Català - Castellano
DARSE DE ALTA Noticia anterior
Noticia siguiente
Flavia Company: «Si tens por de la mort, no estàs viu, estàs mig mort»
6/1/2025
H
aru, heterònim de Flavia Company, publica una nova novel·la que és un viatge, una història i una conversa alhora: faula, filosofia, diàleg i versos.
Flavia Company (Haru) se’m presenta des del primer moment com qualcú ben amable. Una expressió segura i tranquil·la, marcada pel somriure rialler propi de les persones que, amb la seva filantropia, dediquen l’existència a mostrar allò après. Company ajuda a veure, desvela, ensenya. Ensenyar. En-senyar: dotar qualcú de seny. Na Flavia, na Haru, no adjectiva. Posa noms, apunta i mostra. Assenya. Navona acaba de publicar-li Haru. Cada dia és una vida sencera.
En primer lloc m’agradaria parlar una mica, si t’ho estimes, del moviment. Jo he trobat una connexió, a Haru, entre el moviment i les decisions. És decidir, moure’s?
Quan el moviment prové de la decisió, sol ser més just que quan prové de la reacció. La clau és la consciència. Si n’hi ha, el moviment ve de la mà de la comprensió de la necessitat d’aquest moviment. D’altra banda, quan el moviment ve de la reacció, és sorgit de la por, de la comparació, de la rivalitat. Per tant, sí, la decisió de moure’s implica moviment, i ens hauríem de moure prenent el coneixement d’eix central o, si més no, partint de la intuïció.
El moviment, de qualque manera, sempre produeix el canvi en un estat. Si vols dur a terme una mena de moviment en el teu estat, és desitjable que sigui després de reflexionar-hi o de deixar que hi hagi un sentiment, un coneixement, tot i que sigui intuïtiu. La intuïció és la gran oblidada de la nostra quotidianitat. Estic convençuda que la intuïció és tan o més important que la lògica. La intuïció no ha de menester desaprendre cap dels coneixements innats, mentre que la lògica requereix d’aquesta mena de desaprenentatge constant per tal d’ésser més pura.
Vol ésser pura.
És clar, la lògica té ideologia.
Parles de reacció. Trobo que vivim en un món reaccionari. La nostra realitat és moguda per impulsos, sembla que cada cop hi ha menys espai per la comprensió, car tot és competència; tot és voler anar a més, talment com en Fuyuku i n’Itatxi a la novel·la. Com s’integra, ara, aquesta comprensió, on la qüestió vital és fer més per fer de menys a altri?
Fixa’t-hi, tornem enrere per tal d’enriquir la qüestió. El que has dit és que el Fuyuku vol «anar a més». Quina trampa tan gran! A més? Que vol dir anar a més? Tenir èxit, simplificant molt, es tradueix avui dia per guanyar diners. Si nosaltres ens posem d’acord que l’èxit és això, ens estem empobrint. Perquè la nostra reflexió sobre l’evolució d’una persona només és referida a la seva propietat, a la seva propietat privada i, a sobre, material.
És clar, no s’està valorant el procés d’aprenentatge o les coneixences que hom pugui tenir.
Exacte. I sobretot, això no connecta amb l’essència. Per tant és cert: vivim en un món on només importa l’aspecte material. Només allò que es pot tocar és admès per tothom com quelcom amb valor. És a dir, que podríem arribar a dir que només les coses que tenen preu es valoren. Això, alhora, vol dir que la manera de valorar les coses que tenen preu és comparar-les. Jo en tinc tres i tu en tens dos. Jo en tinc més. Però com podríem comparar si en lloc de fixar-nos en la materialitat ens fixéssim en l’essencialitat. Jo no puc dir que sóc més sensible que tu.
És incomparable tot allò que és subjecte.
Aquesta manera de valorar l’essència desfaria el sistema. Les realitats tangibles, ara per ara, són imperants. A Haru es proposa tot el contrari; es diu: voleu dir que això és el més important? Voleu dir que això és el que ens porta a un món més feliç? Més agraït? Aleshores, les coses materials són reals, però no són veritat. Per contra, les coses immaterials no són tangibles, des del punt de vista de comprovació, però sí que són reals, i són veritat.
Quina commutació més bonica! M’ha portat a pensar que gairebé l’única cosa amb què compta na Haru és el seu arc, que és el que l’acompanya al llarg de gairebé tota la novel·la. És una propietat tangible, que compta alhora amb un preu (molt elevat, de fet), tot i que el seu valor es situa a un estadi diferent.
És el símbol de tenir cura d’allò que et fa ser qui ets. Ella té un arc car, però tampoc no és el més car. No és un arc farcit de pedres precioses, el que és important és que ella té el seu arc, igual com té el seu eix.
No et recorda això una mica a n’allò del Timeu de la cullera de fusta vers la cullera d’or plena d’ornaments? Un ormeig ornamentat pot esdevenir contraproduent respecte de la utilitat primera a què anava destinada, oi?
És clar, t’allunya de l’essència. És una utilitat determinada.
