“Als setanta pensaves que Marx i Freud et donaven la solució als problemes”

Cordial i afable, lleugerament refredat, amb un elegant vestit i sabatilles esportives va aparèixer ahir Eduardo Mendoza per presentar la seva nova novel·la, El rey recibe, publicada per Seix Barral, la seva editorial de sempre des dels anys de La verdad sobre el caso Savolta, del 1975. Aquesta data no és irrellevant perquè el novel·lista barceloní ha situat el llibre entre l’icònic 1968 i el 1973, quan ETA va assassinar l’almirall Carrero Blanco a Madrid.

Mendoza ha anunciat que es tracta de la primera part d’una trilogia –o tetralogia, perquè, “com els tres mosqueters, les trilogies sempre són quatre”–. També va explicar que intentarà no trigar a acabar la segona part sense trigar gaire, un compromís que va fer en presència dels seus editors, Elena Ramírez i el poeta Pere Gimferrer.

Protagonitzada per un periodista, Rufo Batalla, l’obra conté tots els ingredients irònics i humorístics de Mendoza: la visió grotesca de la realitat i el retrat d’una època en què “tothom estava embadalit pel marxisme”. “Als setanta pensaves que Marx i Freud et donaven la solució als problemes”, diu.

Mendoza ha ambientat el llibre a Barcelona i Nova York, “dues ciutats horroroses que s’han convertit en les ciutats de moda”. L’obra segueix la tesi que l’escriptor sintetitza en un dels vídeos promocionals: “En arribar a certa edat, un s’adona que ha estat testimoni d’esdeveniments que en el seu moment van semblar transcendentals i després van resultar no ser-ho o ser alguna cosa diferent del que semblaven. I també s’adona que ha viscut grans transformacions socials sense advertir la seva importància mentre les veia desenvolupar al seu voltant.”

Amb un somriure als llavis, va relativitzar les ínfules de l’època, les bajanades que es deien i “el privilegi que et dona l’edat per veure les coses amb distància”. Donant voltes al tema de la memòria, va afirmar que “és important deixar constància del que hem viscut”. “Si no ho expliquem nosaltres, ningú no ho farà o ho faran els historiadors, però com ho van viure les persones al seu moment només ho explicaran els testimonis presencials”, va explicar. També va revelar alguns aspectes tècnics rellevants sobre el poder que té la novel·la de comprimir la vida, o la dificultat que se li va presentar en el moment de redactar unes memòries que “l’avorrien sobiranament”. Va destacar que, tot i tenir elements autobiogràfics, la novel·la li va donar una llibertat total: “El personatge no és el meu àlter ego. El rey recibe no són unes memòries disfressades, sinó una novel·la que parteix de la mateixa idea d’unes memòries.” El protagonista serà el vehicle i el testimoni de les revolucions dels anys setanta: el moviment gai, la igualtat de drets de les dones, les noves formes d’expressió, els excessos artístics i la situació del nostre país amb el final de la dictadura: “Moviments socials transversals, que reclamaven un respecte, un protagonisme i un dret a uns grups que ja no eren homogenis.”

També va posar èmfasi en aspectes nocius i perniciosos com la censura, que ha tingut “una tremenda influència, tant com el menyspreu institucional o que fer la puta i la Ramoneta sigui un mèrit per sobreviure.” Pere Gimferrer ha dit que la novel·la “recorda la formació cosmopolita de l’autor, però la visió final del món deriva de l’aliança entre la veracitat documental i les escapades a la fantasia...”

David Castillo
Diari Avui