El pasado 14 de julio, se rindió homenaje al poeta Màrius Sampere (Barcelona, 1928). El claustro de la Arts Santa Mònica se llenó, en un acto organizado por la Institució de les Lletres Catalanes y la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Tanto Francesc Parcerisas y Laura Borràs, en nombre de la ILC, como el conseller Ferran Mascarell, hablaron de varios aspectos de la figura de Màrius Sampere y su aportación a la Literatura catalana.
El pasado 14 de julio, se rindió homenaje al poeta Màrius Sampere (Barcelona, 1928). El claustro de la Arts Santa Mònica se llenó, en un acto organizado por la Institució de les Lletres Catalanes y la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Barcelona. Tanto Francesc Parcerisas y Laura Borràs, en nombre de la ILC, como el conseller Ferran Mascarell, hablaron de varios aspectos de la figura de Màrius Sampere y su aportación a la Literatura catalana.
A través de proyecciones sobre su obra, y un diálogo que el poeta estableció con el escultor Camí, con el que lleva colaborando desde hace décadas, se dio voz a Màrius Sampere que también recitó alguno de sus poemas.
El acto también sirvió para presentar una aplicación para móviles, creada por Ubicuo Studio, Infinito, basado en la obra de Sampere, que permitirá acercar su poesía a los más jóvenes, usuarios habituales de los entornos 2.0.
Para cerrar el acto once poetas leyeron un poema de Sampere, entre ellos los socios del ACEC, Carles Duarte, Cèlia Sánchez-Mústich, Vinyet Panyella
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.