En aquestes dates prenadalenques, els integrants d’El Laberinto de Ariadna es van reunir el divendres 13 de desembre a l’Aula dels Escriptors de l’Ateneu Barcelonès per llegir les seves últimes composicions. La trobada, coordinada per María de Luis i Anna Rossell, es va desenvolupar en un ambient agradable en què els versos van ocupar el recinte.

Una atmosfera acollidora que es va prolongar al bar, on les rialles, les abraçades i els bons desitjos van acomiadar la tarda. La reunió va tenir un epíleg fruït: moments abans, va arribar l’última antologia literària del col·lectiu,  Voces desde el Laberinto, que recull la participació de tots els seus companys. Sense cap mena de dubte, la millor manera de tancar l’any.

L'Any Espriu ha arribat al seu punt culminant amb la cantata Geografia d'Espriu. Un concert celebrat al Palau de la Música que, partint de textos de Salvador Espriu, ha fet un recorregut musical pel seu univers poètic i estètic. Enric Palomar, director artístic del Taller de Músics, n’ha signat la composició. El Big Ensemble del Taller de Músics, la formació Cordes del Món, un cor de veus blanques de l’Escola Artística Oriol Martorell i un quintet de fusta del mateix centre han sigut els intèrprets de la cantata. L’Any Espriu encara la recta final del centenari del poeta amb les últimes activitats programades, que encara cuejaran durant els primers mesos de 2014.

Al llarg de l’Any Espriu, l’ACEC ha anat informant puntualment dels múltiples esdeveniments –propis i aliens– que s’han organitzat per homenatjar la figura del poeta. Alguns dels més destacats estan recopilats en un apartat especial de la pàgina web de l’associació, que permet fer una mirada ràpida al que ha donat de si la celebració.

El passat 13 de desembre es va presentar a l’Istituto Italiano di Cultura di Barcellona el llibre Sotto l’attonita freddezza di questi occhi (Sota la fredor parada d'aquests ulls), de Salvador Espriu. Una obra publicada per Passigli Editori, de Florència, que té una especial importància i significació perquè és el primer cop que es tradueixen i es poden llegir les narracions d’Espriu en italià. Va obrir l’acte la directora de l’institut, Roberta Ferrazza, que va manifestar la seva alegria per realitzar aquest acte i també per l’aportació que aquest llibre ha efectuat en nom d’Itàlia a l’Any Espriu.

La professora de la Universitat de Barcelona, Gabriella Gavagnin, prologuista del llibre i del volum de narrativa de l’edició catalana del centenari, va destacar el “valor especial” que té la narrativa d’Espriu i va comentar que, “tot i això, no havia tingut igual difusió ni havia estat objecte de traducció a l’estranger”, com passava a Itàlia. També es va referir al valor d’aquesta narrativa i a la “qualitat extraordinària” de la traducció realitzada per Amaranta Sbardella, a qui per aquest llibre li ha estat concebuda una de les distincions que ha atorgat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per l’Any Espriu. Va observar que era un gran treball realitzat “amb mestria i d’una gran dificultat i, així mateix, que era fruit de la passió i del saber”.

El poeta Santiago Montobbio va manifestar que ens havíem d’alegrar per l’aparició d’aquest llibre i aquesta traducció, i que era “bonic” aquest acte, “perquè son belles les llengües i la convivència”, i aquest llibre i la seva presentació donaven ocasió “a la convivència de les nostres llengües i els nostres països”. Va comentar que també s’havia de celebrar l’aparició de l’edició catalana de l’obra d’Espriu perquè ha posat, per fi i amb motiu del seu centenari, l’obra d’aquest a l’abast de tothom. I és que, fins ara, hi havia obres de més difícil accés, com algunes de les seves primeres obres narratives.

