En la sesión de noviembre de Veus Noves, Albert Tugues presentó a la poeta Mònica Pagès, ensayista, crítico musical, biógrafa del pintor Modest Cuixart y de la cantante soprano Conxita Badia (sobre la que se acaba de realizar un documental, se informó), y a Irene Pujadas, autora de microrrelatos y poeta, que está finalizando los estudios de Humanidades.

La poesía de Mònica Pagès tiene un profundo contenido lírico, a veces hermético, pero en la que no falta, sin embargo, referencias a la cotidianedad, como en en el poema Pa, que pertenece al libro en el que está trabajando, Les hores lliures, y que ofrecemos en la selección poética.

También leyó algunos poemas de la plaquette Flor de paraula (único cuaderno de poesía que ha publicado hasta ahora), poemas de un gran rigor formal y meditación también sobre el lenguaje poético, como en este poema breve: La tristesa / és una llavor / de temps / que s'arrela / en el racó / de les paraules / i les torna sordes.

Irene Pujadas, por su parte, leyó unos microrrelatos y unos poemas donde predomina la ironía, la sátira literaria. Como si el texto, a medida que va siendo escrito, buscara también su propia sátira o autodestrucción, “mezclando en el discurso literario palabras inventadas, voces coloquiales y parodias del lenguaje trascendente, como en los “antipoemas” de Nicanor Parra o Joan Brossa”, se comentó.

La dos autoras, durante el coloquio, comentaron que la lectura en Veus Noves era la primera que hacían en público. También se habló de la relación entre los géneros literarios, entre prosa y poesía, como ya viene siendo habitual en Veus Noves, y se cuestionó la categoría tradicionalmente aceptada de un género (la poesía) sobre el otro (la prosa), ya que ambos géneros literarios, en la modernidad, y sobre todo en los escritores más jóvenes, se mezclan unos con contros, en una “promiscuidad de géneros y lenguajes literarios”, se comentó.

El públicó participó en el debate y se habló del dadaísmo y el surrealismo, de los caligramas y la poesía visual, del cine narrativo de Rossellini frente al cine más poético de Tarkovski, así como del lenguaje crudo y poético de Jean Genet (aquí Tugues citó el ensayo descomunal sobre Genet de Jean-Paul Sartre, San Genet, comediante y mártir, “en el cual define el lenguaje poético de Genet y de la poesía en general como afín al de la locura en sus metáforas y transformaciones de la realidad”). Se citaron unos versos de Octavio Paz del poema Las palabras: Dales la vuelta, / cógelas del rabo (chillen, putas), dice el poeta sobre las palabras. También se mencionó la modernidad de Oliverio Girondo, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma y Màrius Sampere, entre otros.

El poeta Osias Stutman, presente en el acto, recordó la fuerza declamatoria de los poetas rusos en las lecturas públicas, como Maiakovski, Esenin, Evtushenko, Brodsky... “quienes no caían en la lectura-sonsonete, en las voces melífluas de muchos rapsodas occidentales”.

En la próxima y última sesión de este año de Veus Noves, el 13 de diciembre, Guillem Vallejo presentará a los poetas Lisa El Zoughby y Eloy Sánchez Guallart.

SELECCIÓN POÉTICA

Mònica Pagès (Barcelona, 1972).
Es periodista (licenciada en Ciències de la Informació por la Universitat Autònoma de Barcelona) y se ha especializado en temas culturales, especialmente en el ámbito de la música clásica y de las artes plásticas, colaborando en revistas especializadas como Revista Musical Catalana , Ritmo, Serra d'Or o Bon Art y con la emisora ​​Catalunya Música …Ha publicado, entre otros, los siguientes libros: Conxita Badia. 1897-1997. (Col. Gent Nostra, Barcelona, 2000), la primera biografía sobre el pintor Modest Cuixart, Modest Cuixart, biografía inacabada (Ediciones Parsifal, 2003); ha prologado y editado el libro de Lali Bas Dalí, Los Dalí, unos atramuntants (Editorial Juventud, 2004), y es co-autora de (Des) acords. Música y músiques als Països Catalans (1975-2009) (Argumenta, 2009). También ha traducido al catalán y al castellano la novela de John W. Milton, El rossinyol abatut. La vida apassionada d’Enric Granados (Pagès Editors, 2005, 2008). Ha comisariado las siguientes exposiciones, entre otros: "Nin, l’arrel de l’art" (Palau Moja de Barcelona, 2008), "Alicia de Larrocha" (Palau de la Música, 2009) y asesora la exposición "Contrapunt: Enric Granados-Pau Casals" de la Fundació Pau Casals (Museo Vil·la Casals, 2005, y Museu de la Música de Barcelona, 2008).

