L’edició d’una obra poètica com­pleta no és una fita a l’abast de tot­hom. D’entrada cal ser un pes pesant de la poe­sia, de l’altra que el con­junt de l’obra tin­gui prou soli­desa i enti­tat per poder aguan­tar sense pro­ble­mes una mirada inte­gral i crítica sobre tots i cadas­cun dels lli­bres publi­cats, del pri­mer a l’últim, i, per des­comp­tat, que el valor intrínsec del poeta mereixi una mirada glo­bal a tota la seva pro­ducció. Jordi Vira­llonga com­pleix amb sobrada rotun­di­tat totes les pre­mis­ses i, amb aquesta base, l’edi­to­rial Dilema acaba de publi­car Siem­pre hay rui­nas a menos de dos horas, dos volums units per un títol fran­ca­ment sug­ge­ri­dor extret d’un dels seus poe­mes que recu­llen el con­junt de la seva poe­sia en català i en cas­tellà i pre­ce­dits per un estudi pre­li­mi­nar intens i extens sig­nat per José Anto­nio Jiménez.

Jordi Vira­llonga Egu­ren (Bar­ce­lona, 1955) és doc­tor en lite­ra­tura espa­nyola i pro­fes­sor honorífic de la UB. És tra­duc­tor de lite­ra­tura ita­li­ana, fran­cesa, por­tu­guesa i cata­lana i va ser el pro­mo­tor i ànima de l’Aula de Poe­sia de Bar­ce­lona. La seva poe­sia s’ha traduït a dife­rents llengües i ha gua­nyat impor­tants pre­mis naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals. Tot això es veu reforçat pel fet que la seva manera d’afron­tar la poe­sia és ori­gi­nal, sòlida, didàctica, irònica i juga­nera. Té la capa­ci­tat innata de tran­si­tar d’una emoció a l’altra sense que això afecti a la pro­fun­di­tat del mis­satge, a l’essència de les parau­les, a la soli­desa de l’arqui­tec­tura poètica que des­plega.

Si el conei­xeu sabreu (tot i que també es pot ende­vi­nar veient algu­nes foto­gra­fies seves) que con­serva una mirada tra­pe­lla de nen entre­ma­liat, d’aquells que tro­ba­ran el moment precís per posar-te con­tra la paret amb una de les seves mali­fe­tes que tenen més de broma que de mal­dat. Això, que podria sem­blar una apre­ci­ació sense cap base, gosa­ria a dir que forma part de l’ànima de la seva poe­sia, d’aquesta que podem assa­bo­rir a Siem­pre hay rui­nas a menos de dos horas. De fet, un dels aspec­tes posi­tius de les obres com­ple­tes és la pos­si­bi­li­tat de per­me­tre una lec­tura lineal i, a més, poder anar enda­vant i enrere per tal de cop­sar les evo­lu­ci­ons, els girs, la manera d’apun­ta­lar la soli­desa del mis­satge al llarg dels anys i cons­truir una imatge del poeta que va crei­xent i que es va rami­fi­cant amb la seva escrip­tura. Jordi Vira­llonga ha anat estruc­tu­rant una poe­sia, podríem dir, moral, però amb una moral molt pròpia i per­so­na­lit­zada, cons­truïda amb una fórmula no sé si dir-ne química o alquímica que com­bina amb dife­rents pro­por­ci­ons segons els objec­tius a acon­se­guir, un per­so­nalíssim sen­tit de l’humor que el porta a mirar-se el món amb una mirada car­re­gada de sor­ne­gue­ria, d’iro­nia, un espe­rit crític però sense la volun­tat d’estri­par les coses de manera cruel i un fas­ci­nant domini dels ins­tru­ments lite­ra­ris que sap moure amb faci­li­tat per tal de posar-los al ser­vei dels seus interes­sos.

La poe­sia de Vira­llonga es pre­o­cupa més per la pos­si­bi­li­tat de ser al món que no pas per la neces­si­tat d’expres­sar el propi jo per­so­nal. Es una poe­sia que es mos­tra còmoda estant al món, explo­rant els seus topalls i, sobre­tot, con­fron­tant-lo amb les pròpies idees intel·lec­tu­als i morals del poeta. Aplica una capa de resistència als seus ver­sos i els trans­forma en un manual de viure que ofe­reix al lec­tor un recer sòlid i segur on tro­bar una poètica per­so­nalíssima, car­re­gada de malen­co­nia, amb un punt d’amar­gor però més com­ba­tiva que resig­nada, amb deix d’iro­nia i també amb sos­pirs d’amor gens rosa, sense car­rin­clo­ne­ria, d’amor vis­cut, tre­ba­llat però sem­pre amb aquesta distància que sem­bla des­lliu­rar-lo de qual­se­vol mal i per­do­nar-li tots els pecats, quasi com un pare­nos­tre laic i obert a totes les inter­pre­ta­ci­ons. Siem­pre hay rui­nas a menos de dos horas és una gran­di­osa opor­tu­ni­tat per des­co­brir un uni­vers quasi ina­bas­ta­ble i la mate­ri­a­lit­zació pràctica d’una obra magna, sòlida i espec­ta­cu­lar que es con­densa en un paràmetres pro­pis i quasi exclu­sius del poeta i que, a més, es rami­fica en infi­ni­tes deri­va­ci­ons a quina més interes­sant, per anar des­co­brint vers a vers, poema a poema, lli­bre a lli­bre, les essències d’un gran poeta capaç com pocs de trac­tar els assumpte quo­ti­di­ans amb una habi­li­tat i una potència que sovint impac­ten i sor­pre­nen.

Dos volums impres­cin­di­bles si es vol tenir sem­pre a l’abast un dels grans poe­tes de casa nos­tra, i com a mos­tra, els ver­sos finals de L’amor per defecte: “El ras­pall té ara menys cabells,/menys taques de dentífric l’aigüera,/però no m’arriba la mort, no m’arriba el somni/on m’aco­mi­ado d’aquesta bio­gra­fia,/i mal­vanto la mal­dat, però no refreno/la reno­uera, bròfega mal­ves­tat/que acu­mula haver de viure.”