En la seva intervenció va fer referència a la seva primera novel·la, El Doctor Rip, i com el seu sentiment de lector i la seva percepció d’escriptor li havien fet pensar en altres obres del moment –com El pozo, d’Onetti–. També va observar que, en efecte, és el moment del naixement i l’aparició de la narrativa del segle XX, una nova modalitat de narrar que respon a una nova sensibilitat i del que s’ha donat com a data d’inici de la literatura en castellà amb El pozo d’Onetti i que podria donar-se del català amb El Doctor Rip d’Espriu.

La traductora i doctora per la Università di Siena, Amaranta Sbardella, es va referir al seu primer apropament a Espriu i al descobriment del seu món, pel qual es va entusiasmar. Fruit d’aquest entusiasme és el llibre que tenim entre les mans, rere la seva tasca de traducció de les narracions que el constitueixen. Sbardella es va referir a les particulars dificultats que té una llengua com la d’Espriu per ser traduïda –una cosa a la qual ja va fer referència la professora Gabriella Gavagnin– i a les diverses soluciones que havia pensat per cada situació, amb les decisions que havia pres com a traductora. A més, va voler il·lustrar els seus comentaris i l’explicació de la seva vivència de la traducció d’Espriu a l’italià amb la lectura d’alguns fragments d’alguns contes.

Per últim, la presentació va acabar amb una lectura coral a diferents veus del tercer capítol de Conversione e morte de Quim Federale (Conversió i mort d’en Quim Federal). I l’acte va prosseguir a la biblioteca del Istituto, on els assistents van continuar en animada conversa, mentre degustaven un panettone i un cava que eren “ tant italians com els llibres i revistes que els acompanyaven”, i les paraules que s’havien pogut escoltar.

El passat 16 de desembre, el poeta Santiago Montobbio va impartir una conferència sobre la poesia com a descobriment i com a vivència i va dur a terme una lectura de poemes del seu llibre Los soles por las noches esparcidos al Col·legi de Notaris de Catalunya, en un acte organitzat per la seva comissió de Cultura. El col·legi té l’arxiu notarial més important d’Europa –tant sols es pot dir que el de Gènova el supera en antiguitat– i compta amb una exposició de documents d’altíssim nivell. Una mostra molt simbòlica i significativa de la història de Barcelona i de Catalunya, com un text de Fernando el Católico, el contracte de compravenda dels terrenys de la Sagrada Família, el plànol del Parc Güell amb la firma de Gaudí o el testament de Jacint Verdaguer, del mateix dia de la seva mort i en el qual s’hi troba la seva firma.

En aquest auditori històric, va obrir l’acte el tresorer del Col·legi, Joan Carles Farrés, que va manifestar la seva satisfacció perquè el poeta Santiago Montobbio anés a impartir aquesta conferència i es realitzés aquest acte de cultura vinculat a la poesia a la seva entitat. Va cedir la paraula a Eladi Crehuet, encarregat de presentar el poeta. Crehuet va manifestar que amb Santiago Montobbio es donen i s’uneixen les dues formacions –la jurídica i la literària– i va expressar diferents apreciacions sobre la seva poesia i el seu valor i l’estimació que mereixia. Va realitzar també unes penetrants observacions sobre la poesia i la prosa, la prosa i la poesia, que hi ha en l’art i en la vida.

Santiago Montobbio va manifestar la seva alegria i el seu agraïment per haver estat convidat a impartir aquesta conferència i va comentar que, com havia assenyalat Eladi Crehuet, era un home de dret, a més d’un home de lletres. De fet, tenia una doble formació, ja que havia cursat a la vegada les carreres de Dret i Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, i que havia exercit les dues professions. Això li permetia conèixer molt bé la dimensió humanística que podia haver-hi en l’àmbit del dret i els seus professionals, i que un home de dret és i podia ser un home de lletres i de cultura.

