Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Els alquimistes porpra
6/10/2026
D
ies de desolació absoluta per la mort en accident del jove activista musical Guim Cifré quan estava a punt de reobrir el Jazzsí, mític local de música en directe vinculat al Taller de Músics, tancat per desavinences, i que el Guim havia aconseguit impulsar amb la seva companya Clara Conill i el veterà jazzista Liba Villavecchia. Coneixia el Guim des de que va néixer perquè era fill dels meus amics Lena Pérez Roig i del dibuixant Guillem Cifré, desaparegut el 2014, i que tant enyoro. Vaig conèixer el Guillem a casa del Salvador Rodés fa gairebé mig segle quan intentàvem tirar endavant una revista underground amb altres poetes i gent del còmic. Després vam coincidir durant anys en diferents capçaleres, singularment en l’Avui. El seu fill Guim era una còpia del Guillem, alt, fort i caracteritzat per una bonhomia que el feia pròxim des del primer moment. També ho és el seu germà, el realitzador Marcel Cifré, que va reconstruir el llegat de Lone Star en un documental molt recomanable. En fi, el diable torna a ballar entre nosaltres, més en una família que només es mereixeria fragments de paradís.
He suportat el primer tram del dol amb el llibre Prince. El alquimista púrpura, de la meva estimada amiga Montse Frisach, que també va coincidir amb el Guillem a la redacció de l’Avui. Devota del cantant, guitarrista i ballarí de Minnesota, Frisach ha gestat una biografia personalíssima, lluny de l’excés de dates, però fidel al seu arxiu. forjat durant dècades de passió incondicional. El llibre té una cosa de delirant, amor pur, que m’ha servit d’antídot davant del dolor per la pèrdua. Cal recordar que Prince va morir fa deu anys d’una sobredosi de fentanil, que prenia segurament per pal·liar les lesions que s’havia fet ballant, obrint-se de cames i caient sobre l’escenari, com podran comprovar als vídeos del youtube. Prince va ser una revelació gràcies a la bellesa majúscula de la meva amiga Ana López Navajas, avui insigne professora vinculada a la Universitat de València. A començament dels vuitanta era la rockera més bella, per dins i per fora. No tenia rival. Quan la vaig veure per primer cop a la terrassa del Zurich de plaça Catalunya se’m van fondre literalment els ploms, tot i que la meva companya era també guapa d’infart. Quan l’Ana ens va mostrar la seva devoció per Prince, nosaltres no volíem ser altre cosa que àcrates seguidors dels Clash i dels Pistols, però així mateix dels Dylan, Neil Young, Blondie i Roxy Music, eclèctics de mena com ho va ser l’època. Prince es va incorporar a la llista. Tot això ve a tomb per les sensacions que m’ha provocat el llibre de la Frisach, amor pur.
A començament dels anys vuitanta, Barcelona era llavors més ingènua, la Rambla feia olor a salnitre i el Barri Xino era un laberint on et podia passar de tot, «lo más bueno y lo más malo», com repetia un senyor que llogava pisos en un tuguri del carrer Sant Pau –on actualment hi ha un sastre pakistanès– quan coincidíem amb ell al bar Los Cuernos, un tuguri on es va fotografiar el gran Joan Miró. Recordo a l’Ana fent unes bicicletes en miniatura amb el seu company d’aleshores, el meu amic de la infantesa Pedro García Gascón, al que anomenàvem Pedro Vendimias perquè cada any viatjava a França a fer les collites, on crec que va conèixer la intrèpida Anita la Fantàstica. El record de les meves amigues va unit al solo de While My Guitar Gently Weeps, que Prince va interpretar durant l’homenatge a George Harrison. Millor impossible! No sé si eren anys millors, segurament no, però la ingenuïtat s’unia a la nostra ignorància en un pastís dolcíssim.
