Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Compromís amb la bondat
13/4/2025
P
ocs escriptors són capaços de traslladar la seva bondat al terreny literari, on majoritàriament els mals sentiments, manen. La bonhomia i l’amor componen els eixos bàsics de l’obra de la poeta sitgetana Cèlia Sànchez-Mústich, de la qual la nova col·lecció de Pagès Editors acaba de compilar Si creus que hi soc, una bona selecció dels seus llibres, des del ja llunyà La cendra i el teatre, datat el 1989, fins a Mudança endins, del 2021, on podem trobar un bell preciós poema protagonitzat per sa mare amb set anys, que fa tota una volta. El títol del volum ens remet al seu poema Llum cautelar.
Neboda de Peret –per mi l’equivalent als Beatles aquí–, la Cèlia ha conreat una obra múltiple, que passa per l’eix de la poesia, però també per la narrativa, on no s’han de perdre la biografia de Peret, per exemple, dues novel·les, quatre conjunts de contes i l’extraordinari Els vells, aquella nosa, en què descrivia l’acte de valentia –ella no ho considera així– d’entrar, sense data de sortida, amb una amiga gran detectada de covid, quan poc se sabia de la malaltia. La Cèlia és així. Clonem-la! També és responsable, amb Joan Duran, del festival, ells l’anomenen Festa de la Poesia de Sitges, que inunda de versos la bonica localitat de la costa, que està massa condicionada pel seu passat radiant, però que vibra amb una festa que exporta la poesia pels carrers, pels locals, pels bars i pels col·lectius d’altres disciplines de la ciutat.
Si creus que hi soc es podria englobar dins el gènere de les antologies, però també com a llibre d’una obra consolidada. Conserva un esperit coherent, amb el seu sentit de l’humor –sempre hi és present– i també el gust pel detallisme, des del primer poema, Petita llengua, “la llengua amb què escric / no és un oceà / ni un mar / ni una llarga platja. / Més aviat s’assembla a una cala petita, / equipada amb tots els colors reglamentaris, / terrible i temptadorament fotogènica / des del poema.” Diríem que és, així mateix, una declaració d’intencions, una poètica superba.
Amb il·lustracions de Joan Raven, pròleg de la mateixa autora i epíleg de Sònia Moll, el volum, de pocs menys de dues-centes pàgines, recull el que ella denomina “la memòria vel·leïtosa i destralera”. La poesia en clau realista es mostra en plenitud, sense barroquismes ni excessos.
Hi ha poemes que recuperen imatges del passat per viatjar fins al present, on l’amor ho és tot: “Tens una brossa a la pestanya, va dir el meu pare. / Ella, la filla, va costar el dit on jo era i em va fer caure. / i vaig tornar a travessar parets de paper / fins al límit de l’univers conegut, / fins a trencar-me en tu.” En pocs versos, la Cèlia és capaç de traslladar-nos per les infinituds del sentiment. Ens porta amb paciència de bracet, amb tota la paciència del seu caràcter, que s’hauria d’estudiar a les escoles. Aquesta és una de les victòries de la seva poesia.
David Castillo - elpuntavui
Artículos relacionados :
13/4/2025
Neboda de Peret –per mi l’equivalent als Beatles aquí–, la Cèlia ha conreat una obra múltiple, que passa per l’eix de la poesia, però també per la narrativa, on no s’han de perdre la biografia de Peret, per exemple, dues novel·les, quatre conjunts de contes i l’extraordinari Els vells, aquella nosa, en què descrivia l’acte de valentia –ella no ho considera així– d’entrar, sense data de sortida, amb una amiga gran detectada de covid, quan poc se sabia de la malaltia. La Cèlia és així. Clonem-la! També és responsable, amb Joan Duran, del festival, ells l’anomenen Festa de la Poesia de Sitges, que inunda de versos la bonica localitat de la costa, que està massa condicionada pel seu passat radiant, però que vibra amb una festa que exporta la poesia pels carrers, pels locals, pels bars i pels col·lectius d’altres disciplines de la ciutat.
Si creus que hi soc es podria englobar dins el gènere de les antologies, però també com a llibre d’una obra consolidada. Conserva un esperit coherent, amb el seu sentit de l’humor –sempre hi és present– i també el gust pel detallisme, des del primer poema, Petita llengua, “la llengua amb què escric / no és un oceà / ni un mar / ni una llarga platja. / Més aviat s’assembla a una cala petita, / equipada amb tots els colors reglamentaris, / terrible i temptadorament fotogènica / des del poema.” Diríem que és, així mateix, una declaració d’intencions, una poètica superba.
Amb il·lustracions de Joan Raven, pròleg de la mateixa autora i epíleg de Sònia Moll, el volum, de pocs menys de dues-centes pàgines, recull el que ella denomina “la memòria vel·leïtosa i destralera”. La poesia en clau realista es mostra en plenitud, sense barroquismes ni excessos.
Hi ha poemes que recuperen imatges del passat per viatjar fins al present, on l’amor ho és tot: “Tens una brossa a la pestanya, va dir el meu pare. / Ella, la filla, va costar el dit on jo era i em va fer caure. / i vaig tornar a travessar parets de paper / fins al límit de l’univers conegut, / fins a trencar-me en tu.” En pocs versos, la Cèlia és capaç de traslladar-nos per les infinituds del sentiment. Ens porta amb paciència de bracet, amb tota la paciència del seu caràcter, que s’hauria d’estudiar a les escoles. Aquesta és una de les victòries de la seva poesia.
David Castillo - elpuntavui
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
