Català - Castellano
DARSE DE ALTA Noticia anterior
Noticia siguiente
Carme Riera i el darrer viatge a la infantesa
8/3/2025
D
esprés de patir un infart, la cèlebre soprano Barbara Simpson viu el que es coneix com a «experiència propera a la mort» (EPM): mentre els metges la consideren clínicament morta, ella experimenta una sensació de benestar i il·luminació que la connecta amb la infància. Creu que ha vist la llum de la Deessa Blanca, el personatge d’una llegenda que li van explicar durant el seu pas per Mallorca, un episodi del passat que va resultar clau per a la seva formació –allà hi va conèixer Pandora Brunellesky, la seva mentora–, però que també amaga un secret traumàtic que no ha gosat afrontar mai. Ara ho té clar: la vida li ha donat una segona oportunitat, i l’aprofitarà per aclarir aquells fets.
Una ombra blanca (Edicions 62, 2024), la novel·la més recent de Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948), pren com a punt de partida aquesta mena de revelació existencial per tot seguit capbussar-se en els orígens de la protagonista, una cantant de prestigi internacional que, no obstant això, va començar des de baix, acompanyant els seus pares, músics ambulants, pels pobles de l’Amèrica profunda. En plena maduresa, i després d’aquest ensurt, la soprano decideix interrompre la seva carrera i dedicar un any a resoldre aquell tema pendent. Per fer-ho, encomana a Rose Barnes, la seva secretària, que reconstrueixi la seva història i que sigui ella, ja que la pròpia Barbara no pot per motius de salut, qui viatgi a l’illa.
Rose és la narradora d’aquesta història; una narradora parcial, que vessa els records de Barbara, primer, i dels veïns del poble mallorquí on va establir-se, després, tot amanint-los amb apreciacions personals succintes. És una narradora-confident que actua com a documentalista i investigadora, en una estructura que pot recordar, sobretot a la segona meitat, quan hi incorpora altres punts de vista per resoldre el misteri, a les novel·les calidoscòpiques de Wilkie Collins. La narració comença, però, a la manera tradicional: pel principi, els orígens de la cantant, en un sud d’Estats Units marcat per la pobresa, la religió i la segregació racial. Ah, sí: Barbara és negra; això encara augmenta més l’excepcionalitat de la seva carrera.
Barbara ho tenia tot en contra –humil, dona i negra–, excepte els pares: Mike, un músic de jazz desimbolt i optimista, i Margaret, una jove cantant que va trencar amb la família, molt religiosa, per anar-se’n a voltar pel món amb ell. Vivien en una caravana i actuaven als pobles, al carrer, passant la gorra després de l’actuació. Una mica de jazz, trucs de màgia i qualsevol enginy que se li acudís a ell, el mestre de cerimònies. No en tenien ni cinc, i Margaret s’enyorava, però eren feliços, o així els recorda la filla, que, és clar, des de ben petita va expressar el seu desig de cantar amb ells.
La de Barbara és una història «de superació», força convencional si ens fixem només en els esdeveniments –una protagonista de destí «maleït» ja des d’abans del naixement per l’oposició de la família materna; condicions de partida que l’allunyen dels seus somnis; obstacles inesperats que li deixen petjada i li compliquen els plans quan tot sembla anar prou bé; figures de mestres i fades padrines amb qui té la sort de topar-se, però també de malfactors i, fins i tot, d’antics herois caiguts en desgràcia–, que tanmateix esdevé única en mans d’una escriptora amb l’ofici de Carme Riera, que dona forma a una novel·la de factura clàssica molt ben desenvolupada, amb una prosa rica i elegant, uns personatges memorables i una elecció del punt de vista que afegeix matisos, tant de contingut com de «textura» estilística, per la varietat de veus recollides (l’argot del sud, el dialecte de l’illa, el llenguatge culte de l’òpera, el registre formal de la secretària).
A la segona meitat, a la història, fins aleshores de tarannà realista, s’hi afegeix la intriga, tot reprenent la qüestió de Mallorca que s’havia esbossat a la primera part. Barbara, una nena quasi adolescent aleshores, ha patit una pèrdua dolorosa i ja no és la xiqueta alegre que cantava com si res. Mallorca, on espera treballar amb la seva mestra, ha de ser una segona oportunitat, però l’adaptació no és fàcil. Es produeix un fet terrible, i, a més, la nena afronta reptes propis de l’etapa en què un s’obre al món dels adults: la cara més humana dels progenitors, fins aleshores impol·luts; la solitud, agreujada pel desconeixement de la llengua i els costums locals; la nostàlgia i el dolor per allò que queda enrere; la pèrdua definitiva de la innocència; la por davant de l’aventura de viure.
