Jorge Carrrión, em temo que aquest serà l’únic article que algú dediqui al 25e aniversari de la revista Lateral.
Malgrat haver estat la publicació cultural barcelonina més cosmopolita del canvi de segle, el mitjà espanyol que va publicar la primera entrevista a Roberto Bolaño, el màster de desenes d’escriptors i de periodistes i artistes, som quatre gats els que ens recordem activament d’aquesta revista i del seu director, Mihály Dés, que després del tancament del projecte el 2006 i una dècada com a escriptor a Budapest, fa dos anys va tornar per morir d’un càncer definitiu.
La majoria d’aquests quatre gats —com ara Juan Villoro o Juan Gabriel Vásquez—viuen en països diferents. Deu dels que vivim aquí rebem una convocatòria anual per reunir-nos al restaurant Hungaryto. Allà retem homenatge al traductor, professor, autor de la celebrada Pesti barokk ( barroc de Budapest) i líder d’empreses culturals entusiastes econòmicament condemnades al barranc. La invitació la rebem Robert Juan-Cantavella, Mathias Enard, Juan Trejo, Gabriela Wiener, Jaime Rodríguez Z., Marta Rebón, Lluís Alabern, Eloy Fernández Porta, Pierre Marquès i jo. Hi va qui pot i sempre brindem pels absents i per l’absent, que el novembre del 1994 va acabar l’editorial del primer número de Lateral amb aquesta frase: “ Desitja’ns, doncs, estimat lector, un fracàs brillant”.
En un capítol d’ En la ciudad líquida (Caballo de Troya), la Marta —que va ser alumna de Llengües Eslaves de Mihály a la UB— parla del seu magisteri. Entre tantes altres obres, va descobrir als seus companys i a ella la d’Imre Kertész abans que li donessin el Nobel. La revista, escriu, era “reticent a acatar l’ordre del discurs establert”; el seu lema, una cita d’ Elias Canetti: “El decisiu és el saber tort, i sobretot, lateral”.
A Mihály li agradava veure com el que va començar a la redacció del passeig de Sant Joan no deixava de manifestar-se en nous llibres. L’últim exemple de la nostra insistència a fracassar cada vegada més bé, sovint en grup, és Última comunicación a la sociedad proustiana de Barcelona, el poemari de Mathias que ha traduït en Robert i que ha publicat en Jaime amb portada d’en Pierre a la seva lateralíssima editorial Esto no es Berlín: “Somos libros amontonados / Esperamos la gasolina y la chispa / Vendrán / Adeu, amics”.
La barrera del sonido (Tusquets), la nova novel·la d’en Juan, és un intent de combatre la seva pròpia “orfandat narrativa” per mitjà de la construcció d’un relat per als seus fills que doni compte del “substrat del qual havien sortit, ja fos per honrar-lo o per apartar-se’n, per construir a sobre o per enderrocar-lo”. En Mihály va néixer el 1950, i, per tant, podria haver estat el pare de tots nosaltres. Tenia 44 anys quan va fundar Lateral, l’espai on nosaltres, ara quarantins, ens vam conèixer.
Jorge Carrión
La Vanguardia
