Els arxius desclassificats d’aquest ésser humà menyspreable i sòrdid conegut com a Jeffrey Epstein ens confirmen una veritat terrible que unes quantes persones sospitàvem des de feia temps: que el món imita les novel·les de Thomas Pynchon i Miquel de Palol més que no pas a la inversa.

Miquel de Palol ha bastit una de les arquitectures narratives més ambicioses de la literatura global, un cosmos complet i quàntic on els relats es multipliquen en paral·lel fins a l’infinit i on tot es pensa i es qüestiona amb una lucidesa vertiginosa, però també amb una sensualitat anarquista que només és comparable a la del diví marquès de Sade. La seva proposta narratològica no és només un colossal joc d’enginy ni un extraordinari exercici de virtuosisme formal, capaç de confirmar els dots de mestre d’aquest escriptor únic al planeta, sinó una exploració radical del coneixement, dels engranatges del poder, de la potència de les ficcions i de la manera com les històries (des)ordenen l’univers amb una bellesa perillosa. Cada llibre seu sembla un monumental continent secret fet de passadissos, miralls i cambres de ressonància on el lector avança amb l’alegria de qui descobreix noves dimensions del ser i de la humanitat sencera. Amb una prosa densa i exacta, culturalista i metaliterària, sorneguera i solemne, arquitectònica i musical, l’autor configura monuments verbals capaços de sostenir històries, mites, enigmes i trames que copulen cap a l’abisme amb caràcter hiperrealista i profètic. Per tot plegat, Miquel Palol converteix l’art de la narració en una ambiciosa maquinària pensamental i en una aventura intel·lectual de gran volada, demostrant que la novel·la pot ser alhora espill avançat, laberint kafkià, instrument de saviesa i celebració grotesca de la vida.

Publicada a Navona ben igual que els seus darrers títols en una elogiable defensa d’un dels nostres millors autors així com un dels més injustament menystinguts, la novel·la Abans més que Encara confirma Miquel de Palol com un dels grans titans de la literatura contemporània i, alhora, com un narrador capaç de fer dialogar la història privada i la història col·lectiva. Partint d’un dispositiu narratiu tan elegant com exigent (una construcció que va del present cap al passat com una estratègia d’intriga a l’inrevés) la novel·la es desferma en més de vuit-centes pàgines d’una intensitat fecunda, on cada capítol reordena el sentit del que creiem saber i aprofundeix en la psicologia d’uns personatges que creixen, es contradiuen i es revelen amb una precisió impecable i implacable, talment com en un psicomàgic ritual jodorowskià.

El fil conductor és Aureli Salabreda, un important hereu empresarial atrapat entre el pes del llegat que representa i la necessitat de pensar una altra manera més creativa i artística de ser al món que vol desafiar el seu destí i que funciona com a eix simbòlic d’un país en transformació i, en efecte, en decadència. Al seu voltant, les figures de la Carlota, la Sabrina, la Kylie, la Nerea o el Gumersind aporten una sofisticada sonata polifònica. La novel·la, que dialoga amb la gran tradició realista/romàntica del segle dinou –passant per Balzac, Dickens o Dostoievski– sense renunciar a la complexitat postmoderna actual, és també una meditació filosòfica sobre el poder. A més a més, i gràcies a unes pàgines vertiginoses i emocionants, assolim el cim d’una de les màximes palolianes: que la Cultura en majúscules és, cada dia més, un espai de resistència. Amb una prosa exacta, exigent i sorprenentment viva que gaudeix amb les contundències provocatives i paradoxals, De Palol construeix un immens fresc narratiu que no només explica tres generacions i dues famílies sinó que interroga el lector sobre què significa heretar, desafiar, perdre i reimaginar altres futurs possibles. El resultat és una obra monumental que demana esforç i recompensa amb una experiència literària de gran volada, una d’aquestes novel·les que no s’acaben mai i que complementen –culminen?– un dels corpus més suprems de la literatura mundial.

Llegida a la llum del que hem anat descobrint amb els arxius d’Epstein, la nova novel·la de Miquel de Palol sembla recordar-nos que el poder real sempre s’orquestra entre ombres. I com passa en els portents de Thomas Pynchon, la Història no és un decorat sinó una complexa o injusta maquinària que es construeix en zones cegues, mentre que la ficció esdevé l’instrument més fi per fer visibles aquestes estructures opaques. Des d’aquesta perspectiva, Abans més que Encara no només narra el nostre país i la nostra essència, ofereix un Zeitgeist i una cartografia moral del nostre temps, en què la literatura torna a ser una forma de coneixement i un convit gairebé desesperat a resistir.