Magda Polo, assagista i professora d’universitat especialitzada en filosofia de la música, ja havia publicat més de 27 llibres al llarg de la seva carrera. Dimarts passat, però, va presentar les seves primeres creacions poètiques: Gris Alma (Parnass Ediciones) i A contratemps (In-Verso edicions de poesia). Acompanyada de l’editora Amàlia Sanchís i del poeta i filòsof Alfonso Levy, van conversar sobre la música en les seves múltiples representacions: una d’elles, la poesia. Si Levy va citar a Dante –«la felicitat és un teatre ple»– va ser perquè la presentació de l’altre dia no era altra cosa que una festa alegre, un petit homenatge a l’art en el sentit profund del terme. Va ser un acte de celebració sentit i sincer, un reflex de l’ànima literària i musical de l’autora.
Aquests dos poemaris, com comentava Levy durant la presentació, tenen un fil conductor molt clar: «l’amor, l’amor en totes les seves proposicions (des de l’amor, per l’amor, cap a l’amor…): són una expressió orgullosa de la pròpia vivència, un estar encantada d’aquest reflex». El filòsof i poeta va començar la seva intervenció apuntant que, malgrat l’aparent fortalesa de línies rectes –kantianes– que pot semblar tenir Polo, aquests versos deixen al descobert una línia corba i desordenada, com la d’uns infants que corren divertits per una sala entre adults asseguts.
A través d’una gran quantitat de citacions, a mesura que va avançar l’acte es va anar teixint una immensa xarxa de plomes poètiques –de Dante a Hölderlin, passant per Miquel Martí i Pol o Pedro Salinas– que volien sintetitzar una qüestió literària vertebradora de la nostra tradició: «què és la poesia?». I com si es tractés d’una resposta, el pianista Tao Ma va tocar unes improvisacions a l’inici i al final de la presentació i la flautista Lucía Ferrer va interpretar Bergère Captive de P. O. Ferroud i Syrinx de Debussy. Polo va comentar en un moment de la vetllada d’una manera molt nietzscheana: «no concebo cap acte sense música».
Així, després de la introducció de Joan Abelló i d’Amàlia Sanchís, Levy va començar parlant sobre Gris Alma amb una citació de Valery: «El més profund és la pell». Des de la materialitat, per tant, del tacte «que no s’esgota en la carícia, sinó que va a allò espiritual», Levy va parlar del poemari com una crida a tots els sentits que encarnen allò que aquesta sensualitat té d’eteri. Va afirmar, «[en el llibre] hi ha alguna cosa d’enamorada de l’amor, de parlar de les coses bones de la vida» i va afegir, «si fos un signe de puntuació seria un signe d’exclamació perquè és un present».
L’autora va explicar més tard que Gris Alma tractava sobre el final d’una relació i, també, com el títol feia referència al color d’una paret i a tota la història que hi havia darrere el fet de triar el color d’una pintura. En qualsevol cas, des del fragment de l’Appassionata de Beethoven que obre el llibre fins a les «pa/la/br/a/s» estrangulades que el tanquen, Polo ens parla d’allò greu i passional de les relacions humanes –de fet, l’autora va apuntar que «la poesia és anar cap a baix, cap al centre de la terra»– i, com si es tractés d’un quadre o d’una partitura, escampa les paraules negres sobre les pàgines blanques com ho va fer Apollinaire als seus Calligrammes, com ho fan els compositors quan pensen en una determinada forma musical.
D’altra banda, segons Levy, «A A contratemps hi ha una reflexió, un pensament. La matèria prima és, igualment, l’amor però el punt des del que parteix és un plec». Per això, el filòsof va tornar a recórrer al poeta simbolista d’abans per introduir, també, el segon llibre de Polo –«a l’extrem de tot pensament hi ha un sospir»– i a un vers escrit per la mateixa editora, Amàlia Sanchís, del llibre titulat Fijo mi mirada en las paredes azules. D’aquesta cerca a través de la qual s’articulen els poemes, d’aquesta sospita, d’aquesta idea en surt, diu Levy, una professora sense cuirassa.
Sobre aquest segon volum, l’autora va explicar que, després de passar una malaltia greu i dialogar amb la mort, va «fer un pacte amb el diable». És per això que aquests versos encarnen el tema horacià tempus fugit –«Kronos, no em persegueixis», diu un dels poemes– però són també un cant a la vida: de fet, l’últim de tots està dedicat al seu fill Blai. És un llibre que parla de la tristesa – una tristesa més punyent que el silenci, que pot contenir una frase com «passa’m la sal!»– però que també, i sobretot, parla d’això tan impossible de concebre i alhora tan necessari de mesurar i fragmentar com és el temps, que es torna ritme quan s’articula a través d’un poema o d’una simfonia.
Magda Polo va revelar que estava «emocionada i agraïda a la vida», i és que s’ha estrenat en la publicació poètica fent cas a Pedro Salinas, posant en primer lloc la sinceritat, després la bellesa i, finalment, l’enginy. L’autora parteix de la veritat i estira la literatura cap amunt, cap a la música, i és d’aquest gest –un gest que s’escampa com si ballés entre les paraules– que en surten els versos de Gris Alma i d’A contratemps. Tots tenim un Jo passional i tots tenim un Jo vulnerable i és precisament per això que tots podríem fer-nos nostra la veu que en surt; que crida i que xiuxiueja.
Alba Nogueras i Jané
Nuvol