Ara, abans i tot de tenir l’objecte ja penses en el valor que té, ja sigui social (status) o econòmic. El valor que et fa tenir allò. Comprar pensant en el valor que té quelcom és pensar per tenir encara més.
Això em porta a dir que les persones, tal volta perquè som incapaces de tenir la paciència de conèixer-nos, preferim identificar-nos amb alguna cosa. I aquí és on entren les marques. Tu ets un BMW, jo soc un Renault. Per tant, tu ets més que jo. Quina és, llavors, la meva fita? Ser tant com tu. Però a sobre, no estic lluitant per esdevenir tu, t’he de superar, i aleshores voldré ésser un Porsche. Pensaré que soc el que sigui que penso que són les persones que poseeixen això o allò.
Identitat en funció de.
L’objecte m’estalvia la feina de conèixe’m perquè m’identifica. La identificació s’adquireix, la compres, la identitat no; la identitat te la formes, te la treballes. Perquè no es tracta d’adquirir-la, ans d’arribar a conèixer què és el que et constitueix.
Sapere aude! Justament tractant la identitat, trobes que és possible desfer-te de qui ets? És possible arribar a ser quelcom diferent del que som? Canviar? O, d’altra banda, estem condemnats a ser qui som? Per allò de «no canvien les persones, canvien les circumstàncies».
No. El que sembla que som es modifica mitjançant el coneixement i la consciència. És el que ens ajuda a abandonar moltes de les actituds a les quals ens porta l’ego, la por o la identificació. Per tant, sembla que qualcú muta, però no és pas que canviï, sinó que arriba al rovell de l’ou. Et pots quedar a la closca, a la clara, … o pots anar al rovell. Què és el que ha canviat? No res. Tot forma part d’allò mateix. Hi ha la possibilitat d’arribar allà on puguis tenir consciència de tu mateix. I és a aquí, en aquesta presa de consciència, en que t’arribes a conèixer.
És començar a fer camí per trobar-te.
Més que no pas trobar-te, allunyar-te el menys possible de tu mateix.
Saber allò que busquem, en aquest sentit, és la millor manera de fer camí. De Haru (2016) ja ha plogut. Quin és, ara, el teu camí? La teva manera de buscar coherència? Dius que «saber el que volem és l’única manera de buscar coherència». Has trobat el teu camí?
Sí. De fa temps que l’he trobat. Un camí en el qual he entès la importància de la consciència d’altri. Del no enganxar-se de les propietats dels objectes, dels prejudicis. La importància de posar per davant la identitat, que no pas la identificació. Acceptació, per tant, de qui ets. La importància de l’ego. He decidit deixar de signar amb el meu nom, perquè trobo que és important donar preeminència a l’obra i no a l’autora. Continua essent ben important, també, la creació (comunicació) literària, la voluntat de pensament des de la literatura. Per mi, la literatura és una eina de pensament, de reflexió. Tampoc no és dolenta una senzilla voluntat narrativa. No vull ser feixuga de llegir. M’agrada pensar que els meus amics i amigues lectores, en llegir-me, busquen alguna cosa més que una història. Vull creure que en el procés s’aturen a qualque frase dient: «Mira! És això el que he pensat, el que m’ha passat!».
Aquesta comunió íntima que hi trobem a certes frases. Allò de «he pensat això mateix i a la fi ho trobo escrit, formalitzat».
Exacte, jo vull que els meus llibres siguin de tothom. La meva trajectòria ha canviat d’ençà que vaig decidir canviar els meus noms. L’any que ve es publicarà (també a Navona) el primer llibre publicat per na Haru. Ha estat ben interessant el fet d’escriure des del seu punt de vista, un camí diferent.
«Camina caminaràs, envant te faràs». Ara, però, redrecem pel caminoi d’abans, que hem fet una bona voltera i quasi hem fuit del moviment. Trobo que «el sistema» cada cop ens atomitza més. Ens fa sentir que som una espècie de mònada (sense finestres) que no compta amb una direcció definida; ens aïlla. I això és el que em porta a mi, personalment, a l’immobilisme. Per què moure’s quan no pots anar enlloc més que a tu mateix? Però hem de menester moure’ns, som moviment. En aquest sentit, per pura curiositat, ets més heraclitiana o més parmenídia? Per allò del «no hi ha parts quan es tracta d’un tot». Car, si només hi ha ú, no hi cap el moviment.
Pensem-hi. El fet que hi hagi fragments, espais cognoscibles diferents d’un tot no ens ha de fer oblidar que, justament, tot està connectat amb la resta. En cada fragment hi ha la informació del tot. Per tant, si destrueixes un fragment, destrueixes el tot. Aquesta consciència de la totalitat com una infinitud de parts totals és una consciència que lliga els éssers vius (que no humans) amb la resta i ens fa entendre que ets tan arbre, com gat, com …
Tot és en tot. Més parmenídia, doncs.
És clar. No tens la capacitat d’observar la totalitat. Però si comptes amb la potència de veure en detall el fragment, el veus. Una cosa és, però, l’essència de la totalitat i una altra de ben diferent és la de cadascuna de les relacions.