Són anys perduts en el túnel del temps que ho devora tot com un pou negre. Els puc rescatar mentre evoco al gran Guim el dia que va acompanyar com a tècnic de so del Milano al meu nebot Alfred quan encara no havia encadenat tots els discos d’or que té. O a tots plegats fent una última ronda pels bars de l’Alt Guinardó, on anàvem a petar els divendres i dissabtes a la nit, bars d’estètica progre amb ràbia punk, avui transformats en no-res. Acabo amb la frase de Milan Kundera, que tant ens definia, «per defensar-se de la vulgaritat que l’envoltava, tenia una única arma: els llibres que prestaven a la biblioteca municipal.» Encara Prince no esmolava la guitarra ni la Frisach l’invocava com a un esperit de foc.
David Castillo-hanseligretel
Artícles relacionats :
6/10/2026
He suportat el primer tram del dol amb el llibre Prince. El alquimista púrpura, de la meva estimada amiga Montse Frisach, que també va coincidir amb el Guillem a la redacció de l’Avui. Devota del cantant, guitarrista i ballarí de Minnesota, Frisach ha gestat una biografia personalíssima, lluny de l’excés de dates, però fidel al seu arxiu. forjat durant dècades de passió incondicional. El llibre té una cosa de delirant, amor pur, que m’ha servit d’antídot davant del dolor per la pèrdua. Cal recordar que Prince va morir fa deu anys d’una sobredosi de fentanil, que prenia segurament per pal·liar les lesions que s’havia fet ballant, obrint-se de cames i caient sobre l’escenari, com podran comprovar als vídeos del youtube. Prince va ser una revelació gràcies a la bellesa majúscula de la meva amiga Ana López Navajas, avui insigne professora vinculada a la Universitat de València. A començament dels vuitanta era la rockera més bella, per dins i per fora. No tenia rival. Quan la vaig veure per primer cop a la terrassa del Zurich de plaça Catalunya se’m van fondre literalment els ploms, tot i que la meva companya era també guapa d’infart. Quan l’Ana ens va mostrar la seva devoció per Prince, nosaltres no volíem ser altre cosa que àcrates seguidors dels Clash i dels Pistols, però així mateix dels Dylan, Neil Young, Blondie i Roxy Music, eclèctics de mena com ho va ser l’època. Prince es va incorporar a la llista. Tot això ve a tomb per les sensacions que m’ha provocat el llibre de la Frisach, amor pur.
A començament dels anys vuitanta, Barcelona era llavors més ingènua, la Rambla feia olor a salnitre i el Barri Xino era un laberint on et podia passar de tot, «lo más bueno y lo más malo», com repetia un senyor que llogava pisos en un tuguri del carrer Sant Pau –on actualment hi ha un sastre pakistanès– quan coincidíem amb ell al bar Los Cuernos, un tuguri on es va fotografiar el gran Joan Miró. Recordo a l’Ana fent unes bicicletes en miniatura amb el seu company d’aleshores, el meu amic de la infantesa Pedro García Gascón, al que anomenàvem Pedro Vendimias perquè cada any viatjava a França a fer les collites, on crec que va conèixer la intrèpida Anita la Fantàstica. El record de les meves amigues va unit al solo de While My Guitar Gently Weeps, que Prince va interpretar durant l’homenatge a George Harrison. Millor impossible! No sé si eren anys millors, segurament no, però la ingenuïtat s’unia a la nostra ignorància en un pastís dolcíssim.
Són anys perduts en el túnel del temps que ho devora tot com un pou negre. Els puc rescatar mentre evoco al gran Guim el dia que va acompanyar com a tècnic de so del Milano al meu nebot Alfred quan encara no havia encadenat tots els discos d’or que té. O a tots plegats fent una última ronda pels bars de l’Alt Guinardó, on anàvem a petar els divendres i dissabtes a la nit, bars d’estètica progre amb ràbia punk, avui transformats en no-res. Acabo amb la frase de Milan Kundera, que tant ens definia, «per defensar-se de la vulgaritat que l’envoltava, tenia una única arma: els llibres que prestaven a la biblioteca municipal.» Encara Prince no esmolava la guitarra ni la Frisach l’invocava com a un esperit de foc.
David Castillo-hanseligretel
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
