Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Mercè, Joan (o la Rodoreda i l’Obiols personatges)
10/4/2025
N
o negaré que quan vaig saber que apareixia una novel·la sobre la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols vaig aixecar una mica la cella esquerra (amb la dreta no em surt) com si fos l’emoticona de whatsapp que vol mostrar perplexitat o desconfiança. Ja hi tornem a ser. Un altre producte a rebuf de l’estela rodorediana que ens ha estat assolant els últims lustres. Si seguim per aquest camí les llibreries acabaran oferint estilogràfiques, enagos o cigarrets a semblança dels que emprava Mercè Rodoreda, així com ja es venen les varetes màgiques d’en Harry Potter. Evidentment, però, per valorar una obra cal llegir-la. I he de dir que no seria el primer cas de llibre que em produeix el que personalment tinc batejat com l’Efecte Choví (pel gloriós allioli). Llibres que tenen mala pinta però que, quan els tastes, resulta que són bons i fins i tot et deixen un regust memorable durant hores o dies.
Així doncs, vaig endinsar-me amb ganes a les pàgines d’aquest Mercè i Joan. El títol ja és ben significatiu de l’operació que vol dur a terme l’autora: aprofundir en les persones de carn i ossos que hi ha darrere dels “noms” amb els quals són populars per a tots nosaltres. No vol explicar-nos la història de la Rodoreda i l’Obiols (coneguda?, qui sap, això fa de mal dir), sinó centrar-se en els seus amors i desamors, lligats a les aventures i desventures que van viure a l’exili. Dues ments brillants, sí, però també dues persones fràgils, apassionades i volubles. La narradora ens adverteix del que es proposa a les primeres pàgines, quan ens diu que: “El terreny del mite s’obre de manera espontània a l’exploració imaginativa” (p. 32). I això és el que intenta: fabular a partir del mite de Rodoreda i Obiols –convertits en la Rodo i en l’Obi, en la Mercè i el Joan.
L’operació és sens dubte audaç però també tramposa, perquè per molt que l’autora faci veure que sustenta l’interès de la novel·la en les vicissituds i en l’amor de dos personatges com ho podrien ser tants altres (dos catalans enamorats patint les penúries de l’exili), també és cert que és impossible d’oblidar en cap moment que llegim un intent d’elaboració literària de la intimitat de dos gegants de les nostres lletres. Dit d’una altra manera, si l’objectiu de l’obra era fer brillar una història d’amor amb independència de la seva identitat pública, no se n’acaba de sortir, perquè precisament les parts més interessants són aquelles en què es mouen entre altres figures de projecció reconeguda. Per tant, funciona quan entrem en el joc de la xafarderia. En canvi, quan s’intenta relatar la quotidianitat dels protagonistes, l’interès de la trama decau notablement. Fa l’efecte, tot plegat, que acaba resultant una obra per a (aquest adjectiu l’heu de llegir amb la veu i l’entonació de Josep Cuní) connoisseurs.
Després d’un primer capítol de presentació, l’obra ens situa al castell de Roissy-en-Brie. Aquí ens hi hem d’aturar per explicar als lectors despistats que aquest és un dels indrets mítics de la literatura catalana del segle XX. Un espai fundacional. Franco no sabia què provocava quan va fer fugir amb un bibliobús tota la colla d’escriptors i intel·lectuals catalans que hi van fer cap. Jo proposo des d’aquesta humil tribuna que s’hi organitzin sortides mensuals de ruta literària amb Iolanda Batallé com a guia. Que paguin la ILC i Òmnium Cultural, que per això hi són. Aquest sí que és un indret clarament museïtzable, ompliríem autocars. Ja veig els cartells en blanc i negre als laterals dels aparadors de les botigues de Barcelona: VISITA GUIADA A ROISSY-EN-BRIE + PASSEIG EN BARCA PEL LAC DU COQ. 50 € DINAR INCLÒS (BUFET LLIURE).