De les parts.
Sí. I una altra és el concepte del temps. Del temps i de l’espai. El temps és, en certa manera, un espai que oblida la seva existència. Si treus l’existència del temps, t’adones que et desenvolupes senzillament a l’espai. Aquest desenvolupament et permet veure que hi ha una essència que roman, però que naturalment és irrepetible, ja que canvies successivament el lloc on s’estaven donant els esdeveniments.
No és quelcom circular.
Cada indret de l’espai és diferent.
Cada instant.
No puc parlar d’instant a l’espai. Tota aquella clariana espacial és la infinitud dintre de la qual ens movem.
Com oblidar, però, el temps? És vital la consciència del present. Ni el passat ni el futur existeixen. Només el present és. És allò a través del qual podem saber que hi ha passat, alhora que entenem que existirà un futur, que passarà, que esdevindrà passat.
Si ho veiem només, justament, com espai, trobo que això s’entén. Hi ajuda la meditació, que és la que ens ajuda a copsar llur necessitat de viure aquí i ara. Si sempre és ara, només cal saber que és aquí. Si sempre és ara, sempre és aquí. El present és el més llarg que hi ha.
Aquesta mena d’aforismes són molt semblants als que proposes a Haru. Ofereixes petites dosis epistemològiques, en forma de frases, però potser no estem preparats per aquestes veritats, al moment de llegir-les. Jo no ha estat fins que les he tornades a veure escrites, que les he «enteses» veritablement. És, com l’ou, allò mateix; en si, la mateixa frase dient qualque cosa diversa en funció de quan és llegida. És això, la dispersió de l’experiència?
Jo diria que, veritablement, en aquests cas tots dos voltem respecte d’allò mateix. Qui escriu ha trobat quelcom, qui ho llegeix hi troba quelcom divers. Però només és conversant com realment ens arribem a entendre. Fer-nos pensar conjuntament, aquesta és la qüestió. Tot ha d’anar cap aquí, cap a la presa d’interès. L’interès de buscar, d’entendre, de lligar caps. Aquest és el meu camí, que lliga amb el teu en els moments en què es produeixen aquesta mena d’intercanvis, que et fan pensar alhora a tu i a mi.
Parlem d’enteniment. Llegint parlem, ens entenem, conversem en espais i temps diversos. Tu tractes també, penso, l’escriptura com allò que ens permet establir diàlegs en marcs temporals diferents. Amb qui parlem quan escrivim? A qui t’adreces tu? Com vius el procés d’escriptura?
La literatura és sempre un diàleg. Evidentment escrius immers en una tradició. Jo trobo molt important el saber què s’ha dit i com. Ningú no pot ésser un bolet escrivint. La literatura és una resposta. És una conversa, un diàleg, una intervenció en el discurs magmàtic.
És un contestar perpetu.
Exacte. Parles amb la gent que ja ha parlat. I amb aquesta gent hi ha un agraïment especial, diferent del que tenim amb els nostres coetanis. La literatura és una forma estranya i excelsa d’amistat. No tens una resposta immediata. Escriure és fer una aportació a aquesta vall de pensaments, paraules, sentiments, emocions, filosofies, que pretenen complementar-se per tal de, finalment, crear una peça majúscula i perfecta.
És una aportació, una porció.
Aquella part del tot. El que jo escric és tot i és una part. Aquesta voluntat de consol, de companyia, existeix a cadascuna de les paraules que he escrit. De qualque manera quan jo escric vull fer una abraçada. Una que comparteix la desesperació, la impotència i el desconcert d’estar vius. Una abraçada amb l’altre que prova de reunir l’emoció del desconegut, de la màgia, del miracle. D’altra banda, el meu concepte de literatura és una mirada. Sempre penso que el fet que explica que em dediqui a aquesta preciosa bogeria que és escriure, és que no m’agrada com és el món. Escric per tenir un lloc on viure, per mostrar el que veig, el que tothom pot veure si mira.
Passem a un altre bloc. Soc conscient que tota la filosofia s’ha estructurat prenent de base la memòria. Ho odio. Per mi la memòria és aprendre. Una cosa apresa no es pot oblidar. Anem a la teca. Podem veritablement aprendre? Hi ha aprenentatge en quelcom que encara es pot dubtar?
Si aprens una cosa d’una manera real, profunda, no en pots treure més. No parlem d’opinar, hom pot canviar d’opinió tantes voltes com sigui necessari, però quan aprens a nedar, ja en saps. Una cosa apresa, no una opinió adquirida, no es pot dubtar, si hi dubtes és que encara no l’has apresa. Ara bé, allò après pot oblidar-se a conveniència. Per tant, el que és important és que si has après alguna cosa la donis per finida, comprenguis aquest aprenentatge i no tractis d’encobrir-ho en els moments en què la situació et juga a favor. Per fer això el que cal és disciplina. En aquest sentit, l’única manera de demanar perdó de veres no passa pel reconeixement de l’error, sinó pel canvi d’actitud, que és quan demostres un veritable aprenentatge.
