Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Teresa Lloret, que faltà aquest dissabte passat a Barcelona, no era famosa, i fins i tot no tenia cap ganes de ser-ne, ni li calia.
20/11/2025
N
eta de Pere Lloret, alcalde republicà de Tarragona (ella hi va néixer l’agost del 1936, uff!!!), i dona de Josep Maria Muñoz Pujol, gran traumatòleg i escriptor a redescobrir, tot un personatge, ella va ser, entre altres coses, puntal imprescindible de l’elaboració de la Gran Enciclopèdia Catalana, on la vaig conèixer el 1968, poc abans de començar-se a publicar el primer fascicle, i la vaig poder gaudir durant deu anys, en els quals em vaig adonar de la seva polivalència absoluta.
Teresa era cultíssima, mentalment agilíssima, assenyada en el millor sentit de la paraula –per això posava de maldient–, no li queien els anells per arremangar-se per fer de lampista –lampista intel·lectual, ben entès–, mentre que jo m’hi limitava a fer els articles d’art, de cine, algun futbolista, la il·lustració i ben poques coses més. I a part d’això era una bellesa que hauria fet canviar a Xènius el model de La ben plantada. Ben mirat era molt més que una ben plantada, ja que la d’Ors, segons les descripcions del Pantarca mateix, tirava a fleuma. El retrat de Teresa Lloret ja penjava en vida seva d’un museu, el González Martí de València, on un bon dia, fa molts anys, tot visitant-lo, vaig topar amb l’aiguafort d’un oncle seu artista, valencià –Lluís Garcia Falgàs–, que la representava.
En aquells anys en que l’Enciclopèdia tirava endavant a batzegades, driblant miraculosament problemes econòmics d’una banda i vagues constants del personal d’una altra –la mimesi del Maig del 68 era massa propera, i llaminera–, ella estirava el carro amb la màxima eficàcia, sense tanmateix fer-se mal veure –del tot– pels revolucionaris d’estar per casa.
Després va portar encara més la batuta en l’elaboració del Petit Curial Enciclopèdic (1979), que es va redactar dins els terminis planejats per ella, dia a dia i plana a plana. I sense que el rigor que ella imposava anés pas en detriment de la qualitat de l’obra ni de l’harmonia personal entre els que hi treballàvem, que aleshores érem una mena d’Arcàdia feliç. La Teresa confessava que fent-lo en va gaudir, com es divertien els futbolistes del Barça quan Cruyff els deia “jugad y divertiros”. Els col·laboradors d’aquell diccionari, que venien a ser poc més o menys, els mateixos de l’antiga “Secció Catalana” de la GEC, i que més d’un cop els he definit precisament com un dream team, cada dia som menys: ja no hi és en Max Cahner –el motor principal–, ni en Roger Alier, ni en Juli Moll, ni la Carmina Garcia, ni altres que no hi treballaven a temps complet però que també n’eren col·laboradors essencials: Albert Manent, Joan B. Culla, Lluís Marquet, Carles Alier, Sebastià Riera o Josep Tomàs Cabot. D’aquell equip també en formaven part altres fugitius de la vida com Ernest Lluch, Josep Maria Ainaud, Armand de Fluvià, Josep Massot, Joan Galtés o Rosa Maria Postigo, actius a la “Secció Catalana” de la GEC però no al Petit Curial. L’ombra patriarcal i remugaire de Joan Fuster hi planava sempre com un Deus ex machina, quan deixava el seu Olimp domèstic de Sueca. Val la pena anomenar els vivents també: Eulàlia Duran, Antoni Pladevall, Margalida Tomàs, Glòria Nogués, la Teresa i en Josep Maria Muñoz –fills de la Lloret–, Teresa Ibars... Ramon Pla ja havia deixat el grup per entrar a la universitat.
Després la Teresa i jo ja no vàrem treballar més junts, i ella continuà a Curial amb la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, abans d’anar-se’n al Palau Robert, on coordinaria publicacions molt acurades de turisme cultural. Al final treballaria per al Liceu, on durant molts anys redactà textos per als programes del teatre, gràcies als coneixements que li atorgava una de les seves grans passions, l’òpera, que juntament amb la literatura, la música clàssica en general, i el cinema la feien vibrar, fins al punt que aquests darrers anys d’ella, quan la seva salut ja anava tan de baixa, em parlava amb entusiasme no impostat de les immenses possibilitats que trobava diàriament a Filmin. Val a dir que les arts plàstiques també la commovien, especialment a partir del seu parentesc amb l’esmentat Garcia Falgàs, i amb Lluís Garcia Oliver o Pasqual Capuz, i de l’amistat que havia tingut amb artistes de la talla de Grau Garriga o Pla Narbona.
Afortunadament, la meva relació amb ella mai va perdre un alt grau d’amistat, com sí que succeí generalitzadament: aquell dream team no va ser capaç de mantenir-se unit, i tota mena de discòrdies explicables i inexplicades entre molts dels seus membres varen erosionar el seu record en primera persona del plural. Una llàstima veritable.