A Roissy-en-Brie és on es van enamorar Mercè Rodoreda i Armand Obiols. Però, ah, amics!, des de l’antigor sabem que els autèntics amors tenen obstacles! Allà mateix havien de conviure amb Francesc Trabal, examant de Rodoreda i ensems cunyat d’Obiols (per tant, Obiols estava casat amb la germana de Trabal, que s’havia quedat a Barcelona amb una filla acabada de néixer). També hi pul·lulaven Joan Oliver, Pere Calders i més endavant va arribar-hi EL POETA Agustí Bartra, que va aprofitar per enrotllar-se amb Anna Murià. Un festival de la promiscuïtat, sí, però no els jutgem: eren joves, eren guapos i, com sempre ens explicava la Maria Campillo, van viure un gran moment de descompressió després de la dramàtica fugida. Perquè ens entenguem, és com si ara agaféssim els millors escriptors i intel·lectuals catalans (què us diré, els últims guanyadors del Premi Anagrama, els col·laboracionistes del Quadern d’El País o els articulistes de Núvol) i els tanquéssim en una masia de les Borges Blanques unes setmanes. Com cantà la musa bilingüe Rigoberta Bandini: aviam què passa (aquí el 3Cat hi té un format de clar servei públic).
Tot això explica que la novel·la sigui llegible durant els primers capítols de l’obra, quan l’acció se situa en el terreny de les tensions generades entre els escriptors i els rols que ocupen depenent de l’estatus adquirit. La discussió, per exemple, sobre quines dones han de sargir les peces de roba dels escriptors solters (o que han arribat a Roissy sense llurs esposes) és fabulosa. En aquest sentit, Comas-Arnal fa un esforç per presentar de seguida Mercè Rodoreda com una dona trencadora, provocativa. Algú que porta pantalons i botes en comptes de faldilles i sabates de taló. Una dona ferma que actua amb determinació.
El carisma de l’escriptora de Sant Gervasi subjuga ràpidament Armand Obiols, un home intel·lectualment brillant, però maldestre per a qualsevol altra acció que no fos seure davant d’una màquina d’escriure a picar tecles. Les pàgines que narren el seu festeig dins el peculiar ambient de Roissy-en-Brie són les més interessants, perquè es llegeixen amb la morbositat d’entrar al menjador i a les estances de grans escriptors i poetes. Futurs premis d’Honor de les Lletres Catalanes que es llancen llaunes de cervesa pel cap i amenaces velades de confessions d’infidelitats diverses. És un autèntic plaer culpable que arriba al seu zenit quan llegim (p. 81) uns tòrrids paràgrafs en què se’ns detalla com la Mercè va cavalcar el Joan “salvatgement”. Portaven aguantant-se les ganes de posseir-se des dels dies de Roissy i per fi van consumar a la Ville Rosset. He de reconèixer que quan vaig arribar a aquesta escena vaig haver d’interrompre la lectura, aixecar-me de la butaca i preparar-me una infusió Detox Relax perquè pensava que no dormiria de tan exaltat com estava.
A partir d’aquest punt, però, i després de la disgregació mundial dels escriptors de Roissy, la novel·la va esllanguint-se. Hi ha un problema bàsic amb dues tristes derivades: per començar, Comas-Arnal és incapaç de mantenir amb solvència la premissa que ens havia presentat d’entrada. Això provoca que, d’una banda, la veu de la gavanenca no acabi de tenir clara quina és la seva posició respecte al text. I, de l’altra, no s’atreveix a anar gaire més enllà de la documentació oficial (sobretot cartes personals o dietaris) que maneja per elaborar el relat.
Allò que es plantejava d’inici com una “exploració imaginativa del mite” acaba resultant una narració plana de les peripècies per les quals va passar la parella. La narradora en més d’una ocasió atura el relat (p. 99, per exemple) per fer avinent que està narrant una història amb rerefons biogràfic. Aquesta pràctica, tanmateix, crec que li va en contra, perquè el que fa és expulsar el lector del marc imaginatiu en què se suposa que se l’ha de recloure. La narradora, lògicament, no només té present l’esdevenir dels personatges (com la majoria de lectors, suposo), sinó que coneix detalls i secrets de la seva trajectòria. Aquests són els motius que la impel·leixen a convertir Rodoreda i Obiols en personatges novel·lescos. Ara bé, fer explícita la font de la qual extreu el material fa que la coherència interna de la ficció trontolli. Al final, tens la sensació que simplement, més que ser davant d’una novel·la, som davant d’una transcripció narrativa de materials privats dels escriptors. Sense gaire més valor estètic que el d’imitar a estones la prosa rodorediana.
