Francisco Ferrer Lerìn (Barcelona, 1942) és filòleg, escriptor i ornitòleg especialitzat en grans rapaces necròfagues. Considerat per molts «pare nutrició de la generació Novíssima», va debutar com a poeta en els anys seixanta, però a la fi d'aquesta mateixa dècada es va traslladar a Jaca com a especialista del Centre Pirinenc de Biologia Experimental del CSIC, i el seu allunyament de la literatura durant tres dècades ho va convertir en un autor secret, poc menys que de culte, sobre el qual es van ser teixint tota classe de llegendes.

Circumstàncies atzaroses van determinar la seva reaparició com a escriptor en 2005, i des de llavors no ha cessat de publicar llibres de vària i sempre sorprenent naturalesa que ho acrediten com una de les veus més singulars del panorama literari espanyol, a més d'«expert en les formes menys rutinàries de l'erudició». És autor d'un portentós Bestiario (2007), de la novel·la Familias como la mía (2011) i de volums de proses inclassificables com Papur (2008), Gingival (2012), Mansa chatarra (2014) i 30 niñas (2014). En 2006 va reunir la seva «poesia autoritzada» en Ciudad propia. Posteriorment ha publicat, entre altres poemaris, Fámulo (2009, Premi de la Crítica), Hiela sangre (2013) i Edad del insecto (2016).

A propòsit de Fámulo va escriure Luis García Jambrina: «Poeta que havia estat engolit per la seva pròpia llegenda, Ferrer Lerín torna a cobrar vigència amb una forma d'escriptura radicalment diferent i alternativa a la qual ha predominat en aquests vint anys» (ABC).