Ens situam a dia 23 d’abril de 1975. És dimecres i fa un dia esplèndid, i a un racó de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una autora jove i novella seu a la paradeta de l’Editorial Laia, que tot just acaba de publicar el seu debut. Està feliç i il·lusionada, és “un dia preciós, un Sant Jordi meravellós”, dirà quan el recordi. Tot i això, però, s’amaga darrere una muntanya de llibres mentre els altres autors que seuen amb ella es dediquen a signar un exemplar darrere un altre a la gent que s’acosta a comprar-ne. La qüestió és que ja han passat unes quantes hores i ella encara no n’ha venut cap.

De sobte hi va un jove guapíssim, com el descriu l’escriptora ara, 50 anys més tard, i comença a fullejar el seu llibre. “Si el compres, te’l signaré”, li etziba ella. I ell, satisfet, obeeix. “Va ser l’únic que vaig vendre aquell dematí. Aquell al·lot em va salvar el dia, va ser el meu primer lector aliè, i ara sempre que vaig pel món el cerc per donar-li les gràcies, però encara no m’hi he pogut retrobar”, afirma Carme Riera quasi mig segle després. En aquestes cinc dècades, aquell Te deix, amor, la mar com a penyora amb què va debutar ha esdevingut tot un clàssic de les lletres catalanes i ara, amb motiu de l’aniversari, se’n publicarà una reedició a Edicions 62. Ha estat per aquesta reedició que Riera afirma que finalment l’ha rellegit, després de molts anys sense fer-ho.

“No m’agrada tornar a llegir les coses que he escrit, em fa una por horrorosa i a més tampoc tenc molt de temps per fer-ho. Preferesc llegir el que escriuen els altres”, assegura l’escriptora mallorquina guardonada amb el premi Nacional de literatura i el premi Ramon Llull, entre altres. Tanmateix, reconeix que en el primer relat que encapçalava el volum i que li donava títol hi ha trobat “una emoció i una passió” que demostraven que el text estava escrit “des de dins”.

“El vaig escriure tot seguit, d’una tirada, dia 14 de novembre de 1972. Ho record perfectament. Estava embarassada de la meva primera filla i amb la panxa no m’anava molt bé escriure, havia d’emprar una carpeta per fer-ho”, rememora. El conte titulat Te deix, amor, la mar com a penyora transita el record d’un amor de joventut, d’una passió impossible i de la vida que se’n deriva una vegada s’ha truncat. I si bé l’autora assegura que el final –en què es descobreix que les memòries s’adrecen a una dona de nom Maria i que, per tant, es tracta d’una relació lèsbica– no el tenia pensat en començar. “Ho vaig decidir mentre l’escrivia. El català té un avantatge fantàstic, que és que no marca el gènere i pots dir nosaltres sense deixar clar si són dos homes o dues dones o… Record que quan el vaig haver escrit el vaig donar a llegir a Enric Sullà, perquè el volia presentar a un premi i volia que se'l miràs per si hi trobava faltes, i quan el va acabar de llegir em va mirar i va pegar un cop damunt la taula, mentre em deia que no podia fer això al lector”, relata somrient.

Finalment, Riera va presentar el relat al premi Recull de Blanes i el va guanyar. “Però fixa’t que el senyor Faulí, membre del jurat, se’m va acostar quan ja m’havien lliurat el guardó i em va dir que hauria d’haver sabut que en català Marià s’accentuava. I jo no vaig entendre què em deia i li vaig dir que Maria no du accent, però ell va insistir que Marià sí que en du, que m’havia equivocat. I vaig callar perquè tenia por que em llevassin el premi: eren mil pessetes i en aquell temps eren doblers!”, explica l’autora, qui a la seva darrera novel·la, Una ombra blanca, també ha incorporat un gir que canvia la percepció del lector a mitjan de la història.

“Estam acostumats a personatges heterosexuals i blancs, i llegim esperant això. Sempre he pensat que no hauria de ser així”, afirma. “És cert que quan va aparèixer el llibre la literatura encara no parlava de molts temes, n’hi havia que no estaven normalitzats o que fins i tot estaven prohibits. I l’homosexualitat masculina encara s’havia anat fent un racó”, afegeix. “Però la femenina era com si no existís. N’hi havia que trobaven que no se n’havia de parlar i m’ho feren saber, sobretot gent gran. Em deien que això eren brutors que no s’havien d’escriure”, rememora Riera, si bé subratlla que el llibre va tenir “molt bona acollida” gràcies al boca-orella. Sis anys després de la primera edició, el setembre de 1981, ja se n’havien publicat quinze més, i avui dia ha esdevingut un llibre de referència tant a les aules com a la comunitat LGTBIQ+.

Tanmateix, el relat que dona títol al conjunt és només un dels 17 que en formen part i que tenen en comú la voluntat de “donar veu a les dones”, tal com explica Riera. “Són tots relats distints, però tots beuen de la literatura oral. D’aquella àvia que sempre em contava coses, d’aquelles dones que m’envoltaven i d’aquelles rondalles que explicaven. En aquell temps no hi havia xarxes socials ni la televisió era tan important com ara, i llavors la gent es dedicava a escoltar-se, els uns als altres, i les dones xerraven. I supòs que tot això hi és, en aquests relats”, apunta Riera.

