El dia abans que l’assas­si­nes­sin em vaig tro­bar l’Ernest Lluch en un autobús que puja pel car­rer Ari­bau. Ell havia estat col·labo­ra­dor del des­a­pa­re­gut suple­ment cul­tu­ral del diari. Sen­tia debi­li­tat pels lli­bres i la seva vida va ser una vida escrita i lle­gida. Vam diva­gar sobre les difi­cul­tats que pateix la cul­tura i el vaig dei­xar amb el diari perquè vaig bai­xar abans.

No sé per què –pot­ser el seguien– vaig notar que Lluch anava des­em­pa­rat per la ciu­tat. La cons­ter­nació seria el 21 de novem­bre del 2000 quan un pis­to­ler d’ETA el va matar per l’esquena quan anava a reco­llir uns objec­tes del cotxe al pàrquing. Crec que, abans de des­co­brir el cadàver, la poli­cia es va mobi­lit­zar perquè els ter­ro­ris­tes van dina­mi­tar el vehi­cle uti­lit­zat en l’acció.

Cada vegada que veig el ros­tre inno­cent de Lluch recordo el tarannà, el d’un pro­fes­sor amb el des­patx sem­pre obert. També el can­dor amb què es va enfron­tar a l’empresa mafi­osa basca. Lluch va voler aga­far el toro per les banyes després de l’atemp­tat d’Hiper­cor –21 morts–, però es va equi­vo­car inten­tant con­tra­po­sar parau­les a les bom­bes i les pis­to­les. Lluch i ETA par­la­ven llen­guat­ges dife­rents i el nos­tre home ho va pagar amb la vida. Després vin­dria la sacra­lit­zació del per­so­natge, un més en la inter­mi­na­ble llista dels ter­ro­ris­tes, però Lluch, com va pas­sar a molts guàrdies civils i a Car­rero, va morir perquè era fàcil assas­si­nar-lo.

L’altra nit, l’audi­tori de RBA va aco­llir la pre­sen­tació d’Ernest Lluch. Bio­gra­fia d’un intel·lec­tual agi­ta­dor, un magnífic recor­re­gut per la vida del minis­tre de Sani­tat, que ha fet amb prosa vivi­fi­cant el peri­o­dista Joan Escu­lies. El lli­bre té dife­rents vir­tuts, a més de la pura­ment infor­ma­tiva: l’estil i el ritme, que no es va assem­blar gens a la insípida con­versa que van tenir amb la peri­o­dista Mila­gros Pérez Oliva, massa llarga i fei­xuga. La bio­gra­fia mos­tra l’amor que Escu­lies té pel bio­gra­fiat, del qual ha entès els aspec­tes cons­truc­tius més relle­vants. Recu­pera car­tes de la relació amb els pares quan repre­sen­tava la petita empresa fami­liar per les Espa­nyes –escriu a la seva mare que Sant Sebastià és la ciu­tat més bonica d’Espa­nya, i va fer-se fins i tot afi­ci­o­nat de l’equip de fut­bol donos­ti­arra.

A la pre­sen­tació hi havia molts cone­guts del líder soci­a­lista, fins i tot Jordi Pujol, que vaig tenir el gust de tor­nar a salu­dar.

David Castillo
Avui