Abans d’acabar, voldria abordar el tema de la mort. «A morir ha d’aprendre tothom qui viu», escrius. Això no obstant, com s’aprèn a morir? Només «engrunant-se»?
No. El punt és donar a la imaginació el material suficient perquè entengui la vida sense nosaltres. Quan et restes de la vida (no fa falta haver mort, sols imaginar que no has estat nat) te n’adones de debò de la importància que té haver nascut o no, tant per altri com pel món. Per fer diferència en vida has d’atrevir-te a morir, i renéixer sabent la poca importància que té que et moris. No sols no importa que moris, és fins i tot necessari que ho facis; un cop assumeixes i equipares el naixement amb la mort, la vida canvia completament el seu sentit, comences a atrevir-te a viure. Atrevir-se a viure és assumir la mort. Cada dia em moro. La vida és una mort lenta.
Saber qui som per saber com morir, tot per saber que no som gens importants. Això no obstant, som. En definitiva, som quelcom perquè estem, en part, vius.
Som el que som perquè ho som tot.
Aquesta part del tot, com a mínim.
Som un tot constituït, sí. A la meva novel·la L’illa de l’última veritat hi ha un avi que li diu a la neta: «Potser la mort és el millor de la vida, s’haurà de veure». Poc després, una dona em va demanar si podia posar la frase com a epitafi del seu nínxol.
Què vol dir? No pots dir, doncs, que no ets important. Com ho diries després d’influir així la vida (o la mort) de qualcú. Ella va voler morir-se amb una part de tu.
«Una autora lapidària» que en digué en Josep Lluch. A més a més, el proper any, un home va anar a enterrar el seu pare i va veure l’esmentat nínxol. Va llegir el llibre i em va escriure per dir-me que gràcies a la novel·la havia entès la mort de son pare. Què vol dir la mort? Tal volta després de morts seguirem conversant. El que importa és saber que no importa, perquè, tornant al començament: el present és el més llarg que hi ha. I en el present ets viu. Això no obstant, si tens por de la mort, no estàs viu, estàs mig mort.
Que ja ho estem sempre, mig morts.
No, jo penso que només ets plenament viu quan pots pensar en tu mateix. Quan són els altres els qui pensen en tu, però tu no pots pensar, són ells els vius.
Finalment, m’agradaria parlar un poc de llenguatge. Trobo que, de fet, tu el tractes d’una manera subtil. Sense esqueixar massa el fil narratiu, diem que na Haru, a un punt, deixa de parlar. Això em va recordar a una anècdota que vaig veure amb en Diògenes (Laerci): això era i no era un filòsof (no he pogut trobar de cap manera qui fou) que, així com fa na Haru, de cop i volta va emmudir. Només feia servir signes (com per exemple apuntar un got d’aigua per dir que tenia set). El que et volia demanar és: es pot, com aquell qui diu, parlar sense paraules? Hi ha llenguatge sense llengua?
Sí, tot i que jo no en diria parlar, sinó comunicar. Ens podem comunicar de mil maneres sense fer servir les paraules. Si nosaltres poguéssim acabar la nostra conversa amb una abraçada, jo et transmetria coses que no et puc transmetre ara mateix amb les paraules, tot i que t’ha fet somriure que digui abraçada; figure’t si t’abracés de veres! Són llenguatges que impliquen altres zones de la comprensió humana. Evidentment que el pensament és llenguatge, tot i que l’expressió del pensament no sempre ho és.
Podem, doncs, comunicar-nos sense llenguatge però també parlar i parlar sense dir res... Puc omplir l’aire de sons articulats que, així i tot, no tinguin la pretesa de dir res. És quelcom que es fa sovint la filosofia; aquesta codificació extrema que porta a dir coses senzilles per mitjà d’un llenguatge complex; que porta, en definitiva, a no voler-se fer entendre.
Suposo que hi ha persones que es pensen que són més interessants si no els entén ningú. Una de les meves fites, d’ençà que vaig començar a escriure, era precisament tractar d’arribar a escriure d’una manera senzilla de les coses més importants, de manera que tothom em pugui entendre.
(Spoilers) Pouem només una mic més per acabar definitivament (ara sí, de veres). En un cert punt vaig adonar-me’n que aquesta dona occidental a qui veia na Haru en meditar profundament, tal volta eres tu mateixa.
Exacte.
Així doncs, tornem-hi, ara et canvies el pseudònim, però sempre has estat na Haru.
Sí. El que passa és que hi arribes quan hi arribes. M’encanta aquesta visió, la possibilitat de despendre’m de mi mateixa. Na Flavia, com autora, no hauria escrit el llibre que ha fet na Haru, no n’hagués tingut els nassos. He pensat molt des d’aquest personatge, des d’aquesta nova identitat, en quin sentit té la literatura. Na Haru té una proposta diferent, prova d’oferir una resposta a aquesta recerca. Han estat uns anys d’exploració i revisió sobre tot un seguit de conceptes que a mi em segueixen interessant com a proposta literària. M’interessa veure com arribarà a tot aquest seguit de persones que també esteu fent camí.
