La novel·lista Toni Morrison, pseudònim de Chloe Anthony Wofford, va néixer en el si d’una família humil a la localitat de Lorain (Ohio, Estats Units) el 1931 i va morir ahir, als 88 anys, en un hospital de Nova York, segons fonts properes a l’autora.
El 1987 escrivia a la seva novel·la Beloved: “Les definicions pertanyen als definidors... I no als definits.” Tot i això, mirarem d’explicar la vida d’aquesta gran lluitadora pels drets civils de la població afroamericana dels Estats Units, començant pel més vistós. Va guanyar un dels premis més cobejats per a un escriptor anglosaxó, el Pulitzer, que li van concedir el 1988 per la seva cinquena novel·la, precisament Beloved.
Va ser la primera dona afroamericana a guanyar el Nobel de literatura. En concret, va ser la setena dona a rebre el premi, l’onzè autor dels Estats Units i el tercer de pell negra, després del nigerià Wole Soyinka, que el va guanyar el 1986, i de l’antillà Derek Walcott, just l’any anterior, el 1992. Després d’ella, no ha tornat a guanyar el Nobel cap autor de pell negra.
I és que la negritud va ser un dels temes més treballats per Morrison, que, en les seves obres, parla de la vida dels afroamericans i, sobretot, de les dones negres. Com cantava John Lennon, “la dona és el negre del món”. Toni Morrison no va cantar, però sí que va escriure sobre la dona i, a més, negra, que en molts casos duia una altra xacra social de naixement, la pobresa. La versió nord-americana del vers de Maria Mercè Marçal “haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. A la novel·la Volver, hi llegim aquest diàleg amb una nena: “Ets molt intel·ligent... Què vols ser de gran? –Un home –va dir.” Morrison sempre va estar compromesa amb els drets civils i la lluita en favor dels sectors socials més desfavorits.
Va debutar en novel·la el 1970, amb Ulls blaus, en què narra la història d’una nena negra que vol tenir els ulls del color de les nines de les nenes blanques. No va ser un debut precoç, ja tenia 39 anys, el que passa és que va dedicar els primers anys a formar-se, com a filòloga i humanista, i a exercir com a professora, primer de llengua anglesa a la Universitat de Texas Southern (1955-57) i després a les universitats de Howard, Albany (Nova York) i Princeton, a més d’haver estat membre de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres i del Consell Nacional de les Arts.
El 1964, a més, va començar a treballar com a editora literària a Random House de Nova York, on va ser pionera a obrir camí a una literatura escrita des dels negres i per als negres. En aquesta etapa, va publicar títols de Henry Dumas, Toni Cade Bambara, Angela Davis i Gayl Jones, entre d’altres.
Continuant amb la seva carrera literària, el seu segon llibre, Sula, va sortir el 1973 i va ser ignorat per la crítica, com havia passar amb el primer.
El 1977 va arribar La cançó de Salomó, un relat sobre la unió del materialisme i el poder de l’amor. En aquest cas, sí que es va convertir en un èxit popular i li va valer el National Book Critics Award.
El 1981 va ser el torn de La isla de los caballeros, ambientada en una illa idíl·lica del Carib, en què la placidesa de la parella de rics que viuen en una mansió es veurà trencada pels jocs de la passió entre amos i servents. Beloved, del 1987, narra la història d’una esclava que aconsegueix la llibertat i que, paradoxalment, descobreix les variades formes d’esclavatge que l’home ha creat. El 1998 Jonathan Demme la va dur al cinema, protagonitzada per la periodista Oprah Winfrey i per Danny Glover.
El 1992, just abans del Nobel, va publicar Jazz, que explica la història del Joe i la Violet, una parella que torna a la seva Virgínia natal fugint de la intolerància i esperant formar part de l’estat del benestar, sense que el seu color de pell hi influeixi negativament. Però la passió que sent Joe per una adolescent –la passió amorosa també va ser un dels temes tractats a bastament per Morrison– els durà, a ell i a la Violet, fins a l’assassinat i el desconcert, deambulant per uns carrers de Nova York plens de jazz. Un retrat social que es va convertir en best seller, com l’obra següent, l’assaig Jugando en la oscuridad (1992).
Després de l’èxit de Jazz i de rebre el Nobel, va publicar les novel·les Paraíso (1997), ambientada a la dècada del 1970 a Ruby, un poblet d’Oklahoma, on quatre dones han d’enfrontar-se a la pèrdua dels valors morals per part dels homes; Amor (2003), que narra l’odi que es mostren i la lluita que mantenen dues dones que estimen el mateix home; Una bendición (2008), en què, a través de la història d’amor i amistat d’una jove afroamericana del segle XVII, Morrison parla de l’esclavatge, el racisme i la segregació, i Volver (2012), que, ambientada a la dècada del 1950, explica la història de Frank, un excombatent de la guerra de Corea que torna a casa i es troba amb el menyspreu pel seu color de pell, tot i haver lluitat pel país.
El 2015 va publicar la seva última novel·la, La noche de los niños, el viatge iniciàtic i de redempció de Bride, una bella executiva d’èxit que, pel fet d’haver nascut d’un negre molt més fosc que els de la seva família, ja és objecte d’un menyspreu que la perseguirà al llarg de la vida.
Com a curiositat, Toni Morrison és l’autora del llibret de l’òpera de dos actes Margaret Garner, amb música de Richard Danielpour, estrenada el 2005.
“Sempre cal més passió, més talent, per explicar el que ens ha passat en les nits fosques i en els dies assolellats”, va escriure Toni Morrison. A ella, és evident que no.
Lluís Llort