerà davant la premsa per parlar del gran premi que li faltava a la seva trajectòria.

Foto: Sergio Enríquez-Nistal