En aquest sentit, és com si la Comas-Arnal “investigadora acadèmica” s’hagués anat menjant la “promesa de novel·lista” a mesura que avança el relat. Que coneix minuciosament la vida dels dos personatges protagonistes és evident. I les pàgines dedicades a explicar l’experiència d’Obiols al servei dels nazis serveixen per posar una mica de llum a la polèmica ombra que fa temps que genera. Però, en canvi, el paper de Rodoreda en aquesta etapa queda totalment desdibuixat, com una pobra dona que passa els dies cosint i escrivint cartes de súplica a Carles Riba.
El problema, doncs, és que el coneixement dels materials biogràfics es nota massa. Les virtuts d’aquests materials acaben esdevenint una arma de doble tall perquè l’autora no s’atreveix a manipular-los amb l’ànim ficcional que es proposava. Escriu la novel·la aferrada al flotador de l’arxiu rodoredià perquè quan se n’allunya, com a lector, veus que ja no fa peu i que la novel·la naufraga, s’enfonsa de manera irremeiable. La Rodoreda que passeja a la recerca d’estímuls literaris és anecdòtica. Realment té algun interès –més enllà de la curiositat dels rodoredabelievers– on s’inspirava per escriure aquest conte o l’altre? Comas-Arnal la converteix en un personatge unidimensional, que viu només a la cerca inspiració per escriure contes. Això sí, de tant en tant pensa en el fill que va deixar a Barcelona, com qui recorda una bufanda que li agradava molt. Sembla que Comas-Arnal ens vulgui dir que també “tenia sentiments”. I bé, ja no entrem en el sainet de la reaparició de la senyora Montserrat Trabal. No vull afirmar que l’Obiols quedi com un calçasses pusil·lànime, però és que queda com un calçasses pusil·lànime.
Comas-Arnal, a banda de l’inici, no és capaç de crear cap escena realment memorable que faci bategar els personatges més enllà d’allò que ja sabem perquè ells mateixos ho van deixar per escrit. La gràcia d’engegar un projecte com aquest seria precisament entrar en la seva psicologia i buscar-ne una humanitat factible. Si vols entendre què significa una penosa fugida a peu durant una guerra segueix sent molt millor el conte “Orleans, 3 quilòmetres”, de Rodoreda, que totes les pàgines que Comas-Arnal dedica al mateix episodi, que no aporten absolutament res de nou. Les comparacions són odioses, ho sé, però també operatives i clarificadores. Perquè ens entenguem, Mercè i Joan no arriba ni a la sola de la sabata d’una obra com la d’Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria (2020), que repassava la vida de Jacint Verdaguer. Segurament l’ambició i el propòsit final d’un llibre i altre són diferents, però els comparo amb la idea que s’entengui que, quan encares el repte de novel·lar un personatge històric, no n’hi ha prou de descriure i narrar la seva vida seguint fil per randa la bibliografia que va generar. Has d’anar més enllà. Aconseguir, com en el cas de Valls, que estimis i et creguis l’existència d’aquell Verdaguer, d’infant a moribund.
La intimitat de la parella no presenta cap relleu destacable (Obiols fumava molt, Rodoreda no tant), cap punt de subtilitat ni cap acció significativa (Obiols es quedava al llit llegint novel·les policíaques i Rodoreda sortia a comprar). Doncs entesos. La novel·la esdevé un repàs en forma de relat de l’existència d’aquestes dues personalitats. Què passa, aleshores? Si t’interessa mínimament l’autora o el “seu personatge” (tots els escriptors es projecten en personatges públics, d’una manera o altra), la novel·la no t’explica gaire res de nou. Ni de la Rodoreda, ni tampoc de l’Obiols. Si aquests escriptors no et fan ni fred ni calor, tampoc no veig per què t’hi hauries d’acostar. La Mercè i el Joan, Mercè i Joan, al cap i a la fi, tal com els presenta Comas-Arnal, no semblen uns personatges novel·lables.