Primavera als llavis.
Tens el bes de les flors,
de les fulles que broten
a dins, i posen color
al fons de les ombres.

Unió impossible
de dos cossos 
que s’arrelen al cor
per donar el fruit
més saborós del somriure.

***

Home infinit,
abraça’m,
t’he portat un ram
de roselles
i el sospir del mar.
El teu cos
està fet de vent
i de la pell dels arbres
que fan adéu 
amb les fulles
als núvols i al cel.
No tens el pes de la pols 
en la mirada,
sinó l’horitzó
esbatanat del futur
al palmell de la mà
i els camps dels somnis
plens de llum.

'La mort de la flor'
L’aire escura el blanc
obert com un sospir
i agafat al tall de la vida
que brota des de l’arrel.
Ets una font pels ulls,
la meravella fecunda
que omple de dolçor
un espai ple de somnis.
Ara plegues les ales
que extenies immòbils
per dir-me que la pau
és la flor del pensament.

'Pa'
Farina de paciència
que les mans masseguen
amb els dits humits
d’il·lusió clara.
La sal i el foc esperen.
A l’ànima, un polsim
de llevat ens eleva.
I obrim la boca del forn
amb els ulls plens d’esperança
d’arribar a un futur flonjós
cobert de crosta daurada.
El pa calent pren cos
i després es desfà de bondat
a la punta de la llengua.
Pa d’amor
que reneixes la vida
en la comunió infinita
de la llar.

***

El teu ull descansa
en la claror interior. 
Tens el repòs de la nineta
extès sobre el front.
Les mans absents. 
El cos t’abandona. 
La nit et vol
per sentir-se fosca. 
I jo et somio els llavis 
al refugi de l’amor.

Gran macabre
Una parella
sense pell
fa l'amor
a dins la tomba.

El vi
de la vida
ens lliura
de la mort.

Ballem
a ritme
de bocines
amb cor.

L'amor és ara.

Síncopa
de sentiment,
fuga de passió
sense fi.

***

Em fas de mirall 
de tot allò que estimo. 
En tu, ho retrobo 
i així em permets 
que ho pugui sentir. 

Si no fossis aquest mur
on hi puc veure
totes les ombres
del meu desig,
no tindria cap horitzó
que em meravellés,
ni podria reconèixer
tot allò que busco.

***

L’estiu arriba
amb vol d’ocell
i amb la llangor
dels xipresos.
En la natura,
hi ha la paraula
d’un déu
desconegut
que ens observa.

L’astor planeja
sobre els pàmpols
i el vent s’enduu
el color dels núvols.

Cada moment
és inèdit
i es torna record. 

*** 

Ninetes de plata.
Sou dos miralls
sumergits
l’un en l’altre.
El blau maragda
al fons del cor
i la perla, a l’ànima.

Dos peixos
d’escates d’or
que es miren als ulls
i llisquen endins
pel mar de l’amor
que tot ho omple.

'Picapedrer'
Gramàtica de granit
pel paisatge interior
que només desxifra
la paraula de l’eina. 

A cops de paciència,
repiques el teu nom
a la pell de la pedra.

***

Una font que raja
al pati d'un pensament.
L'aire canta
i escampa la calor
i el silenci de la nit
per l'ull de la lluna.

Trencadís de sorolls
que esquitxen la foscor
de presència humana.

Ara un xerric de porta,
ara un lladruc furtiu,
ara el nen que plora.

Les paraules pesen
i busquen la sortida
cap al món dels somnis,
inútilment.

Tancaré el full en blanc
on he deixat el rastre
del desig insatisfet
fins que arribi el sol
i tot recomenci. 

***

Estic a les mans d'un atzar 
al que haig de sotmetre'm.
Tot intent de sentit
és un esforç inútil.

El diàleg contra la paret
invisible dels pensaments
només em porta
a un camí sense sortida.

Em rendeixo a l'evidència.
Em deixo portar
per aquest corrent
imprevisible de segons
que m'arrosseguen
cap a una finalitat
que és impossible
de comprendre.

I en la felicitat inconscient
potser s'obri una porta
sense desig ni dolor,
sense pèrdua de res,
sense la paraula espera.

Un port de pau
on deixar aquesta barca
de fusta mullada.
I on recolzar els sentits
en un horitzó infinit.

(Del libro inédito Les hores lliures)

--------------------------------------------

Irene Pujadas (Sant Just Desvern , 1990).
Estoy terminando Humanidades y actualmente también estoy de becaria en la revista Butxaca (http://www.butxaca.com) y la semana pasada me dieron una beca para trabajar en el Departamento de Humanidades: haré un proyecto de investigación sobre el cruce entre ensayismo y periodismo de principios del siglo XX. En cuanto a historias literarias, hace unos años gané el premio de cuentos de la Universitat Pompeu Fabra. A nivel de revistas, hace mucho tiempo publiqué algo en la revista digital "Papel de vidre" y también en la revista universitaria "Hac de Hac". Tengo un blog personal que se llama l’etcètera (puntiprincipi.blogspot.com), y un blog sobre literatura que se llama "Els de dalt". Y creo que eso es todo.

