On són els traductors?, por Lluís Maria Todó
6/6/2012
No fa gaire es va celebrar als locals de la Pompeu Fabra una trobada
sobre la visibilitat dels traductors. El Consell Europeu d’Associacions
de Traductors Literaris té un grup de treball precisament sobre aquesta
mateixa visibilitat de traductores i traductors (més nombroses elles
que ells, penso). Les associacions corresponents van tenir paradeta a
la Diada del 23 d’abril a Barcelona, on pretenien fer-se ben visibles
davant de la ciutadania.
Però ¿en què consisteix aquesta discutida i exigida visibilitat dels
traductors? Diguem per començar que no es relaciona amb aquella opinió
unànime fins fa poc que deia que una traducció, per ser bona, no havia
de semblar una traducció sinó un text original, i que per tant el
traductor havia de fer-se transparent, o invisible. Actualment, els
especialistes sobre el tema no ho veuen tan clar, i la postura
radicalment contraria tampoc sembla raonable, sobretot perquè l’intent
de reproduir en la llengua d’arribada tota l’ “estranyesa” inherent a
l’obra literària podria generar textos que serien mal interpretats pels
lectors, en el sentit que imputarien aquesta estranyesa a la imperícia
del traductor.
De fet, la traducció és una activitat humana molt curiosa, sobre la
qual es diuen moltes poca-soltades i sobre la qual se sap bastant poca
cosa. Fa uns anys, inclús hi va haver qui volia carregar sobre les
espatlles dels traductors els atzars desfavorables de la història
local, i es pretenia que si la literatura catalana no va tenir
Petrarquisme, Barroc, Neoclassicisme, o poc, o dolent, els traductors
podien suplir aquestes carències i havien de posar-s’hi. Em sembla que,
sent benèvols, d’això en podríem dir pensament màgic.
No, la visibilitat que reclamem fermament els traductors és una cosa
molt més senzilla, un dret que no seria gens complicat respectar. Es
tracta d’exigir que sempre que als mitjans de comunicació s'al·ludeixi
a un llibre traduït, se citi el nom del responsable de la traducció.
Això val per tots els mitjans, escrits o audiovisuals, i per tots els
gèneres literaris traduïts: poesia, novel·la, teatre, assaig.
Els lectors han d’acostumar-se a tenir en compte que el responsable
d’un llibre traduït és en bona part el traductor, i que tenen dret a
saber qui va escriure el text que llegeixen. I els periodistes
culturals, no estaria malament que s’acostumessin, en la mesura del
possible, a introduir a les seves ressenyes alguna apreciació sobre el
valor de la traducció. No sempre és fàcil, d’acord: el periodista pot
no conèixer la llengua de l’original, o no tenir-ne el text a mà, i
avaluar una traducció sempre és una cosa complicada; però tampoc és
demanar un impossible.
Mentrestant, les associacions de traductors animen els seus socis i
tots els lectors a reclamar aquesta visibilitat, i que cada vegada que
vegin omès el nom d’un traductor, el preguntin, segons les
possibilitats del mitjà. Això és particularment fàcil en les edicions
digitals de diaris i revistes.
Traduir literatura és una feina difícil i molt mal pagada. Reduir a la
invisibilitat els esforçats professionals que l’exerceixen és una
penalització injustificada i injusta. Sisplau, senyors lectors,
exigeixin que se’ls digui qui ha traduït el llibre que s’esmenta en un
diari, una revista, una ràdio, un canal de televisió. Gràcies.
|
|
|
|
|