És enmig del camí, d’aquesta trama, on podem filar junts.
Artículos relacionados :
6/1/2025
Flavia Company (Haru) se’m presenta des del primer moment com qualcú ben amable. Una expressió segura i tranquil·la, marcada pel somriure rialler propi de les persones que, amb la seva filantropia, dediquen l’existència a mostrar allò après. Company ajuda a veure, desvela, ensenya. Ensenyar. En-senyar: dotar qualcú de seny. Na Flavia, na Haru, no adjectiva. Posa noms, apunta i mostra. Assenya. Navona acaba de publicar-li Haru. Cada dia és una vida sencera.
En primer lloc m’agradaria parlar una mica, si t’ho estimes, del moviment. Jo he trobat una connexió, a Haru, entre el moviment i les decisions. És decidir, moure’s?
Quan el moviment prové de la decisió, sol ser més just que quan prové de la reacció. La clau és la consciència. Si n’hi ha, el moviment ve de la mà de la comprensió de la necessitat d’aquest moviment. D’altra banda, quan el moviment ve de la reacció, és sorgit de la por, de la comparació, de la rivalitat. Per tant, sí, la decisió de moure’s implica moviment, i ens hauríem de moure prenent el coneixement d’eix central o, si més no, partint de la intuïció.
El moviment, de qualque manera, sempre produeix el canvi en un estat. Si vols dur a terme una mena de moviment en el teu estat, és desitjable que sigui després de reflexionar-hi o de deixar que hi hagi un sentiment, un coneixement, tot i que sigui intuïtiu. La intuïció és la gran oblidada de la nostra quotidianitat. Estic convençuda que la intuïció és tan o més important que la lògica. La intuïció no ha de menester desaprendre cap dels coneixements innats, mentre que la lògica requereix d’aquesta mena de desaprenentatge constant per tal d’ésser més pura.
Vol ésser pura.
És clar, la lògica té ideologia.
Parles de reacció. Trobo que vivim en un món reaccionari. La nostra realitat és moguda per impulsos, sembla que cada cop hi ha menys espai per la comprensió, car tot és competència; tot és voler anar a més, talment com en Fuyuku i n’Itatxi a la novel·la. Com s’integra, ara, aquesta comprensió, on la qüestió vital és fer més per fer de menys a altri?
Fixa’t-hi, tornem enrere per tal d’enriquir la qüestió. El que has dit és que el Fuyuku vol «anar a més». Quina trampa tan gran! A més? Que vol dir anar a més? Tenir èxit, simplificant molt, es tradueix avui dia per guanyar diners. Si nosaltres ens posem d’acord que l’èxit és això, ens estem empobrint. Perquè la nostra reflexió sobre l’evolució d’una persona només és referida a la seva propietat, a la seva propietat privada i, a sobre, material.
És clar, no s’està valorant el procés d’aprenentatge o les coneixences que hom pugui tenir.
Exacte. I sobretot, això no connecta amb l’essència. Per tant és cert: vivim en un món on només importa l’aspecte material. Només allò que es pot tocar és admès per tothom com quelcom amb valor. És a dir, que podríem arribar a dir que només les coses que tenen preu es valoren. Això, alhora, vol dir que la manera de valorar les coses que tenen preu és comparar-les. Jo en tinc tres i tu en tens dos. Jo en tinc més. Però com podríem comparar si en lloc de fixar-nos en la materialitat ens fixéssim en l’essencialitat. Jo no puc dir que sóc més sensible que tu.
És incomparable tot allò que és subjecte.
Aquesta manera de valorar l’essència desfaria el sistema. Les realitats tangibles, ara per ara, són imperants. A Haru es proposa tot el contrari; es diu: voleu dir que això és el més important? Voleu dir que això és el que ens porta a un món més feliç? Més agraït? Aleshores, les coses materials són reals, però no són veritat. Per contra, les coses immaterials no són tangibles, des del punt de vista de comprovació, però sí que són reals, i són veritat.
Quina commutació més bonica! M’ha portat a pensar que gairebé l’única cosa amb què compta na Haru és el seu arc, que és el que l’acompanya al llarg de gairebé tota la novel·la. És una propietat tangible, que compta alhora amb un preu (molt elevat, de fet), tot i que el seu valor es situa a un estadi diferent.
És el símbol de tenir cura d’allò que et fa ser qui ets. Ella té un arc car, però tampoc no és el més car. No és un arc farcit de pedres precioses, el que és important és que ella té el seu arc, igual com té el seu eix.
No et recorda això una mica a n’allò del Timeu de la cullera de fusta vers la cullera d’or plena d’ornaments? Un ormeig ornamentat pot esdevenir contraproduent respecte de la utilitat primera a què anava destinada, oi?
És clar, t’allunya de l’essència. És una utilitat determinada.
Ara, abans i tot de tenir l’objecte ja penses en el valor que té, ja sigui social (status) o econòmic. El valor que et fa tenir allò. Comprar pensant en el valor que té quelcom és pensar per tenir encara més.