'Madalena'
L'aprenent d'escriptor, que creu que serà sempre aprenent perquè -i llavors, ai las, infla el pit- perquè l'home és un etern aprenent davant la vida i simple titella del qui sap qui o què -destí, casual, diví- que ens guia; l'aprenent d'escriptor, dic, seu davant l'escriptori de la seva habitació. Entra una llum de cinc de la tarda, horari d'hivern, que tenyeix els objectes -planta interior, flexo, butaca- d'un color entre verdós i taronja, que recorda als matins de post-pluja o a quan es té molta son. És en aquesta mena d'ambient -bugambílies, mandarines, llet calenta- on situariem el protagonista. Davant seu: una madalena. L'aprenent d'escriptor se sent com si estigués apunt de menjar un dels pastissos dos pisos d'aquells de quan es té sis anys -confetti, pinyata, lacasitos- o com un poeta que es mira una musa gestora de vagues inspiracions celestials. És el moment: l'aprenent d'escriptor treu el plàstic de la madalena -molles, carrefour, pinya colada- i en mossega un bocí. Res. El full blanc segueix tant fosforescent com sempre; l'aprenent diria que més i tot. Segon bocí: el noi intenta assaborir al màxim la mossada, tanca els ulls i intenta concentrar-se -platges, coco, infància- però el resultat és d'epic fail. Finalment s'acaba la madalena amb dues mossegades –era petiteta. Arribats a aquest punt, la normalitat és d'una lògica que esclafa. L'aprenent d'escriptor arruga el full en blanc -fluorescències, espais buits, llums de Nadal- i s'asseu a la butaca. No ho sé, es pregunta, serà perquè és de marca blanca?

'Parèntesi'
Ens han dit que després del preàmbul
ve el segon preàmbul, que
després del segon preàmbul
ve el tercer preàmbul, que
després del tercer preàmbul
tal, tal, tal.

Encara a la línia de sortida, -metatarsos
tibats, múscols tensos, genolls a terra-
flairant la suor de l'èpica, el corredor
se'ns clapa. Perfecte.

'Usa la musa'
I com vam xalar, eh. 

Jo era fang i brotxa i trampes i en tu
cortines netes, la cadència, l'absència
aquella de conjuncions, que

és que jo era brutícia, pura orgànica, la pols i
la pitjor cara del porc cofoi que
somriu davant la càmara

i va i tu musa deies
usa'm
i jo t'omplia del millor
del meu cos garrí
golós.

I com vam xalar, eh.

Vas ser el pretext perfecte
per poder fer amics
poetes.

'Castedat'
Només t'ho diré una vegada:
no et creguisel vot de castedat
de les paraules;
els anys els han donat
el do de la simulació
i la geometriaexacta.

Que són muses, mosques
mortes, farses blanques,
porques, puces.
No són verges, les
paraules. No són més que
pures
putes. 

'El mort està gelós del degollat'
Miguel de Cervantes, oblidat i despentinat i alcoholitzat, s'escarxofa redundantment al sofà del seu pis d'Alcalà d'Henares mentre observa una entrevista que fan a don Quijote pel 33. Mentre el ingenioso hidalgo explica detalladament què sentia quan veia gegants on hi havia molins de vent i quina mena de relació tenia en realitat amb Sancho Panza, Miguel de Cervantes es serveix una copeta d'absenta ben verda: a ell se li'n fot tenir un Instituto amb el seu nom, l'únic que vol és una miqueta d'amor, una Dulcinea de pits grossos i generosos que li faci mimos i li digui coses maques i li reconegui les hores passades omplint fulls en blanc, perquè el que és Alonso Quijano no li fa cap mena de cas, el que és Alonso Quijano és un desagraït que es dedica a anar de programa en programa proclamant als quatre vents, als quatre molins, als quatre gegants, les seves virtuts i bogeries i obviant el creador al qui deu la seva fastigosa existència eterna. Però Miguel de Cervantes està sol i ningú li fa cap cas: tant és així que s'escarxofa redundantment al sofà del seu hipotètic pis d'Alcalà de tal i es serveix una copa d'absenta i quan la gent veu pel Google el seu retrat no pensa en la seva enveja ni en què està trist ni en el seu grau d'ebrietat.