Artur Garcia Fuster-Lalectora
Artículos relacionados :
10/4/2025
Així doncs, vaig endinsar-me amb ganes a les pàgines d’aquest Mercè i Joan. El títol ja és ben significatiu de l’operació que vol dur a terme l’autora: aprofundir en les persones de carn i ossos que hi ha darrere dels “noms” amb els quals són populars per a tots nosaltres. No vol explicar-nos la història de la Rodoreda i l’Obiols (coneguda?, qui sap, això fa de mal dir), sinó centrar-se en els seus amors i desamors, lligats a les aventures i desventures que van viure a l’exili. Dues ments brillants, sí, però també dues persones fràgils, apassionades i volubles. La narradora ens adverteix del que es proposa a les primeres pàgines, quan ens diu que: “El terreny del mite s’obre de manera espontània a l’exploració imaginativa” (p. 32). I això és el que intenta: fabular a partir del mite de Rodoreda i Obiols –convertits en la Rodo i en l’Obi, en la Mercè i el Joan.
L’operació és sens dubte audaç però també tramposa, perquè per molt que l’autora faci veure que sustenta l’interès de la novel·la en les vicissituds i en l’amor de dos personatges com ho podrien ser tants altres (dos catalans enamorats patint les penúries de l’exili), també és cert que és impossible d’oblidar en cap moment que llegim un intent d’elaboració literària de la intimitat de dos gegants de les nostres lletres. Dit d’una altra manera, si l’objectiu de l’obra era fer brillar una història d’amor amb independència de la seva identitat pública, no se n’acaba de sortir, perquè precisament les parts més interessants són aquelles en què es mouen entre altres figures de projecció reconeguda. Per tant, funciona quan entrem en el joc de la xafarderia. En canvi, quan s’intenta relatar la quotidianitat dels protagonistes, l’interès de la trama decau notablement. Fa l’efecte, tot plegat, que acaba resultant una obra per a (aquest adjectiu l’heu de llegir amb la veu i l’entonació de Josep Cuní) connoisseurs.
Després d’un primer capítol de presentació, l’obra ens situa al castell de Roissy-en-Brie. Aquí ens hi hem d’aturar per explicar als lectors despistats que aquest és un dels indrets mítics de la literatura catalana del segle XX. Un espai fundacional. Franco no sabia què provocava quan va fer fugir amb un bibliobús tota la colla d’escriptors i intel·lectuals catalans que hi van fer cap. Jo proposo des d’aquesta humil tribuna que s’hi organitzin sortides mensuals de ruta literària amb Iolanda Batallé com a guia. Que paguin la ILC i Òmnium Cultural, que per això hi són. Aquest sí que és un indret clarament museïtzable, ompliríem autocars. Ja veig els cartells en blanc i negre als laterals dels aparadors de les botigues de Barcelona: VISITA GUIADA A ROISSY-EN-BRIE + PASSEIG EN BARCA PEL LAC DU COQ. 50 € DINAR INCLÒS (BUFET LLIURE).
