Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
La lògica perversa del sistema
14/6/2026
C
om a bonificació dels meus passejos, avui us explicaré un de nocturn. A les restes de Vallcarca amb el Coll, suspesa la reurbanització pactada amb Núñez i Navarro, l’Ajuntament de Colau va suspendre les obres i les va deixar en una mena de terrain vague, que com deia l’urbanista Ignasi de Solà Morales, es tracta d’un espai urbà improductiu, «un espai urbà buit i expectant». És a dir, deixat de la mà de Déu, per no dir en mans del diable. Fa anys que estem així fins que, no sé per quins set sous els socialistes van engegar la seva maquinària urbanística i tenen tots els carrers, incloent-t’hi Cardedeu ja dins Mas Falcó, fets una pena. S’alternen les obres abandonades o semiacabades amb el caos de les excavadores i altres artefactes de resultats incerts. Per a més inri, aquest de setmana, els de l’associació, custodiats per patrulles de la municipal, van colapsar l’única artèria resistent, passeig Mare de Déu del Coll, sense deixar passar autobusos ni cap mena de vehicles. Tenen tres carrers plens d’obres, però han de segrestar l’únic lloc on es pot passar! Total, que ens van tocar pujar a pota pels costeruts carrers del barri, tot pensant que hauria d’emigrar, no sé, a Almeria, a Castelló o a a qualsevol poblet aragonès, per treure’m totes aquestes paparres de sobre. A més, per a més simpatia, la festa municipal va durar fins a les cinc de la matinada, i no cal que els recordi que a mi, com a altres veterans, ens agrada anar a dormir cap a les deu, l’hora en què Collboni i similars comencen a desplegar la seva activitat frenètica.
Per sort, el Joventut va guanyar, i quan va acabar em vaig refugiar amb una pila de llibres, encapçalats per Planeta Nobel, un conjunt d’entrevistes amb trenta escriptors amb el premi del títol, que Xavi Ayén ha anat desplegant en la seva ja llarga trajectòria al rotatiu La Vanguardia, que fa uns dies informava de les més de tres-centes obres de caire municipal que patim a Barcelona. En una molt bella edició amb fotografies i infografia, Ayén ens presenta una tria de genis de la literatura actual, alguns ja desapareguts com ara Vargas Llosa, García Márquez, Günter Grass i Doris Lessing. Així mateix grans mestres de les últimes dècades com Peter Handke, Patrick Modiano, Naipaul i Toni Morrison. El que l’autor defineix com «el premi literari més bo del món» és també un amagatall de sorpreses, amb les obres immenses esperant-nos per descobrir l’activitat i inquietud, fins i tot hàbits, d’aquests solitaris de l’art. Imre Kertész li diu que els gulags i els camps de concentració són la mateixa cosa, «la realització d’un totalitarisme polític nou que la humanitat va crear al segle XX, que ens va obligar a ser víctimes o botxins. Hitler decidia qui era jueu i el Partit Comunista qui era burgès. No hi ha innocents perquè tots dos s’impliquen en la lògica perversa del sistema.» El nostre home va conèixer bé aquesta experiència, com altres han conegut el so del rellotge de pared de la llar familiar o l’ordinador davant el món, com es el cas de Tomas Tranströmer, a qui la tecnologia li ha salvat l’obra.
En fi, conec a Ayén des dels seus inicis quan organitzava unes festes colossals, al costat de Donat Putx, al carrer Fussina a la zona de Born per a un suplement juvenil del mateix diari. Recordo que ja aleshores comentàvem que arribarien lluny. No sé on podríem situar Ayén, però aquesta nit passada m’ha fet bona companyia. Planeta Nobel s’incorpora a la secció d’entrevistes de la biblioteca, on tinc les força interessants al mexicà Enrique Krauze, també a Thomas Bernhard, i al mateix Peter Handke, tots dos volums en converses en exclusiva. De col·lectives conservo Las voces de Quimera, una selecció de les millors entrevistes de la influent revista dels anys vuitanta, o els dos volums de Kairós i El Aleph dedicats a The Paris Review, on puc trobar entrevistes extenses amb mites com Robert Graves, Nabokov, Borges, Auden, Kerouac, Updike, Philiph Roth, Bellow i als déus de la literatura del XX, Louis-Ferdinand Céline i William Faulkner.
