Marcant la línia de la frontera entre Sant Adrià i Barcelona, o entre Diagonal Mar i el no-res, hi ha el barri popular de la Mina. Famós com un dels conjunts de població més degradats de la península i convertit en un cau de delinqüència, durant els seixanta i els setanta alguns dels seus fills es van fer mediàtics en pel·lícules de baix pressupost. Qui no recorda els noms dels pispes de l’època? Ara ja no en queda cap. Tots morts prematurament. El problema, però, continua amb altres actors i, tot i que el barri ha millorat moltíssim, més de dotze mil xeringues es van recollir l’any passat pels descampats de la rodalia, una part de les utilitzades.
Hem visitat la Mina aquest dia de Sant Jordi per demostrar que no tot són flors i violes, que hi ha altres realitats que escapen del folklorisme mediàtic. De guies, portem el narrador Agustí Clua, coordinador pedagògic de l’institut del barri –fa 22 anys que hi va arribar–, que amb el llibre Salabror (Cossetània) va obtenir fa alguns mesos la primera edició del premi Sant Boi de Lluçanès de novel·la breu. Veurem també l’escolapi, teòleg, assagista i mestre Josep Maria Monferrer, assot dels especuladors i autor d’El pla de transformació de la Mina 2000-2015 (Octaedro), volum tercer que porta per subtítol Una especulació urbanística tapada sota un pla de transformació social, premi Memorial Joan XXIII per la Pau. No són teòrics instal·lats en torres d’ivori, sinó que estan acostumats a bregar amb la gent del carrer. De fet, durant la passejada molts veïns els saluden o s’aturen a parlar amb ells amb autèntica cordialitat. Monferrer va aterrar a la Mina al començament dels anys setanta, poc després de la construcció de la segona zona d’habitatges del barri, on ell no s’ha cansat de denunciar la densitat de població com a font de problemes.
Per començar, Agustí Clua m’explica els canvis de nom i d’emplaçament de l’institut, que va començar com a escola d’artesania, després de formació professional i, quan va començar l’ESO, va passar a prendre el nom maleït del Fòrum per fusionar-se i acabar anomenant-se “institut escola La Mina”. Clua, que és pacient i tenaç, confessa que s’ han fet grans avanços però que no tot és exclusivament la imatge: “Visualment el barri ha millorat, però hi ha realitat terribles que continuen encrostades.” Li pregunto per l’heroïna i em respon afirmativament. No cal fer un reportatge d’investigació per observar la quantitat de toxicòmans que es mouen dins el barri. La sala de punció sempre té gent entrant i sortint. Clua destaca l’empenta de diferents entitats independents que intenten “fer un barri digne”, des de l’Arxiu Històric, que regenta Monferrer i que no demana subvencions oficials, fins al menjador anarquista, que fa una feina per alimentar població amb grans mancances o amb pocs recursos.
Plou i ens movem entre les zones de Venus i Mart per veure Monferrer, que acaba de tornar de vacances del seu poble a Castelló. Viu en un pis de la seva comunitat al polígon més degradat del barri, però ens explica que sempre sopa acompanyat i que malgrat els atemptats que ha sofert, tant en el local com a casa seva, no té cap mena de por i continuarà denunciant especuladors, mafiosos i gent del poder que es beneficien de la situació de precarietat dels ciutadans, tant dels gitanos com dels paios i dels nous emigrants. A la porta de l’arxiu queda clara la vocació d’aquest mestre jubilat: “El caciquisme, la corrupció política i la social es construeixen sobre la ignorància de la gent.” Mentre apunto el text de la pancarta, se m’acosta i m’explica que “no renuncia a la veritat” i es defineix com a capellà no practicant i llibertari de pro. Quan li col·loco els tres volums en què ha reconstruït la història de la seva estimada Mina, els mira i diu que deixa de publicar llibres perquè ara se centrarà en els reportatges documentals. “En les pel·lícules que farem amb gent de la Universitat de Barcelona i estrenarem en la Politècnica que hi ha dins el mateix districte. Vull trencar la imatge de Perros callejeros i totes les seves seqüeles. Es van aprofitar molt d’un moment determinat, però la realitat va més enllà. Per exemple, els projectes educatius que es van tirar endavant al barri que no han reeixit del tot, però que pedagògicament van ser molt vàlids, des de l’experiència de Paulo Freire, que va ser el meu gran mestre i de qui es va aplicar el seu mètode aquí, al Camp de la Bota, en plena època franquista.” Envoltat per grans fotos que recullen els campaments de barraquistes de Barcelona –em detalla que hi ha haver 108 zones localitzades, algunes de ben extenses com les de Montjuïc i el Carmel–. Monferrer va renunciar a la seva plaça oficial per recollir els nanos que s’havien integrat en aquest projecte pedagògic, “amb una metodologia semblant que no fos rupturista amb el que s’havia aconseguit.” El mestre insisteix que ni els Jocs Olímpics ni el pompós Fòrum de les Cultures van servir per eliminar la misèria sinó que han actuat com una forma d’arraconar o obviar els problemes reals davant els interessos immobiliaris i l’especulació: “Jo he estudiat moltes ximpleries a la vida, però finalment m’he adonat que la memòria històrica no pot ser exclusiva dels erudits, sinó que ha de formar part de la nostra cultura. Si un no sap d’on ve, no entendrà on és.”
Parlem durant més d’una hora amb aquest actiu capella “no practicant” abans de tornar a l’institut. Agustí Clua i els seus companys han organitzat una divertida sessió de picalletres i de trivial entre els nois de segon i tercer d’ESO. Hi ha de diferents nacionalitats, tot i que els alumnes d’ètnia gitana superen ampliament el 25% de població que tenen a la barriada. Clua m’explica que el barri es mobilitza perquè hi ha molta gent que ven roses, però que el concurs és la final del 2019 i hi ha molta expectació. Amb les eliminatòries, el grau de dificultat augmenta, tant en català com en castellà. Dracs, princeses, roses i llibres: Sant Jordi a la Mina.
Punt/Avui