El retrat de la comunitat illenca i de l’adaptació de Barbara és tan minuciós que, en comparació, la part de novel·la negra queda diluïda. No és un inconvenient; ara bé, per a qui es capbussi en el llibre atret per aquell episodi obscur del passat i la necessitat de fer les paus amb els fantasmes propis, pot resultar escàs i poc emocionant. Passa el mateix amb la llegenda de la Deessa Blanca: la narració lineal de la infantesa de la protagonista és tan vívida i rica en detalls que aquell esquer de substrat mític queda arraconat. Potser és la crítica que se li pot fer: que totes aquelles línies que havia suggerit al començament –sobre la manera d’encarar la mort i la relació amb allò desconegut que la ciència no pot explicar– no acaben de trobar una culminació amb prou pes. De tota manera, el que sí que hi trobem –una història molt ben escrita, amb els seus punts àlgids, una tensió ben dosificada i un viatge interior ple de clarobscurs– no és pas poca cosa.
En certa manera, la novel·la lliga els orígens de la carrera de la autora –la memòria de la seva Mallorca, amb la particularitat de l’aïllament de les illes, que n’augmenta el silenci i, de vegades, els prejudicis– amb un tema que es pot considerar de maduresa, com és la mort i la manera com l’afrontem, les preguntes existencials que arriben en determinades etapes i el misteri del més enllà. Hi pot haver, en l’elecció d’una protagonista com Barbara, un ressò del feminisme contemporani, per la perspectiva de gènere i la defensa (sempre a través de la ficció i sense pamflet) de la independència i igualtat de les dones, d’una banda, i de totes les ètnies i classes socials, de l’altra. El triomf de Barbara és una victòria de la meritocràcia, però sotmesa als atzars i la solidaritat; les coses podrien haver anat malament amb molta facilitat, i ella n’és conscient.
Quan la novel·la es va publicar, va coincidir amb dues altres obres «musicals» d’autors catalans: Història d’un piano (Columna), de Ramon Gener, que ressegueix la història del segle XX a partir d’un instrument; i Confeti (Proa), de Jordi Puntí, sobre la vida del músic Xavier Cugat. També es poden esmentar altres escriptors amb molta afinitat per la música, com Jaume Cabré, Blanca Busquets o Muriel Villanueva. En el cas de Carme Riera, tanmateix, el pes el porten per damunt de tot els personatges i la seva trajectòria vital; la música hi exerceix un paper més «social», com a mitjà per al desclassament de la classe treballadora; la música no modela la forma del relat ni esperona disquisicions sobre melodies o cançons. Barbara Simpson és un personatge fictici, però el fet que els primers músics de jazz van emergir dels carrers empobrits del sud és una realitat. Heus aquí una capa, una més, d’aquest llibre tan ben reeixit, el llibre d’una vida per recordar.
Cristina Ros Lalectora
Artículos relacionados :
8/3/2025
Una ombra blanca (Edicions 62, 2024), la novel·la més recent de Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948), pren com a punt de partida aquesta mena de revelació existencial per tot seguit capbussar-se en els orígens de la protagonista, una cantant de prestigi internacional que, no obstant això, va començar des de baix, acompanyant els seus pares, músics ambulants, pels pobles de l’Amèrica profunda. En plena maduresa, i després d’aquest ensurt, la soprano decideix interrompre la seva carrera i dedicar un any a resoldre aquell tema pendent. Per fer-ho, encomana a Rose Barnes, la seva secretària, que reconstrueixi la seva història i que sigui ella, ja que la pròpia Barbara no pot per motius de salut, qui viatgi a l’illa.
Rose és la narradora d’aquesta història; una narradora parcial, que vessa els records de Barbara, primer, i dels veïns del poble mallorquí on va establir-se, després, tot amanint-los amb apreciacions personals succintes. És una narradora-confident que actua com a documentalista i investigadora, en una estructura que pot recordar, sobretot a la segona meitat, quan hi incorpora altres punts de vista per resoldre el misteri, a les novel·les calidoscòpiques de Wilkie Collins. La narració comença, però, a la manera tradicional: pel principi, els orígens de la cantant, en un sud d’Estats Units marcat per la pobresa, la religió i la segregació racial. Ah, sí: Barbara és negra; això encara augmenta més l’excepcionalitat de la seva carrera.
Barbara ho tenia tot en contra –humil, dona i negra–, excepte els pares: Mike, un músic de jazz desimbolt i optimista, i Margaret, una jove cantant que va trencar amb la família, molt religiosa, per anar-se’n a voltar pel món amb ell. Vivien en una caravana i actuaven als pobles, al carrer, passant la gorra després de l’actuació. Una mica de jazz, trucs de màgia i qualsevol enginy que se li acudís a ell, el mestre de cerimònies. No en tenien ni cinc, i Margaret s’enyorava, però eren feliços, o així els recorda la filla, que, és clar, des de ben petita va expressar el seu desig de cantar amb ells.