Deia en començar que ella no era famosa, i diria que l’única vegada que ha estat públicament protagonista va ser quan a la revista El Temps li varen fer una àmplia entrevista interessantíssima l’agost del 2023, on per cert es despatxava a gust sobre diverses coses i persones. Però això és perquè la Teresa, quan la feien sortir de l’ombra acollidora, i se sentia observada, treia a passejar un punt d’histrionisme destraler. Segurament pura cuirassa.
Francesc Fontbona
Artícles relacionats :
20/11/2025
Teresa era cultíssima, mentalment agilíssima, assenyada en el millor sentit de la paraula –per això posava de maldient–, no li queien els anells per arremangar-se per fer de lampista –lampista intel·lectual, ben entès–, mentre que jo m’hi limitava a fer els articles d’art, de cine, algun futbolista, la il·lustració i ben poques coses més. I a part d’això era una bellesa que hauria fet canviar a Xènius el model de La ben plantada. Ben mirat era molt més que una ben plantada, ja que la d’Ors, segons les descripcions del Pantarca mateix, tirava a fleuma. El retrat de Teresa Lloret ja penjava en vida seva d’un museu, el González Martí de València, on un bon dia, fa molts anys, tot visitant-lo, vaig topar amb l’aiguafort d’un oncle seu artista, valencià –Lluís Garcia Falgàs–, que la representava.
En aquells anys en que l’Enciclopèdia tirava endavant a batzegades, driblant miraculosament problemes econòmics d’una banda i vagues constants del personal d’una altra –la mimesi del Maig del 68 era massa propera, i llaminera–, ella estirava el carro amb la màxima eficàcia, sense tanmateix fer-se mal veure –del tot– pels revolucionaris d’estar per casa.
Després va portar encara més la batuta en l’elaboració del Petit Curial Enciclopèdic (1979), que es va redactar dins els terminis planejats per ella, dia a dia i plana a plana. I sense que el rigor que ella imposava anés pas en detriment de la qualitat de l’obra ni de l’harmonia personal entre els que hi treballàvem, que aleshores érem una mena d’Arcàdia feliç. La Teresa confessava que fent-lo en va gaudir, com es divertien els futbolistes del Barça quan Cruyff els deia “jugad y divertiros”. Els col·laboradors d’aquell diccionari, que venien a ser poc més o menys, els mateixos de l’antiga “Secció Catalana” de la GEC, i que més d’un cop els he definit precisament com un dream team, cada dia som menys: ja no hi és en Max Cahner –el motor principal–, ni en Roger Alier, ni en Juli Moll, ni la Carmina Garcia, ni altres que no hi treballaven a temps complet però que també n’eren col·laboradors essencials: Albert Manent, Joan B. Culla, Lluís Marquet, Carles Alier, Sebastià Riera o Josep Tomàs Cabot. D’aquell equip també en formaven part altres fugitius de la vida com Ernest Lluch, Josep Maria Ainaud, Armand de Fluvià, Josep Massot, Joan Galtés o Rosa Maria Postigo, actius a la “Secció Catalana” de la GEC però no al Petit Curial. L’ombra patriarcal i remugaire de Joan Fuster hi planava sempre com un Deus ex machina, quan deixava el seu Olimp domèstic de Sueca. Val la pena anomenar els vivents també: Eulàlia Duran, Antoni Pladevall, Margalida Tomàs, Glòria Nogués, la Teresa i en Josep Maria Muñoz –fills de la Lloret–, Teresa Ibars... Ramon Pla ja havia deixat el grup per entrar a la universitat.
Després la Teresa i jo ja no vàrem treballar més junts, i ella continuà a Curial amb la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, abans d’anar-se’n al Palau Robert, on coordinaria publicacions molt acurades de turisme cultural. Al final treballaria per al Liceu, on durant molts anys redactà textos per als programes del teatre, gràcies als coneixements que li atorgava una de les seves grans passions, l’òpera, que juntament amb la literatura, la música clàssica en general, i el cinema la feien vibrar, fins al punt que aquests darrers anys d’ella, quan la seva salut ja anava tan de baixa, em parlava amb entusiasme no impostat de les immenses possibilitats que trobava diàriament a Filmin. Val a dir que les arts plàstiques també la commovien, especialment a partir del seu parentesc amb l’esmentat Garcia Falgàs, i amb Lluís Garcia Oliver o Pasqual Capuz, i de l’amistat que havia tingut amb artistes de la talla de Grau Garriga o Pla Narbona.
Afortunadament, la meva relació amb ella mai va perdre un alt grau d’amistat, com sí que succeí generalitzadament: aquell dream team no va ser capaç de mantenir-se unit, i tota mena de discòrdies explicables i inexplicades entre molts dels seus membres varen erosionar el seu record en primera persona del plural. Una llàstima veritable.
Deia en començar que ella no era famosa, i diria que l’única vegada que ha estat públicament protagonista va ser quan a la revista El Temps li varen fer una àmplia entrevista interessantíssima l’agost del 2023, on per cert es despatxava a gust sobre diverses coses i persones. Però això és perquè la Teresa, quan la feien sortir de l’ombra acollidora, i se sentia observada, treia a passejar un punt d’histrionisme destraler. Segurament pura cuirassa.
Francesc Fontbona
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