Precisament, i com sempre, en un llibre trobo la solució a les meves cuites nocturnes. En aquest cas en el d’Ayén en l’entrevista a Peter Handke, que al llarg dels anys la seva obra m’ha inspirat. Quan el periodista li pregunta si ha sentit ganes de matar, de debò, el poeta austríac, li contesta: «Sí, les sento sovint, i sento molta vergonya. Continuo sent un insolent, com a la meva joventut, estic ple de còlera, la còlera és una forma a través de la qual m’expresso que no té res a veure amb l’odi. Sé que no he d’abusar-ne, tanmateix em limito a emprenyar-me un cop més.» M’identifico plenament: a veure si em deixen dormir i supero l’estat colèric!
Davic Castillo- Hanseligretel
Artículos relacionados :
14/6/2026
Per sort, el Joventut va guanyar, i quan va acabar em vaig refugiar amb una pila de llibres, encapçalats per Planeta Nobel, un conjunt d’entrevistes amb trenta escriptors amb el premi del títol, que Xavi Ayén ha anat desplegant en la seva ja llarga trajectòria al rotatiu La Vanguardia, que fa uns dies informava de les més de tres-centes obres de caire municipal que patim a Barcelona. En una molt bella edició amb fotografies i infografia, Ayén ens presenta una tria de genis de la literatura actual, alguns ja desapareguts com ara Vargas Llosa, García Márquez, Günter Grass i Doris Lessing. Així mateix grans mestres de les últimes dècades com Peter Handke, Patrick Modiano, Naipaul i Toni Morrison. El que l’autor defineix com «el premi literari més bo del món» és també un amagatall de sorpreses, amb les obres immenses esperant-nos per descobrir l’activitat i inquietud, fins i tot hàbits, d’aquests solitaris de l’art. Imre Kertész li diu que els gulags i els camps de concentració són la mateixa cosa, «la realització d’un totalitarisme polític nou que la humanitat va crear al segle XX, que ens va obligar a ser víctimes o botxins. Hitler decidia qui era jueu i el Partit Comunista qui era burgès. No hi ha innocents perquè tots dos s’impliquen en la lògica perversa del sistema.» El nostre home va conèixer bé aquesta experiència, com altres han conegut el so del rellotge de pared de la llar familiar o l’ordinador davant el món, com es el cas de Tomas Tranströmer, a qui la tecnologia li ha salvat l’obra.
En fi, conec a Ayén des dels seus inicis quan organitzava unes festes colossals, al costat de Donat Putx, al carrer Fussina a la zona de Born per a un suplement juvenil del mateix diari. Recordo que ja aleshores comentàvem que arribarien lluny. No sé on podríem situar Ayén, però aquesta nit passada m’ha fet bona companyia. Planeta Nobel s’incorpora a la secció d’entrevistes de la biblioteca, on tinc les força interessants al mexicà Enrique Krauze, també a Thomas Bernhard, i al mateix Peter Handke, tots dos volums en converses en exclusiva. De col·lectives conservo Las voces de Quimera, una selecció de les millors entrevistes de la influent revista dels anys vuitanta, o els dos volums de Kairós i El Aleph dedicats a The Paris Review, on puc trobar entrevistes extenses amb mites com Robert Graves, Nabokov, Borges, Auden, Kerouac, Updike, Philiph Roth, Bellow i als déus de la literatura del XX, Louis-Ferdinand Céline i William Faulkner.
Precisament, i com sempre, en un llibre trobo la solució a les meves cuites nocturnes. En aquest cas en el d’Ayén en l’entrevista a Peter Handke, que al llarg dels anys la seva obra m’ha inspirat. Quan el periodista li pregunta si ha sentit ganes de matar, de debò, el poeta austríac, li contesta: «Sí, les sento sovint, i sento molta vergonya. Continuo sent un insolent, com a la meva joventut, estic ple de còlera, la còlera és una forma a través de la qual m’expresso que no té res a veure amb l’odi. Sé que no he d’abusar-ne, tanmateix em limito a emprenyar-me un cop més.» M’identifico plenament: a veure si em deixen dormir i supero l’estat colèric!
Davic Castillo- Hanseligretel
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