A Roissy-en-Brie és on es van enamorar Mercè Rodoreda i Armand Obiols. Però, ah, amics!, des de l’antigor sabem que els autèntics amors tenen obstacles! Allà mateix havien de conviure amb Francesc Trabal, examant de Rodoreda i ensems cunyat d’Obiols (per tant, Obiols estava casat amb la germana de Trabal, que s’havia quedat a Barcelona amb una filla acabada de néixer). També hi pul·lulaven Joan Oliver, Pere Calders i més endavant va arribar-hi EL POETA Agustí Bartra, que va aprofitar per enrotllar-se amb Anna Murià. Un festival de la promiscuïtat, sí, però no els jutgem: eren joves, eren guapos i, com sempre ens explicava la Maria Campillo, van viure un gran moment de descompressió després de la dramàtica fugida. Perquè ens entenguem, és com si ara agaféssim els millors escriptors i intel·lectuals catalans (què us diré, els últims guanyadors del Premi Anagrama, els col·laboracionistes del Quadern d’El País o els articulistes de Núvol) i els tanquéssim en una masia de les Borges Blanques unes setmanes. Com cantà la musa bilingüe Rigoberta Bandini: aviam què passa (aquí el 3Cat hi té un format de clar servei públic).
Tot això explica que la novel·la sigui llegible durant els primers capítols de l’obra, quan l’acció se situa en el terreny de les tensions generades entre els escriptors i els rols que ocupen depenent de l’estatus adquirit. La discussió, per exemple, sobre quines dones han de sargir les peces de roba dels escriptors solters (o que han arribat a Roissy sense llurs esposes) és fabulosa. En aquest sentit, Comas-Arnal fa un esforç per presentar de seguida Mercè Rodoreda com una dona trencadora, provocativa. Algú que porta pantalons i botes en comptes de faldilles i sabates de taló. Una dona ferma que actua amb determinació.
El carisma de l’escriptora de Sant Gervasi subjuga ràpidament Armand Obiols, un home intel·lectualment brillant, però maldestre per a qualsevol altra acció que no fos seure davant d’una màquina d’escriure a picar tecles. Les pàgines que narren el seu festeig dins el peculiar ambient de Roissy-en-Brie són les més interessants, perquè es llegeixen amb la morbositat d’entrar al menjador i a les estances de grans escriptors i poetes. Futurs premis d’Honor de les Lletres Catalanes que es llancen llaunes de cervesa pel cap i amenaces velades de confessions d’infidelitats diverses. És un autèntic plaer culpable que arriba al seu zenit quan llegim (p. 81) uns tòrrids paràgrafs en què se’ns detalla com la Mercè va cavalcar el Joan “salvatgement”. Portaven aguantant-se les ganes de posseir-se des dels dies de Roissy i per fi van consumar a la Ville Rosset. He de reconèixer que quan vaig arribar a aquesta escena vaig haver d’interrompre la lectura, aixecar-me de la butaca i preparar-me una infusió Detox Relax perquè pensava que no dormiria de tan exaltat com estava.
A partir d’aquest punt, però, i després de la disgregació mundial dels escriptors de Roissy, la novel·la va esllanguint-se. Hi ha un problema bàsic amb dues tristes derivades: per començar, Comas-Arnal és incapaç de mantenir amb solvència la premissa que ens havia presentat d’entrada. Això provoca que, d’una banda, la veu de la gavanenca no acabi de tenir clara quina és la seva posició respecte al text. I, de l’altra, no s’atreveix a anar gaire més enllà de la documentació oficial (sobretot cartes personals o dietaris) que maneja per elaborar el relat.
Allò que es plantejava d’inici com una “exploració imaginativa del mite” acaba resultant una narració plana de les peripècies per les quals va passar la parella. La narradora en més d’una ocasió atura el relat (p. 99, per exemple) per fer avinent que està narrant una història amb rerefons biogràfic. Aquesta pràctica, tanmateix, crec que li va en contra, perquè el que fa és expulsar el lector del marc imaginatiu en què se suposa que se l’ha de recloure. La narradora, lògicament, no només té present l’esdevenir dels personatges (com la majoria de lectors, suposo), sinó que coneix detalls i secrets de la seva trajectòria. Aquests són els motius que la impel·leixen a convertir Rodoreda i Obiols en personatges novel·lescos. Ara bé, fer explícita la font de la qual extreu el material fa que la coherència interna de la ficció trontolli. Al final, tens la sensació que simplement, més que ser davant d’una novel·la, som davant d’una transcripció narrativa de materials privats dels escriptors. Sense gaire més valor estètic que el d’imitar a estones la prosa rodorediana.