'Està tot tan malament'
Està tot malament,
està tot tan malament,
està tot tan i tan malament,
està tot tan espectacularment malament,
tan increïble i enorme i apocalípticament malament,
dius, i t'infles com un globus gordo i aeri
que vaga per terres salvatges, observant
indígenes i prenent notes antropològiques
que publicaras en blogs que
no llegeix, perdó,
ni ta mare.

Però aterres, i deixes el globus al garatge
i ja és tard i vols dormir, i et cabreges
perquè hi ha sopa de galets gourmet
però ningú ha comprat
el cony de formatge.

'“H” d’halicondrines'
Tinc una parenta que cada cop que ha de dictar una paraula fa allò de dir un nom que comença amb la lletra en qüestió, per aclarir el concepte. La gent normal acostuma a dir "A" d'Astúries, "B" de Barcelona, "C" de Cuenca, "D" de Donostia, "E" de "Elche de la Sierra" i tal. Doncs en aquest sentit, he de confessar que la meva parenta té un do. El primer cop que la vaig sentir lletrejar la paraula "otitis" (parlava amb una altra parenta que, tot i interessar-se molt per la seva salut, està sorda com una tàpia) la cosa va anar més o menys així: "O" d'otomicosi, "T" de tafileteria, "I" de ienisseià, "T" de tocacampanes (no li agrada repetir-se), "I" de ipsolateral i "S" de solenodòntids. Òbviament, l'altra parenta va penjar enfadadíssima i no la va trucar en tres mesos. Jo, però, que tinc un ull quasi natural per la genialitat, vaig veure- ho clar: amb una mica de palla, d'aquí en treurem molta pasta. Des de llavors, i després d'haver sentit meravelles com "H" de halicondrines o "K" de kaixkaval pronunciades amb una espontaneïtat inimitable, li he repetit trenta mil cops que podria seure al costat del Jaume Cabré i fer emprenyar al Màrius Serra, però ella només riu i em diu "calla, va". Òbviament ja he fet tots els plans per plagiar-la, fer-me passar per geni del vocabulari català i acabar els meus dies envoltada de felicitats aristocràtiques: ferreros rocher, tobogans a la piscina, truites de patates de quatre pisos, etcètera.

'Nyap'
Després de tantes i tantes capes
la paret mestra ens ha caigut.
Ens hem quedat a soles
jo i la teulada.

'Passar la pilota'
Plou i fa fred. Al món terrenal, moderns paraigües transparents caminen ràpid per arribar però ja cap a les respectives llars. A dalt, aliè a l'alè de la humanitat, Déu diví s'asseu a una butaca de pell, el cul inclinat cap enrere, els genolls flexionats i l'esquena encorbada. Arraulit com una mandonguilla, doncs, Déu diví demana si us plau a l'Esperit Sant que li encengui la llar de foc, procés d'altra banda lent perquè el pobre colom va branqueta per branqueta i té un bec tan petit que fa patir que no haguem d’acabar a urgències. En tot cas, Déu té un dia psicològicament lleig i fa un posat preocupat. Pensa que cada any rep menys flors i més visites d'oportunistes i usurpadors que pretenen vendre-li enciclopèdies, creences alternatives, mamoneos diversos o àlbums d'enganxines. Se sent una mica culpable, però argumenta que "servidor només pot fer-ho tot un cop". Es posa les sabatilles, surt al terrat i mira. Des de baix, uns li diuen vell cabró, altres diuen que no, altres que perquè no i altres dinen o dormen la sèrie de les tres i mitja. De sobte, un miracle: plouen pomes al revés. Nostre Senyor ha entès el missatge. És llavors quan Déu s'agenolla i, en silenci, prega a Déu.

'Phoskitos'
Tant joves que som i ja hem no-fet tantes coses, li diu el Pau al Miquel. Seuen en un parc menjant phoskitos. Els peus no els arriben al terra i els gronxen. El Pau s'imagina que els dotze anys, els vint-i-dos, els trenta-dos, els quaranta-dos i els vuitanta-dos seran encara pitjors. N'agafa consciència: Miquel, tio, a partir d'ara només ens queda la davallada. Per més que ens marquin els centímetres a les portes i acabem fent 1,87, a partir d'ara tot plegat serà un drama de magnituds remarcables. La vida serà un cúmul d'acumulacions èpiques i impossibles d'abarcar, cada segon serà un segon perdut en què hauriem pogut fer coses encara més interessants, les migdiades seran temps daurat tirat a la brossa, passaran els anys i augmentaran les llistes d'experiències-colossals-no-viscudes. El Miquel se'l mira, incrèdul. Li ha sortit el primer gra pre-púber a la punta del nas, i ja se li comença a tornar blanquet i li fa mal i el cabreja. Així que fot un cop de peu a l’aire i se’n va, deixant el phoskitos sol amb el Pau.