ografia accelerada amb les indispensables vistes enrere- però sense detenir-se massa-
Biografía acelerada con las indispensables vistas atrás- pero sin detenerse demasiado-
Nací en un pueblito de Ávila llamado La Colilla- mucha tierra, mucho cielo, un pinar desprevenido y al fondo, como un horizonte mudo, unas colinas desgarradas. Desde mi casa veía la cercana muralla de la ciudad, un escenario de piedra que nunca se desmontaba, y en noches de luna llena, con los perros aullando, yo comenzaba a fabular. Ahí empezó todo. Comencé la carrera de Magisterio, y más tarde la de Filología Hispánica. Las dos me decepcionaron, la vida me empujaba lejos de las aulas. Tan lejos que acabé junto al mar. Enseguida nos reconocimos, pues teníamos una historia en común vivida hacía millones de años. El mar despertó mi ser más profundo, el que emerge cuando escribo. Primero surgieron los poemas. Después, llena de curiosidad, quise verme cara a cara con los textos de autores a los que admiraba. Frecuenté el Aula de Letras, los talleres de escritura creativa, los grupos de poesía, como el grupo Albada, ya desaparecido. Participé en recitales, me subí al escenario por buenas y nobles causas, y porque me gusta participar de la belleza de la palabra. La poesía me ha dado mucho. No es exigente conmigo, a la manera de la prosa, no permite que mi parte controladora y racional se interponga entre mi corazón y el texto.
Desde el año 2002 dirijo el taller literario “Laberinto de papel”, donde se trabaja el relato breve, se escribe, se debate, con una interesante perspectiva de grupo, se alterna teoría y práctica.
Pertenezco al grupo Zeroart y a Laberinto de Ariadna, que llevan a cabo iniciativas interesantes en materia poética. También soy miembro de la ACEC.
Pinto cuadros llenos de color, de mujeres en calma o compartiendo secretos. Todos explican historias.
Escribo cuando puedo en el blog palidofuego-palidofuego. blogspot.es. Escribo prosa y poesía.
Como Violeta Parra, le doy gracias a la vida que me ha dado tanto.
Em dic Maribel Montero, i vaig néixer en un *pueblito d'Àvila cridat La Burilla- molta terra, molt cel, una pineda desprevinguda i al fons, com un horitzó mut, uns pujols estripats.
Des de la meva casa veia la propera muralla de la ciutat, un escenari de pedra que mai es desmuntava, i en nits de lluna plena, amb els gossos *aullando, jo començava a *fabular. Aquí va començar tot.
Vaig començar la carrera de Magisteri, i més tard la de Filologia Hispànica. Les dues em van decebre, la vida m'empenyia lluny de les aules. Tan lluny que vaig acabar al costat del mar. De seguida ens vam reconèixer, doncs teníem una història en comú viscuda feia milions d'anys. El mar va despertar el meu ser més profund, el que emergeix quan escric. Primer van sorgir els poemes. Després, omple de curiositat, vaig voler veure'm cara a cara amb els textos d'autors als quals admirava. Vaig freqüentar l'Aula de Lletres, els tallers d'escriptura creativa, els grups de poesia, com el grup Alborada, ja desaparegut. Vaig participar en recitals, em vaig pujar a l'escenari per bones i nobles causes, i perquè m'agrada participar de la bellesa de la paraula. La poesia m'ha donat molt. No és exigent amb mi, a la manera de la prosa, no permet que la meva part controladora i racional s'interposi entre el meu cor i el text.
En 2009 vaig publicar “Visió nocturna” en bubok.es. Es tracta d'un llibre que conté deu relats *hiperrealistas. El misteri, la perversió, les atmosferes opressores, s'alternen amb les al·legories sobre la mort, la necessitat de triar, la destinació i les *corazonadas. És un llibre modest, amb tapes roses, i em produeix tendresa.
Des de l'any 2002 dirigeixo el taller literari “Laberint de paper”, on es treballa el relat breu, s'escriu, es debat, amb una interessant perspectiva de grup, s'alterna teoria i pràctica.
Pertanyo al grup *Zeroart i a Laberint d'Ariadna, que duen a terme iniciatives interessants en matèria poètica. També sóc membre de la *ACEC.
Pinto quadres plens de color, de dones en calma o compartint secrets. Tots expliquen històries.
En 2013 vaig publicar la novel·la “Les tulipes són sempre un bon començament”, que m'ha donat moltes alegries, diverses entrevistes i una capbussada en les presentacions públiques, que és la part que menys m'agrada.
Escric quan puc en el blog *palidofuego-*palidofuego. blogspot.es. Escric prosa i poesia.
Com Violeta Parra, li dono gràcies a la vida que m'ha donat tant.