La de Barbara és una història «de superació», força convencional si ens fixem només en els esdeveniments –una protagonista de destí «maleït» ja des d’abans del naixement per l’oposició de la família materna; condicions de partida que l’allunyen dels seus somnis; obstacles inesperats que li deixen petjada i li compliquen els plans quan tot sembla anar prou bé; figures de mestres i fades padrines amb qui té la sort de topar-se, però també de malfactors i, fins i tot, d’antics herois caiguts en desgràcia–, que tanmateix esdevé única en mans d’una escriptora amb l’ofici de Carme Riera, que dona forma a una novel·la de factura clàssica molt ben desenvolupada, amb una prosa rica i elegant, uns personatges memorables i una elecció del punt de vista que afegeix matisos, tant de contingut com de «textura» estilística, per la varietat de veus recollides (l’argot del sud, el dialecte de l’illa, el llenguatge culte de l’òpera, el registre formal de la secretària).
A la segona meitat, a la història, fins aleshores de tarannà realista, s’hi afegeix la intriga, tot reprenent la qüestió de Mallorca que s’havia esbossat a la primera part. Barbara, una nena quasi adolescent aleshores, ha patit una pèrdua dolorosa i ja no és la xiqueta alegre que cantava com si res. Mallorca, on espera treballar amb la seva mestra, ha de ser una segona oportunitat, però l’adaptació no és fàcil. Es produeix un fet terrible, i, a més, la nena afronta reptes propis de l’etapa en què un s’obre al món dels adults: la cara més humana dels progenitors, fins aleshores impol·luts; la solitud, agreujada pel desconeixement de la llengua i els costums locals; la nostàlgia i el dolor per allò que queda enrere; la pèrdua definitiva de la innocència; la por davant de l’aventura de viure.
El retrat de la comunitat illenca i de l’adaptació de Barbara és tan minuciós que, en comparació, la part de novel·la negra queda diluïda. No és un inconvenient; ara bé, per a qui es capbussi en el llibre atret per aquell episodi obscur del passat i la necessitat de fer les paus amb els fantasmes propis, pot resultar escàs i poc emocionant. Passa el mateix amb la llegenda de la Deessa Blanca: la narració lineal de la infantesa de la protagonista és tan vívida i rica en detalls que aquell esquer de substrat mític queda arraconat. Potser és la crítica que se li pot fer: que totes aquelles línies que havia suggerit al començament –sobre la manera d’encarar la mort i la relació amb allò desconegut que la ciència no pot explicar– no acaben de trobar una culminació amb prou pes. De tota manera, el que sí que hi trobem –una història molt ben escrita, amb els seus punts àlgids, una tensió ben dosificada i un viatge interior ple de clarobscurs– no és pas poca cosa.
En certa manera, la novel·la lliga els orígens de la carrera de la autora –la memòria de la seva Mallorca, amb la particularitat de l’aïllament de les illes, que n’augmenta el silenci i, de vegades, els prejudicis– amb un tema que es pot considerar de maduresa, com és la mort i la manera com l’afrontem, les preguntes existencials que arriben en determinades etapes i el misteri del més enllà. Hi pot haver, en l’elecció d’una protagonista com Barbara, un ressò del feminisme contemporani, per la perspectiva de gènere i la defensa (sempre a través de la ficció i sense pamflet) de la independència i igualtat de les dones, d’una banda, i de totes les ètnies i classes socials, de l’altra. El triomf de Barbara és una victòria de la meritocràcia, però sotmesa als atzars i la solidaritat; les coses podrien haver anat malament amb molta facilitat, i ella n’és conscient.
Quan la novel·la es va publicar, va coincidir amb dues altres obres «musicals» d’autors catalans: Història d’un piano (Columna), de Ramon Gener, que ressegueix la història del segle XX a partir d’un instrument; i Confeti (Proa), de Jordi Puntí, sobre la vida del músic Xavier Cugat. També es poden esmentar altres escriptors amb molta afinitat per la música, com Jaume Cabré, Blanca Busquets o Muriel Villanueva. En el cas de Carme Riera, tanmateix, el pes el porten per damunt de tot els personatges i la seva trajectòria vital; la música hi exerceix un paper més «social», com a mitjà per al desclassament de la classe treballadora; la música no modela la forma del relat ni esperona disquisicions sobre melodies o cançons. Barbara Simpson és un personatge fictici, però el fet que els primers músics de jazz van emergir dels carrers empobrits del sud és una realitat. Heus aquí una capa, una més, d’aquest llibre tan ben reeixit, el llibre d’una vida per recordar.
Cristina Ros Lalectora
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