En aquest sentit, és com si la Comas-Arnal “investigadora acadèmica” s’hagués anat menjant la “promesa de novel·lista” a mesura que avança el relat. Que coneix minuciosament la vida dels dos personatges protagonistes és evident. I les pàgines dedicades a explicar l’experiència d’Obiols al servei dels nazis serveixen per posar una mica de llum a la polèmica ombra que fa temps que genera. Però, en canvi, el paper de Rodoreda en aquesta etapa queda totalment desdibuixat, com una pobra dona que passa els dies cosint i escrivint cartes de súplica a Carles Riba.
El problema, doncs, és que el coneixement dels materials biogràfics es nota massa. Les virtuts d’aquests materials acaben esdevenint una arma de doble tall perquè l’autora no s’atreveix a manipular-los amb l’ànim ficcional que es proposava. Escriu la novel·la aferrada al flotador de l’arxiu rodoredià perquè quan se n’allunya, com a lector, veus que ja no fa peu i que la novel·la naufraga, s’enfonsa de manera irremeiable. La Rodoreda que passeja a la recerca d’estímuls literaris és anecdòtica. Realment té algun interès –més enllà de la curiositat dels rodoredabelievers– on s’inspirava per escriure aquest conte o l’altre? Comas-Arnal la converteix en un personatge unidimensional, que viu només a la cerca inspiració per escriure contes. Això sí, de tant en tant pensa en el fill que va deixar a Barcelona, com qui recorda una bufanda que li agradava molt. Sembla que Comas-Arnal ens vulgui dir que també “tenia sentiments”. I bé, ja no entrem en el sainet de la reaparició de la senyora Montserrat Trabal. No vull afirmar que l’Obiols quedi com un calçasses pusil·lànime, però és que queda com un calçasses pusil·lànime.
Comas-Arnal, a banda de l’inici, no és capaç de crear cap escena realment memorable que faci bategar els personatges més enllà d’allò que ja sabem perquè ells mateixos ho van deixar per escrit. La gràcia d’engegar un projecte com aquest seria precisament entrar en la seva psicologia i buscar-ne una humanitat factible. Si vols entendre què significa una penosa fugida a peu durant una guerra segueix sent molt millor el conte “Orleans, 3 quilòmetres”, de Rodoreda, que totes les pàgines que Comas-Arnal dedica al mateix episodi, que no aporten absolutament res de nou. Les comparacions són odioses, ho sé, però també operatives i clarificadores. Perquè ens entenguem, Mercè i Joan no arriba ni a la sola de la sabata d’una obra com la d’Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria (2020), que repassava la vida de Jacint Verdaguer. Segurament l’ambició i el propòsit final d’un llibre i altre són diferents, però els comparo amb la idea que s’entengui que, quan encares el repte de novel·lar un personatge històric, no n’hi ha prou de descriure i narrar la seva vida seguint fil per randa la bibliografia que va generar. Has d’anar més enllà. Aconseguir, com en el cas de Valls, que estimis i et creguis l’existència d’aquell Verdaguer, d’infant a moribund.
La intimitat de la parella no presenta cap relleu destacable (Obiols fumava molt, Rodoreda no tant), cap punt de subtilitat ni cap acció significativa (Obiols es quedava al llit llegint novel·les policíaques i Rodoreda sortia a comprar). Doncs entesos. La novel·la esdevé un repàs en forma de relat de l’existència d’aquestes dues personalitats. Què passa, aleshores? Si t’interessa mínimament l’autora o el “seu personatge” (tots els escriptors es projecten en personatges públics, d’una manera o altra), la novel·la no t’explica gaire res de nou. Ni de la Rodoreda, ni tampoc de l’Obiols. Si aquests escriptors no et fan ni fred ni calor, tampoc no veig per què t’hi hauries d’acostar. La Mercè i el Joan, Mercè i Joan, al cap i a la fi, tal com els presenta Comas-Arnal, no semblen uns personatges novel·lables.
Artur Garcia Fuster-Lalectora
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