Això em porta a dir que les persones, tal volta perquè som incapaces de tenir la paciència de conèixer-nos, preferim identificar-nos amb alguna cosa. I aquí és on entren les marques. Tu ets un BMW, jo soc un Renault. Per tant, tu ets més que jo. Quina és, llavors, la meva fita? Ser tant com tu. Però a sobre, no estic lluitant per esdevenir tu, t’he de superar, i aleshores voldré ésser un Porsche. Pensaré que soc el que sigui que penso que són les persones que poseeixen això o allò.
Identitat en funció de.
L’objecte m’estalvia la feina de conèixe’m perquè m’identifica. La identificació s’adquireix, la compres, la identitat no; la identitat te la formes, te la treballes. Perquè no es tracta d’adquirir-la, ans d’arribar a conèixer què és el que et constitueix.
Sapere aude! Justament tractant la identitat, trobes que és possible desfer-te de qui ets? És possible arribar a ser quelcom diferent del que som? Canviar? O, d’altra banda, estem condemnats a ser qui som? Per allò de «no canvien les persones, canvien les circumstàncies».
No. El que sembla que som es modifica mitjançant el coneixement i la consciència. És el que ens ajuda a abandonar moltes de les actituds a les quals ens porta l’ego, la por o la identificació. Per tant, sembla que qualcú muta, però no és pas que canviï, sinó que arriba al rovell de l’ou. Et pots quedar a la closca, a la clara, … o pots anar al rovell. Què és el que ha canviat? No res. Tot forma part d’allò mateix. Hi ha la possibilitat d’arribar allà on puguis tenir consciència de tu mateix. I és a aquí, en aquesta presa de consciència, en que t’arribes a conèixer.
És començar a fer camí per trobar-te.
Més que no pas trobar-te, allunyar-te el menys possible de tu mateix.
Saber allò que busquem, en aquest sentit, és la millor manera de fer camí. De Haru (2016) ja ha plogut. Quin és, ara, el teu camí? La teva manera de buscar coherència? Dius que «saber el que volem és l’única manera de buscar coherència». Has trobat el teu camí?
Sí. De fa temps que l’he trobat. Un camí en el qual he entès la importància de la consciència d’altri. Del no enganxar-se de les propietats dels objectes, dels prejudicis. La importància de posar per davant la identitat, que no pas la identificació. Acceptació, per tant, de qui ets. La importància de l’ego. He decidit deixar de signar amb el meu nom, perquè trobo que és important donar preeminència a l’obra i no a l’autora. Continua essent ben important, també, la creació (comunicació) literària, la voluntat de pensament des de la literatura. Per mi, la literatura és una eina de pensament, de reflexió. Tampoc no és dolenta una senzilla voluntat narrativa. No vull ser feixuga de llegir. M’agrada pensar que els meus amics i amigues lectores, en llegir-me, busquen alguna cosa més que una història. Vull creure que en el procés s’aturen a qualque frase dient: «Mira! És això el que he pensat, el que m’ha passat!».
Aquesta comunió íntima que hi trobem a certes frases. Allò de «he pensat això mateix i a la fi ho trobo escrit, formalitzat».
Exacte, jo vull que els meus llibres siguin de tothom. La meva trajectòria ha canviat d’ençà que vaig decidir canviar els meus noms. L’any que ve es publicarà (també a Navona) el primer llibre publicat per na Haru. Ha estat ben interessant el fet d’escriure des del seu punt de vista, un camí diferent.
«Camina caminaràs, envant te faràs». Ara, però, redrecem pel caminoi d’abans, que hem fet una bona voltera i quasi hem fuit del moviment. Trobo que «el sistema» cada cop ens atomitza més. Ens fa sentir que som una espècie de mònada (sense finestres) que no compta amb una direcció definida; ens aïlla. I això és el que em porta a mi, personalment, a l’immobilisme. Per què moure’s quan no pots anar enlloc més que a tu mateix? Però hem de menester moure’ns, som moviment. En aquest sentit, per pura curiositat, ets més heraclitiana o més parmenídia? Per allò del «no hi ha parts quan es tracta d’un tot». Car, si només hi ha ú, no hi cap el moviment.
Pensem-hi. El fet que hi hagi fragments, espais cognoscibles diferents d’un tot no ens ha de fer oblidar que, justament, tot està connectat amb la resta. En cada fragment hi ha la informació del tot. Per tant, si destrueixes un fragment, destrueixes el tot. Aquesta consciència de la totalitat com una infinitud de parts totals és una consciència que lliga els éssers vius (que no humans) amb la resta i ens fa entendre que ets tan arbre, com gat, com …
Tot és en tot. Més parmenídia, doncs.
És clar. No tens la capacitat d’observar la totalitat. Però si comptes amb la potència de veure en detall el fragment, el veus. Una cosa és, però, l’essència de la totalitat i una altra de ben diferent és la de cadascuna de les relacions.
De les parts.
