No és tard però com que és gener ja és de nit. Han baixat les temperatures i a Tiana fa fred. Des de ja fa set anys se celebra un festival –Tiana Negra– dedicat a la novel·la negra escrita en català. Va néixer com tantes altres vegades amb formes d’aposta de dinamitzadors de la cultura que volen canviar les coses de què es queixen. El lloc, la desgraciadament desapareguda llibreria Catalonia. L’envit el va llançar Sebastià Bennasar i el va recollir l’alcaldessa de Tiana, Esther Pujol. Bennasar –que ara deixa el seu comissariat– és una força de la naturalesa, bon repartidor de cartes i mèrits, tan entusiasta i tenaç com ho és Anna Maria Villalonga, la nova comissària. L’alcaldessa compleix el seu segon –i per decisió pròpia, últim– mandat. La seva iniciativa va ser el model dels –segons les últimes estadístiques– 14 festivals similars de tot Catalunya.
Entres al Casal de Tiana, sala Isaac Albéniz, i et deixes caure en qualsevol de les cadires. S’apaguen els llums i és fàcil sentir-se com si t’haguessis assegut a la teva butaca preferida, a fora estigui plovent, encenguis el flexo i agafis un llibre que portes a mitges i que et mors per continuar llegint. Tiana Negra és un festival molt al model francès, compacte en activitats i horaris –dia i mig–, amb èmfasi en les firmes d’autors i taules rodones. Familiar, proper i entranyable que deu molt a l’esforç i la il·lusió de persones – Jordi Fernando, M. Dolors Sàrries..., associacions i editorials –A lrevés, Meteora, Llibres del Delicte–.
La litúrgia és divertida, naïf i directa. De seguida vols ser un d’ells. Aquesta sensació no s’espatlla quan parlen les autoritats –inusualment properes– i augmenta al recordar l’enyorat Agustí Vehí. Quan arriben els autors en forma de vídeo d’homenatge com és el cas de Teresa Jové o de manera presencial – Margarida Aritzeta, Francesc Puigpelat o Joan Carles Ventura– un recorda el que té de refugi la literatura. Escriure és una vocació. Cal baixar el volum del soroll i la competició per recordar que un escriptor és aquell que no pot deixar d’escriure amb independència de com li vagin les coses. En això consisteix la cosa vocacional. No hi ha res que pogués impedir que Jové, Puigpelat o Aritzeta continuessin escrivint. Malgrat, en ocasions, que el desànim, el neguit o les obligacions de la vida de civil, siguin complicades de gestionar. Hi ha escriptors a qui se’ls ha castigat per no ser publicats i han continuat escrivint. Hi ha escriptors que no aconsegueixen publicar i continuen escrivint. Hi ha escriptors que tenen lectors i d’altres que no. O que els tenen i els perden. Hi ha escriptors que es perden en l’èxit o en el fracàs, però tots continuen escrivint. Si ets escriptor, sempre continues escrivint. Hi ha una cosa imparable en aquesta vocació amb plus de generositat, una cosa que, de vegades, oblidem, més pendents com estem de les xifres que de les lletres. Un llibre sempre és un missatge dins d’una ampolla. I en aquest missatge sempre hi ha una necessitat de saber llegir al que el rep, compartir estranyament i solitud. De fer grat aquest moment que encén el flexo, a fora plou i res no importa gaire que no siguin aquelles frases en aquell llibre. Un escriu i continua escrivint per a aquell precís moment.
Carlos Zanon
