Andreu Martín té una carrera llarga, fructífera i amb grans moments d’èxit. És un autor dels que treballen. Ell pensa, imagina, estructura, juga, però tot això ho fa escrivint, no només en fase de projecte. És així, no pot (ni vol) fer res per evitar-ho.
Per tot plegat, és fàcil haver llegit força títols seus i, tot i que sovint experimenta i arrisca, la sensació és que, lògicament, la capacitat de poder sorprendre realment el lector és limitada. Doncs amb Ara direu que estic boig (Crims.cat/Alrevés) ha demostrat que sí que pot sorprendre el lector, i de quina manera.
Àlex Martín, director de la col·lecció Crims.cat (tot i el cognom, no els uneix cap parentiu), va afirmar ahir, en una roda de premsa virtual, que Andreu Martín “busca una mena de reinvenció assumint riscos en cada nova novel·la”. “Des de sempre li han interessat les psicopaties, tema que no és el primer cop que treballa, però aquí ho ha brodat”, va remarcar Àlex Martín.
La reedició d’Història de mort va inaugurar la col·lecció Crims.cat, que Andreu Martín ha engrandit amb L’Harem del Tibidabo i la seva continuació, La favorita de l’Harem, i Tothom et recordarà.
La trama d’Ara direu que estic boig està protagonitzada –de fet som dins del seu cap– per Francesc Ascàs, un noiet de 21 anys amb problemes d’esquizofrènia, paranoia, narcolèpsia... Està diagnosticat i medicat, però podria ser una persona amb una imaginació desbordant, alguns complexos i poc més. Es dedica al còmic, un sector que Andreu Martín homenatja en aquesta novel·la. Comença quan assassinen una veïna d’Ascàs i “tot apunta cap a ell perquè és el diferent i és fàcil que li pengin l’etiqueta de perillós”, explica Martín, que fa una crítica de l’estigmatització de la malaltia mental. “És un protagonista que pateix, perquè ell és conscient de com el veuen els altres, i per això és especialment feliç entre el grup d’autors i editors de còmic amb qui dina de tant en tant i que el valoren tal com és; per això, quan els porten el compte, ja es deprimeix”, va explicar l’autor.
Andreu Martín (Barcelona, 1949) és molt bo, tècnicament. Sap jugar amb diferents eines amb saviesa i elegància. Mantenir el ritme, la incògnita, ajustar el registre, la creació de personatges, tancar bé la trama i sense deixar fils penjats... Tot això ja se sap, però en aquesta obra aporta elements diferencials, com ara quan descriu l’acte de recollir la caca dels gossos des de la perspectiva exterior, no buscant el gag, respectant l’estranyesa del noi narrador; quan descriu dos personatges a través de plats (un estofat amb nas de patata i un caldet de gallina); quan administra les reiteracions que construeixen el protagonista i, alhora, la trama; quan escampa els homenatges que li dona la gana (la llibertat absoluta com a creador és innegociable, en Martín). I mitja dotzena d’escenes d’humor de les que fan saltar les llàgrimes. “He volgut recuperar una passió que tenia fa molts anys, els textos de l’absurd, Beckett, Ionesco, algun Pedrolo... Ells, però, m’avorrien perquè no hi havia història, i crec que no és incompatible la història amb l’absurd.”
És una novel·la especial, valenta, d’aquelles que només es poden escriure un cop (o dos, amb distància d’anys). Hi ha molta literatura i ofici, en aquesta novel·la, sense forçar, sense fer-ne ostentació. “Escric per divertir-me i per divertir”, va comentar, arrodonint-ho amb una imatge. “Si algú seu a la seva butaca preferida, amb un dit de whisky al costat, i obre un llibre, no farà altra cosa que llegir, dedicarà les hores que sigui a aquell autor. I això és una gran responsabilitat, has de fer que passi la millor estona possible.”
Lluís Llort