Per indicar el caràcter misteriós de la poesia, Montobbio es va referir a algunes observacions que va fer Borges en les conferències que donava a la Harvard University. Borges va recordar l’afirmació de Sant Agustí sobre el temps (“Si no em pregunten què és, ho sé. Si em pregunten què és, no ho sé”) i deia que ell pensava el mateix de la poesia. També va recordar que Paul Valéry afirmava en els seus Cahiers que aquesta afirmació de Sant Agustí sobre el temps pot predicar-se de qualsevol cosa, però que ell estava d’acord amb Borges i l’agermanaria amb la poesia, que té aquest caràcter misteriós i insondable, o inefable, com es diu de la paraula dels místics.

A través d’aquesta lectura dels poemes, Santiago Montobbio va abordar el possible sentit i la realitat que la poesia permet i constitueix el títol d’aquest llibre. La consciència que aquesta poesia té de si mateixa i manifesta als poemes, i que pot veure’s en la primera paraula d’aquest llibre: “Escribo”. A més, va destacar els aspectes afirmatius que apareixen en aquest llibre –la necessitat d’amor i de música, la presència de la infància i la innocència, i també la seva necessitat i el caràcter sant de l’art–, junt amb altres constants que també apareixen i reprenen les dels seus poemes de joventut, ja que en ells també hi són la soledat, la por, l’amor, la tristesa, la pluja, l’oblit i el goig de viure, potser més manifestament o expressat amb major serenitat en aquests poemes de maduresa. 

Santiago Montobbio va concloure que era un plaer parlar en aquest col·legi de Salvador Espriu, fill de notari. A continuació, va haver-hi un diàleg amb els assistents i, per últim, Eladi Crehuet va voler preguntar al poeta dues qüestions: la presència de la seva família i quina importància havia tingut la seva formació jurídica en la seva poesia. Crehuet va assenyalar, en fer-li aquestes preguntes, que hi havien poetes sense llar, però que era manifest que ell era un poeta amb llar i amb professió.

Santiago Montobbio va reafirmar la presència molt íntima de la seva família en la seva obra i com es poden rastrejar diferents elements als seus poemes, que denoten la seva formació jurídica. Va comentar que el llenguatge de la creació artística, a diferència de l’usual i solament informatiu, és plurisignificatiu i desenvolupa –com va indicar Jakobson– la funció poètica del llenguatge, en la qual s’incloïa –com deien els formalistes russos– la deformació creadora de l’escriptor, que portava a la transgressió i vulneració de la norma.

Però, a la vegada que això és així, en quan al llenguatge que és propi de la creació literària, sabia molt bé per família i pel seu pare que el dret és la vida i és cultura. És una professió lligada a la paraula i, en el cas dels notaris, a l’escriptura. Com es va referir, l’escriptura té sempre també alguna cosa de notarial. I que, en efecte, encara que els seus poemes hagin estat un gran desemparament, era un poeta amb llar i professió. Eladi Crehuet va dir al poeta que havia contestat perfectament, i el tresorer del Col·legi de Notaris de Catalunya va donar per finalitzat l’acte.

L’escriptor i soci de l’ACEC Eduardo Mendoza ha estat guardonat amb l’European Book Prize en la categoria de novel·la per l’obra Riña de gatos. Aquesta és la primera vegada en set edicions que el premi, lliurat anualment pel Parlament Europeu, recau en un autor català o espanyol.

Mendoza ha recollit el guardó en una cerimònia presidida pel president de l’Eurocambra, Martin Schulz, i el president de la Comissió de Patrocini, Pascal Lamy. En el seu parlament –en francès–, l’escriptor ha recordat els seus temps com a intèrpret en diferents institucions internacionals, a més de pronunciar unes paraules d’Umberto Eco per promoure la traducció com “l’autèntica llengua oficial d’Europa”. Riña de gatos, per exemple, ja ha estat traduïda a vuit idiomes.

Mendoza competia en la categoria de novel·la amb Luciana Castellina per La découverte du monde, Vassilis Alexakis per L'enfant grec i Petros Markaris per Liquidations à la grecque. El jurat del premi està format per periodistes europeus i, en aquesta ocasió, estava abanderat per l’escriptor i filòsof francès Bernard-Henri Lévy.