Jueves, 21 de noviembre de  2024



Català  


Últim i brillant Candel
acec23/10/2020



(Foto:)
 
Candel va retratar amb dignitat una realitat social ferida que coneixia de prop


Sense tenir l’èxit de les èpoques d’Els altres cata­lans, del llunyà 1964, i de best-sellers molt popu­lars, la dar­rera època de Fran­cesc Can­del va ser una de les més interes­sants de la seva dila­tada tra­jectòria. En dona fe Un ajun­ta­ment ano­me­nat Ells, l’última i pot­ser més ambi­ci­osa novel·la de l’escrip­tor de la Zona Franca, que aca­ben de pre­sen­tar Rúbrica Edi­to­rial i la Fun­dació Paco Can­del coin­ci­dint amb el cen­te­nari del nai­xe­ment del memo­ra­ble nar­ra­dor i peri­o­dista.


Paco Can­del era una per­sona entra­nya­ble que, com d’altres de la seva gene­ració, Víctor Alba, Teresa Pàmies o Tomás Sal­va­dor, no era un esti­rat, sinó un home afectuós de mena, pro­per a tot­hom, lluny de les pato­lo­gies nar­ci­sis­tes i male­du­ca­des d’avui. Era un espec­ta­cle pas­se­jar amb ell per les bar­ri­a­des depri­mi­des de la Zona Franca, que tenia tipi­fi­ca­des també en el plànol de la seva memòria literària. Quan venia al diari a lliu­rar l’arti­cle set­ma­nal, sem­pre apro­fi­tava per con­vi­dar-te a un cafè, sovint amb el Josep Maria Huer­tas, o per expli­car-te algu­nes anècdo­tes suco­ses sobre per­so­nat­ges o racons obli­dats de la ciu­tat. Can­del va ser un bon escrip­tor, però com a per­sona encara va superar l’artista. Es merei­xe­ria un recor­da­tori per­ma­nent perquè era únic.


Per aquest motiu també il·lusi­ona aquesta edició cata­lana d’Un ajun­ta­ment ano­me­nat Ells. El 1994 ja no era el lleó polític de l’època de plom, ni l’acti­vista de la Tran­sició, però era un home desin­hi­bit, que par­lava d’un fut­bo­lista del seu barri o d’un camp per­dut en les zones més insa­lu­bres del vell Montjuïc com si fos­sin imat­ges del paradís. Tot això es recull en l’estil frag­men­tari en forma de con­tes d’Un ajun­ta­ment ano­me­nat Ells. 


És el text més lli­ber­tari de Can­del, una res­posta al poder des de la mirada d’un sol­dat d’infan­te­ria, des de la pie­tat, amb els des­em­pa­rats com a pro­ta­go­nis­tes. El pròleg de l’edició conté un estudi del poeta Car­les Duarte i Mont­ser­rat, que l’encerta ple­na­ment en la con­tex­tu­a­lit­zació del lli­bre dins la vasta obra de l’escrip­tor: “Fran­cesc Can­del va ser un gran novel·lista. Dei­xem-ho així ben clar d’entrada. N’hi hau­ria prou, per refer­mar-ho amb rotun­di­tat, d’esmen­tar tres veri­ta­bles obres mes­tres de la seva pri­mera etapa com a nar­ra­dor: Hay una juven­tud que aguarda (1956), Donde la ciu­dad cam­bia su nom­bre (1957) o Han matado un hom­bre han roto un pai­saje (1959). Ningú millor que ell va plas­mar amb tanta inten­si­tat literària i amb tanta dig­ni­tat una rea­li­tat social ferida de des­em­pa­ra­ment que conei­xia ben de prop. L’any 2014, però, es va poder publi­car una selecció (Oda poètica) de la seva poe­sia, fins ales­ho­res només cone­guda per poe­mes solts inclo­sos dins d’altres obres seves, amb força tex­tos d’una gran qua­li­tat ante­ri­ors a la seva irrupció en l’esce­nari lite­rari i que de vega­des pre­fi­gu­ren l’autor que emer­girà poste­ri­or­ment. N’és un exem­ple eloqüent que l’any 1952 escrivís un poema amb el títol A una juven­tud que aguarda. També a Un ajun­ta­ment ano­me­nat Ells apa­rei­xen tas­tos del Can­del poeta. Ara bé, Can­del va escriure, a més, tea­tre, nar­ra­ci­ons breus, assaig, lite­ra­tura auto­bi­ogràfica...”


Duarte recorda les edi­ci­ons de la col·lecció Reno, una de les but­xa­ques de Plaza y Janés i l’impacte que va tenir en les nos­tres llars. En con­servo alguns exem­plars que em va rega­lar el mateix Can­del, amb notes per a rec­ti­fi­ca­ci­ons i errors tipogràfics. Sem­pre que fèiem un acte lite­rari me’l tro­bava com un àngel bo, dis­po­sat a apor­tar en el que fes falta. Sem­pre s’ofe­ria per aju­dar qui fes falta. La seva obra mime­titza aquest estat de l’espe­rit i la bon­ho­mia del per­so­natge. Duarte indica que Un ajun­ta­ment ano­me­nat Ells és una novel·la bri­llant, tei­xida amb mà de mes­tre del pri­mer al dar­rer mot, amb una tensió nar­ra­tiva man­tin­guda d’una manera excep­ci­o­nal al llarg de tots els esde­ve­ni­ments que hi van suc­ceint, amb uns per­so­nat­ges –sin­gu­lar­ment els pro­ta­go­nis­tes cen­trals, Cra­nes i Guio­mar– dibui­xats amb traços vigo­ro­sos, que viuen l’aven­tura exi­gent i plena de paranys de l’acció política i que desit­gen i esti­men des d’una huma­ni­tat con­creta, en una lluita inces­sant entre els impul­sos i la raó, entre l’ambició, la reflexió i la ten­dresa. Són aspec­tes de la per­so­na­li­tat del mes­tre, que no neces­si­tava tri­om­far ni fer-se un espai per poder con­ti­nuar la lluita en el món de l’edició.


Pun­tu­a­litza el pro­lo­guista Duarte que Un ajun­ta­ment ano­me­nat Ells no és una novel·la èpica, d’exal­tació heroica dels nous gover­nants. Can­del hi bas­teix un edi­fici nar­ra­tiu sòlid, on història i ficció es van enca­de­nant reei­xi­da­ment i ho fa des de la volun­tat de dur la seva lite­ra­tura un pas més enllà, en una obra excep­ci­o­nal, d’una madu­resa i d’una volada insòlites, però radi­cal­ment cohe­rent amb la seva apro­xi­mació honesta a la con­dició humana, sense ide­a­lit­za­ci­ons, però amb la ten­dresa i la com­pli­ci­tat que només poden mos­trar els qui conei­xen i saben inter­pre­tar tots els replecs de l’ànima, en les seves llums i les seves ombres.” És un luxe relle­gir Fran­cesc Can­del.



David Castillo




   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2