Vaig néixer i créixer a Sabadell. Vaig fer Humanitats perquè volia aprendre i no em podia decidir per una matèria en concret: «Mare, vull fer cultura». Vaig viure al Masnou, on va néixer el meu fill. Uns anys després, en conèixer la meva actual parella, vam replantejar-nos entre dos punts de la geografia catalana: Sabadell i Puig-reig. Treballo a Barcelona. Tinc una debilitat inexplicable pels paratges industrials dels anys 60 del segle XX: les colònies, les xemeneies, els rius explotats, els salts d’aigua... el nostre passat. I sempre he tingut la sensació de no pertànyer enlloc però tenir gran capacitat per adaptar-me arreu.
Aquesta seria la meva biografia geogràfica. La literària és ben diferent.
El primer record que em ve, la primera experiència seriosa amb l’escriptura, es diu Jacinta. Amb la mestra que vaig tenir dels quatre als sis anys i que va haver de marxar per motius de feina a Sevilla, vaig viure una relació epistolar a una edat en què pràcticament no sabia què significava la paraula «escriure».
Na Jacinta em responia les meves cartes infantils i, de vegades, en feia alguna correcció. Amb el temps vam perdre el contacte i, tot i que moltes vegades vaig somiar amb anar a retrobar-la, no m’hi vaig atrevir. Després va passar el temps.
Ha estat fa un parell d’anys, en un creuament a les xarxes, que ella m’ha reconegut i m’ha enviat un missatge preciós «Tens la cara d’aquella nena i et dius com ella, havies de ser tu. Aquella nena que, quan vaig començar a escriure lletres a la pissarra i enllaçar-les formant paraules, va obrir els ulls, amb brillantor, descobrint l’escriptura i em va convèncer que no podia haver-hi millor professió en aquest món».
L’Ana, novament una professora, a segon de batxillerat ens va convidar a escriure un diari durant tres mesos. Després d’aquest temps teníem l’opció de deixar-li perquè el revisés i poguéssim pujar, així, una mica més la nota. Jo ho vaig fer. En retornar-me’l, se’m va quedar mirant i, amb els ulls plorosos, em va dir: «Verònica, si us plau, no deixis mai d’escriure».
No ho he fet. He escrit per mi, com moltíssima gent fa. També ho he fet a la feina, per necessitat. Les tasques més administratives, les convertia en petites obres: una carta, un informe, una memòria... Un dia vaig escriure una resolució que estava tan ben estructurada, explicada i amb un llenguatge acurat i senzill, que els destinataris advocats no podien entendre-la (sense qualsevulles ni adverbis acabats en –ment).
A tots els esdeveniments públics laborals o familiars hi ficava la meva intervenció poètica, amb o sense música.
El corcó de l’escriptura et menja i, tard o d’hora necessita més. D’aquesta necessitat d’expressar surt "La secla" i sorgeix aquest blog i també espero que neixin moltes més històries per compartir-vos.