Sí. I una altra és el concepte del temps. Del temps i de l’espai. El temps és, en certa manera, un espai que oblida la seva existència. Si treus l’existència del temps, t’adones que et desenvolupes senzillament a l’espai. Aquest desenvolupament et permet veure que hi ha una essència que roman, però que naturalment és irrepetible, ja que canvies successivament el lloc on s’estaven donant els esdeveniments.
No és quelcom circular.
Cada indret de l’espai és diferent.
Cada instant.
No puc parlar d’instant a l’espai. Tota aquella clariana espacial és la infinitud dintre de la qual ens movem.
Com oblidar, però, el temps? És vital la consciència del present. Ni el passat ni el futur existeixen. Només el present és. És allò a través del qual podem saber que hi ha passat, alhora que entenem que existirà un futur, que passarà, que esdevindrà passat.
Si ho veiem només, justament, com espai, trobo que això s’entén. Hi ajuda la meditació, que és la que ens ajuda a copsar llur necessitat de viure aquí i ara. Si sempre és ara, només cal saber que és aquí. Si sempre és ara, sempre és aquí. El present és el més llarg que hi ha.
Aquesta mena d’aforismes són molt semblants als que proposes a Haru. Ofereixes petites dosis epistemològiques, en forma de frases, però potser no estem preparats per aquestes veritats, al moment de llegir-les. Jo no ha estat fins que les he tornades a veure escrites, que les he «enteses» veritablement. És, com l’ou, allò mateix; en si, la mateixa frase dient qualque cosa diversa en funció de quan és llegida. És això, la dispersió de l’experiència?
Jo diria que, veritablement, en aquests cas tots dos voltem respecte d’allò mateix. Qui escriu ha trobat quelcom, qui ho llegeix hi troba quelcom divers. Però només és conversant com realment ens arribem a entendre. Fer-nos pensar conjuntament, aquesta és la qüestió. Tot ha d’anar cap aquí, cap a la presa d’interès. L’interès de buscar, d’entendre, de lligar caps. Aquest és el meu camí, que lliga amb el teu en els moments en què es produeixen aquesta mena d’intercanvis, que et fan pensar alhora a tu i a mi.
Parlem d’enteniment. Llegint parlem, ens entenem, conversem en espais i temps diversos. Tu tractes també, penso, l’escriptura com allò que ens permet establir diàlegs en marcs temporals diferents. Amb qui parlem quan escrivim? A qui t’adreces tu? Com vius el procés d’escriptura?
La literatura és sempre un diàleg. Evidentment escrius immers en una tradició. Jo trobo molt important el saber què s’ha dit i com. Ningú no pot ésser un bolet escrivint. La literatura és una resposta. És una conversa, un diàleg, una intervenció en el discurs magmàtic.
És un contestar perpetu.
Exacte. Parles amb la gent que ja ha parlat. I amb aquesta gent hi ha un agraïment especial, diferent del que tenim amb els nostres coetanis. La literatura és una forma estranya i excelsa d’amistat. No tens una resposta immediata. Escriure és fer una aportació a aquesta vall de pensaments, paraules, sentiments, emocions, filosofies, que pretenen complementar-se per tal de, finalment, crear una peça majúscula i perfecta.
És una aportació, una porció.
Aquella part del tot. El que jo escric és tot i és una part. Aquesta voluntat de consol, de companyia, existeix a cadascuna de les paraules que he escrit. De qualque manera quan jo escric vull fer una abraçada. Una que comparteix la desesperació, la impotència i el desconcert d’estar vius. Una abraçada amb l’altre que prova de reunir l’emoció del desconegut, de la màgia, del miracle. D’altra banda, el meu concepte de literatura és una mirada. Sempre penso que el fet que explica que em dediqui a aquesta preciosa bogeria que és escriure, és que no m’agrada com és el món. Escric per tenir un lloc on viure, per mostrar el que veig, el que tothom pot veure si mira.
Passem a un altre bloc. Soc conscient que tota la filosofia s’ha estructurat prenent de base la memòria. Ho odio. Per mi la memòria és aprendre. Una cosa apresa no es pot oblidar. Anem a la teca. Podem veritablement aprendre? Hi ha aprenentatge en quelcom que encara es pot dubtar?
Si aprens una cosa d’una manera real, profunda, no en pots treure més. No parlem d’opinar, hom pot canviar d’opinió tantes voltes com sigui necessari, però quan aprens a nedar, ja en saps. Una cosa apresa, no una opinió adquirida, no es pot dubtar, si hi dubtes és que encara no l’has apresa. Ara bé, allò après pot oblidar-se a conveniència. Per tant, el que és important és que si has après alguna cosa la donis per finida, comprenguis aquest aprenentatge i no tractis d’encobrir-ho en els moments en què la situació et juga a favor. Per fer això el que cal és disciplina. En aquest sentit, l’única manera de demanar perdó de veres no passa pel reconeixement de l’error, sinó pel canvi d’actitud, que és quan demostres un veritable aprenentatge.
Abans d’acabar, voldria abordar el tema de la mort. «A morir ha d’aprendre tothom qui viu», escrius. Això no obstant, com s’aprèn a morir? Només «engrunant-se»?
