Peter Handke (Griffen, Caríntia, Àustria, 1942) és un vell conegut dels nostres lectors i aficionats al teatre i al cinema més selectes. Una dels seus relats, La por del porter davant del penalty (Edicions 62, 1974) ha esdevingut fins i tot un tòpic de la premsa esportiva. Els seus Insults al públic o La cavalcada sobre el llac de Constança (Institut del Teatre, 1988 i 1984, amb traducció el primer de Carme Serrallonga i del poeta Lluís Solà amb pròleg del novel·lista Jordi Coca el segon) han estat peces de culte en la nostra escena independent. En el terreny de la narrativa i de la literatura de viatges, Handke ha estat editat abastament amb títols que van ser saludats com ara L’absència i Tarda d’un escriptor (La Magrana i Ed. 62, 1984 i 1991); El venedor ambulant i Benvinguda al consell d’administració (totes dues a la desapareguda Laia, 1979 i 1984), i més recentment La gran caiguda, per Raig Verd el 2014. El 2015, Jardins de Samarcanda li publicava el monumental poemari Poema a la durada. Handke també passarà a la història com a guionista de la poètica pel·lícula angèlica Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, amb Bruno Ganz recitant els seus poemes. En castellà, infinitat d’editorials el publiquen des de fa mig segle, de les quals Alianza és la més fidel i la que anuncia el nou llibre, així com reedicions immediates. Autor de referència des dels anys seixanta, adscrit el Grup 47, renovador de l’alta literatura alemanya, Handke va topar als anys noranta amb el conflicte dels Balcans, que li va ocasionar un anatema unànime de la comunitat internacional. Moltes de les notícies encara ara l’associen amb el suport a Milosevic i tota mena d’exageracions. De fet va ser la també premi Nobel austríaca 2004 Elfriede Jelinek, la que, en un gest de generositat poc freqüent entre els escriptors, va dir en entrevistes que qui es mereixia el Nobel era Handke. Ahir va declarar de nou: “És magnífic. Ja era hora.”
Enamorat de la península Ibèrica, ha rebut nombrosos premis i des dels anys seixanta ha estat traduït, ha passejat i ha escrit sobre els paisatges castellans d’interior i té nombrosos amics, com el seu traductor Eustaqui Barjau, a qui vam trucar i ens va sintetitzar: “Handke és un dels escriptors europeus més rellevants de la segona meitat del segle XX. I dels més prolífics, amb grans obres en tots els gèneres. Ja era hora que li donessin el Nobel.” També li pregunto sobre la persecució i linxament que va patir en relació amb les guerres balcàniques, sent utilitzat com a cap de turc. Barjau no en té dubte: “Les seves opinions van derivar cap a una gran incomprensió del que volia dir.”
Narradora polonesa
De manera insòlita, aquesta edició compensa també la del 2018, que no es va donar per un escàndol de faldilles dels jurats suecs. Han esmenat el merder atorgant el premi a la narradora polonesa Olga Tokarczuk. L’editor del segell Rata, Francesc Orteu, ens envia avís que són a punt de treure l’obra Cos, de Tokarczuk, guanyadora l’any passat del Man Booker Prize. M’explica l’exdirectora Iolanda Batallé, actualment màxima responsable de l’Institut Ramon Llull, que van arribar a Tokarczuk gràcies al traductor Xavier Farré i al periodista i escriptor Milo J. Krmpovic.
Nascuda a Sulechów, Polònia, el 1962, és un dels escriptors més joves que aconsegueix el guardó i la quinzena dona. Escriptora, assagista i poeta, és autora d’una “prosa dura i contundent, però no exempta d’un profund i peculiar sentit de l’humor”, tal com declara a Efe Ofèlia Gran, directora de l’editorial Siruela, que va publicar el 2016 la novel·la Sobre los huesos de los muertos, un thriller en què mostra el seu compromís amb la defensa dels animals i analitza les contradiccions de l’ésser humà.
Aquest novembre també hi ha entre les novetats d’Anagrama Los errantes, “una novel·la única, lleugera i profunda alhora, que indaga en les possibilitats del gènere per parlar sobre el cos, el món i les estratègies sempre insuficients amb què intentem cartografiar-los”, assenyalen els responsables d’Anagrama.
David Castillo
Punt Avui