< suBscriu-te

José Corredor-Matheos: "Hem de seguir insistint en el valor de la cultura"

Què significa per a vostè el seu nomenament com a Acadèmic d'Honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi?

Aquests reconeixements sempre són agradables i benvinguts. La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi ha volgut homenatjar-me per una tasca que porto fent molt temps, prop de cinquanta anys. Pensa que vaig començar a escriure sobre art l'any 1961, tot i que abans ja havia escrit poesia.

Recentment a Espanya s'ha estès una manca de respecte i reconeixements per àmplies capes de la societat als drets d'autor, especialment a la remuneració per còpia privada. Com creu que es pot fer entendre a la societat la necessitat de la compensació que legalment els correspon per la còpia privada de les seves obres?

Crec que la reacció negativa d'una bona part de la societat és lògica des del seu punt de vista. Per què? Doncs perquè la cultura que no és objecte de comerç és menyspreada. No s'entèn que la cultura tingui una funció que, perquè és cultural és també social. La distància del nostre país i la seva manera d'entendre la cultura (i els drets dels autors) amb altres països -i sempre pensem en els nòrdics- és molt gran. Hem de seguir insistint en el valor de la cultura. Hem de lluitar i no conformar-nos.

Des del seu punt de vista de crític d'art com veu la situació del sector museístic a Barcelona i els seus intents per posicionar-se dins el panorama artístic europeu?

Els museus d'art a Barcelona estan mal plantejats. D'entrada, el Macba no és un autèntic museu d'art contemporani, sinó una sala d'art actual, perquè el que s'ha fet a Catalunya o on sigui no ho pots veure, perquè és als magatzems i ho treuen   esporàdicament. Això per una banda. A més, l'art posterior a la guerra civil està repartit de manera que l'avantguarda -l'abstracció i els realismes acceptats per la moda- són al Macba i la resta -els que algú devia pensar que per dolents, per passats de moda-, al MNAC. Així, els artistes de Dau al Set, per exemple, estan al Macba, i els contemporànis, per bons que siguin, en el MNAC. Aixó no té cap sentit, perquè un moment històric és el que és, en la seva complexitat. No es fa així a altres museus, com el MOMA o el Centre Pompidou. Ara, la política del Macba, amb la qual no estic gens d'acord en general -vaig dimitir com a representant de l'Ajuntament en el Consorci-, té èxit en l'entorn internacional, és clar, perquè a tot arreu s'exposa el mateix, d'acord amb les directius que estipula el mercat. Sembla que si no ho fas així no pots anar amb el cap ben alt. És trist i ridícul. Juan Manuel Bonet ho va intentar al Reina Sofia i alternava el que podia d'un tipus i d'un altre. Ja pots denunciar aquesta situació, que és internacional, com ho fa Jean Clair i ens ho va confirmar a la entrevista que li van fer fa poc a La Contra de La Vanguardia. No serveix de res.

Vostè ha cultivat la traducció, la poesia i la crítica d'art... Com veu el panorama de la poesia a Catalunya?

Ara hi ha molta gent, i molt bona, que escriu poesia. Com sempre, però, els més bons potser no són els més coneguts, però, tot i així, hi ha més gent que escriu i que té un nivell cultural alt. Jo vaig començar a escriure poesia el curs 1943-44, amb 14 anys, que va ser quan vaig fer el primer poema amb una certa consciéncia de voler "ser poeta". Com ja t'he comentat, a partir de 1961 em vaig dedicar al món de la crítica d'art i em vaig apartar una mica de la poesia. Tot i això, no vaig deixar d'escriure ni de publicar, però no tenia tant contacte amb el món poètic. Ara he tornat a relacionar-me, especialment amb els poetes de Barcelona, on sempre he tingut grans amics.

Vostè, tot i ser de la generació del 50, no va fer una poesia de caire social...

A meitat dels anys seixanta sí vaig fer alguns poemes amb aquest caràcter i també polític, perquè la situació era molt tensa. Però sempre he estat bastant independent i no estava en absolut d'acord amb les directrius que tractaven d'imposar una única manera de fer poesia. Crec que he seguit mantenint-me independent i ara que sóc més gran, és més difícil que em facin canviar.