També en aquesta línia es manifestava l’autor del pròleg de l’edició original, que no va ser altre que el recentment desaparegut Guillem Frontera. “L’univers de Carme Riera és poblat d’éssers pàl·lids, de gent que perd jugant a un joc les regles del qual ignoraven [...] i na Carme Riera no vol redimir ningú del seu estat. Vull dir: na Carme Riera és una escriptora lliure, que deixa llibertat a tothom perquè tothom triï lliurement la forma de fer ús de la seva llibertat”, escrivia Frontera ara fa cinquanta anys. I quan fa poc més d’un mes de la mort de l’escriptor, Riera afirma que sense ell és possible que aquest recull de relats no s’hagués arribat a publicar.

“En Guillem va llegir el relat de Te deix… i em va dir que havia de completar el recull amb altres. I va ser ell qui va agafar el manuscrit i el va dur primer a una editorial mallorquina, que ens van dir que no, i després a Laia, i a més va escriure aquell pròleg preciós. Jo era amiga de la seva dona, però llavors ja m’agradava molt el que feia ell, especialment la poesia. Va ser molt important, això que va fer per mi”, assegura l’escriptora.

Entre els relats publicats en el conjunt Te deix, amor, la mar com a penyora ja s’hi observa la voluntat juganera de Riera, tant pel que fa a l’estil com amb la forma, que ha deixat palès en obres posteriors, canviant de gènere i registre en nombroses ocasions. És el cas de contes com Paisatge marí per a un assassinat o Flames de llum cremaven grocs domassos. També mereix especial atenció Que hi és n’Àngela?, relat amb què va rebre el premi Ramon Llull el 1973 i que se centra en la curolla d’una dona entotsolada que omple les hores intentant localitzar una “imaginada amiga amb qui desitjava moltíssim xerrar”. A la darrera part del llibre s’hi troben altres títols de temàtiques encara vigents com No fou la passatgera dos milions o Noltros no hem tengut sort amb sos homos… que comença així: “Me cregui, noltros no hem tengut sort amb sos homos. Es meu, Déu l’hagi perdonat, me donà molt mala vida. Més vago que es jeure, aficionat a n’es joc i a sa beguda, me tupava quan li donava la gana i li donava ben espesses vegades. Si aquest cosset li contàs!”. El llibre acabava amb un “continuarà” que es va fer realitat amb la publicació, dos anys després, d’un nou conjunt de relats: Jo pos per testimoni les gavines.

Al llarg dels cinquanta anys que han transcorregut d’ençà de la publicació del primer recull de contes de Carme Riera són diverses les obres literàries que han aparegut que tenien qualque tipus de lligam amb el lesbianisme. L’obra de Maria Mercè Marçal, qui, per cert, citava el Te deix… de Carme Riera en un dels contes que va escriure ella, Joc de màscares, o la d’Eva Baltasar, amb el seu exitós tríptic format per les novel·les Permagel, Boulder i Mamut, en són alguns dels exemples més evidents i coneguts, mentre que n’hi ha d’altres que sobretot tingueren un impacte important en el moment de la seva publicació. És el cas de Quadern del cos i l’aigua de Mari Chordá, que ha estat recentment reeditat per Godall Edicions.

Tot i això, s’ha de dir que si bé Te deix, amor, la mar com a penyora va ser el pal de paller a l’hora de tractar aquesta temàtica a la literatura catalana, no es pot dir que fos realment el primer que ho va fer, segons matisa l’escriptor Sebastià Portell, qui és també l’actual president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i un dels impulsors del festival QLit, el festival de Literatura Queer de l’AELC que se celebra des de 2018. “Val a dir que crec que allò important no és qui ha estat primer o segon, sinó que s’hagi contribuït a visibilitzar el desig lèsbic, històricament silenciat, com ara veim que també hi ha estat el bisexual”, exposa Portell. “Ara bé, no es pot afirmar que Te deix… fos el primer, perquè Víctor Català en parlà a un conte publicat el 1907, Carnestoltes. No era un desig consumat, però sí que hi apareixia el desig lèsbic, i seria el principal precedent que tenim”.

Al relat esmentat per Portell, aparegut originalment a un recull titulat Caires Vius, s’hi recrea el lligam que uneix una senyora marquesa amb una de les seves cambreres. “Restaren abraçades una estona, l’una ofegant-se en son entendriment feréstec i l’altra mig esvaïda de ventura. En tants anys com feia que estaven plegades, era aquella la primera prova mútua d’afecte que es donaven, així, clarament sense reserves; i com si aquella abraçada hagués sigut la revelació definitiva, al deslligar-se sentiren, cada una d’elles, que l’altra li era necessària sobre la terra, com si de cop llurs dues vides incomplertes s’haguessin fos i completat en una de sola”. El text es pot trobar al tercer volum de la col·lecció Tots els contes de Víctor Català, publicats per Club Editor.