No. El punt és donar a la imaginació el material suficient perquè entengui la vida sense nosaltres. Quan et restes de la vida (no fa falta haver mort, sols imaginar que no has estat nat) te n’adones de debò de la importància que té haver nascut o no, tant per altri com pel món. Per fer diferència en vida has d’atrevir-te a morir, i renéixer sabent la poca importància que té que et moris. No sols no importa que moris, és fins i tot necessari que ho facis; un cop assumeixes i equipares el naixement amb la mort, la vida canvia completament el seu sentit, comences a atrevir-te a viure. Atrevir-se a viure és assumir la mort. Cada dia em moro. La vida és una mort lenta.
Saber qui som per saber com morir, tot per saber que no som gens importants. Això no obstant, som. En definitiva, som quelcom perquè estem, en part, vius.
Som el que som perquè ho som tot.
Aquesta part del tot, com a mínim.
Som un tot constituït, sí. A la meva novel·la L’illa de l’última veritat hi ha un avi que li diu a la neta: «Potser la mort és el millor de la vida, s’haurà de veure». Poc després, una dona em va demanar si podia posar la frase com a epitafi del seu nínxol.
Què vol dir? No pots dir, doncs, que no ets important. Com ho diries després d’influir així la vida (o la mort) de qualcú. Ella va voler morir-se amb una part de tu.
«Una autora lapidària» que en digué en Josep Lluch. A més a més, el proper any, un home va anar a enterrar el seu pare i va veure l’esmentat nínxol. Va llegir el llibre i em va escriure per dir-me que gràcies a la novel·la havia entès la mort de son pare. Què vol dir la mort? Tal volta després de morts seguirem conversant. El que importa és saber que no importa, perquè, tornant al començament: el present és el més llarg que hi ha. I en el present ets viu. Això no obstant, si tens por de la mort, no estàs viu, estàs mig mort.
Que ja ho estem sempre, mig morts.
No, jo penso que només ets plenament viu quan pots pensar en tu mateix. Quan són els altres els qui pensen en tu, però tu no pots pensar, són ells els vius.
Finalment, m’agradaria parlar un poc de llenguatge. Trobo que, de fet, tu el tractes d’una manera subtil. Sense esqueixar massa el fil narratiu, diem que na Haru, a un punt, deixa de parlar. Això em va recordar a una anècdota que vaig veure amb en Diògenes (Laerci): això era i no era un filòsof (no he pogut trobar de cap manera qui fou) que, així com fa na Haru, de cop i volta va emmudir. Només feia servir signes (com per exemple apuntar un got d’aigua per dir que tenia set). El que et volia demanar és: es pot, com aquell qui diu, parlar sense paraules? Hi ha llenguatge sense llengua?
Sí, tot i que jo no en diria parlar, sinó comunicar. Ens podem comunicar de mil maneres sense fer servir les paraules. Si nosaltres poguéssim acabar la nostra conversa amb una abraçada, jo et transmetria coses que no et puc transmetre ara mateix amb les paraules, tot i que t’ha fet somriure que digui abraçada; figure’t si t’abracés de veres! Són llenguatges que impliquen altres zones de la comprensió humana. Evidentment que el pensament és llenguatge, tot i que l’expressió del pensament no sempre ho és.
Podem, doncs, comunicar-nos sense llenguatge però també parlar i parlar sense dir res... Puc omplir l’aire de sons articulats que, així i tot, no tinguin la pretesa de dir res. És quelcom que es fa sovint la filosofia; aquesta codificació extrema que porta a dir coses senzilles per mitjà d’un llenguatge complex; que porta, en definitiva, a no voler-se fer entendre.
Suposo que hi ha persones que es pensen que són més interessants si no els entén ningú. Una de les meves fites, d’ençà que vaig començar a escriure, era precisament tractar d’arribar a escriure d’una manera senzilla de les coses més importants, de manera que tothom em pugui entendre.
(Spoilers) Pouem només una mic més per acabar definitivament (ara sí, de veres). En un cert punt vaig adonar-me’n que aquesta dona occidental a qui veia na Haru en meditar profundament, tal volta eres tu mateixa.
Exacte.
Així doncs, tornem-hi, ara et canvies el pseudònim, però sempre has estat na Haru.
Sí. El que passa és que hi arribes quan hi arribes. M’encanta aquesta visió, la possibilitat de despendre’m de mi mateixa. Na Flavia, com autora, no hauria escrit el llibre que ha fet na Haru, no n’hagués tingut els nassos. He pensat molt des d’aquest personatge, des d’aquesta nova identitat, en quin sentit té la literatura. Na Haru té una proposta diferent, prova d’oferir una resposta a aquesta recerca. Han estat uns anys d’exploració i revisió sobre tot un seguit de conceptes que a mi em segueixen interessant com a proposta literària. M’interessa veure com arribarà a tot aquest seguit de persones que també esteu fent camí.
És enmig del camí, d’aquesta trama, on podem filar junts.
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
