Hi ha escriptors i escriptores que coquetegen amb la literatura i d’altres que viuen a dins seu, com en una passió d’alt voltatge. Són com els lectors mascles de Julio Cortázar, als antípodes dels lectors parasitaris. Ni tenen temps per fer vida literària ni ganes: escriuen, escriuen i escriuen. És el cas de la gran amiga de l’autor de Rayuela, la uruguaiana Cristina Peri Rossi (Montevideo, 1941), que viu per i per a la literatura i l’any passat va rebre el Premi Iberoamericà de Lletres José Donoso concedit a tota la trajectòria. En una ocasió va dir: “La literatura és una manera de respondre”.

Conversadora brillant, de somriure fàcil i humor terrenal, tinc la sort d’haver xerrat amb ella tantes vegades que és com si l’hagués entrevistat cent cops. La seva producció literària està feta pel cap baix d’una cinquantena de llibres de gèneres variats: poesia, narrativa, assaig. I ara que aviat farà també cinc dècades que viu a Barcelona, una ciutat que estima i on va arribar fugint de la dictadura del seu país, acaba de publicar les seves memòries d’infantesa, La insumisa (Menoscuarto) tot i que ja havia transposat la seva vida amb més dissimulació en altres llibres.

Peri Rossi ha heretat de la literatura llatinoamericana l’abundància imaginativa i la capacitat de trencar motlles. La caracteritzen també els seus coneixements cinematogràfics, musicals i científics, que fan d’ella una autora molt renaixentista. Del primer llibre de relats que va publicar amb només vint-i-dos anys, on ja donava veu a les dones fent-les protagonistes, als darrers, apareguts a Habitaciones privadas (2012) i Los amores equivocados (2015), hi ha una feinada en part aplegada als Cuentos reunidos que va publicar Lumen el 2007, on explica que la majoria dels seus personatges no tenen nom, com els de Kafka, perquè seria una dada innecessària.

Novel·les com La nave de los locos (1984), Solitario de amor (1988) o Todo lo que no te pude decir (2017) ratifiquen que entén la literatura com un joc molt seriós. I la seva poesia és tot un refent entre les dones que estimen altres dones, perquè en llibres com Evohé (1971), Otra vez eros (1994) o la més recent Habitación de hotel (2007) canta l’experiència lesbiana amb versos així de transparents: “Me hago cargo, señora, / me hago cargo: / la monto la manto la palpo la sobo / la beso la calco la solapo / y usted bala como bobina / usted ruge como marabunta ”.

Amb La insumisa ara sabem com va començar a ser qui és: una lletraferida i una ferotge defensora de la sensorialitat. El descobriment de la lectura, la curiositat incitada pel paisatge rural, la difícil relació amb el pare cruel: “Desde muy chica tuve que vivir en estado de alerta. Era el soldado, la guardaespaldas de mi madre, y esa era una tarea absorbente y peligrosa ”. El primer amor, la pèrdua forçada de la virginitat, la pulsió eròtica i la constatació de la diversitat sexual: “Quedé confusa. En primer lugar, no tenía muy claro qué era ser maricón, más que amanerado, y nunca se me había ocurrido que había mujeres mariconas ”.

Hem de celebrar que el 20 d’octubre de 1972 aquesta dona feta de paraules arribés al port de Barcelona amb un vaixell i ens ha d’alegrar que encara sigui entre nosaltres, encara que gairebé tancada al seu pis de les Corts. Llanço al vent la següent pregunta: ¿si fos un home li faríem tan poc cas? És una autora prolífica i polièdrica, que escriu tan desacomplexadament que no s’assembla a ningú perquè mai ha deixat de ser aquella nena que a la biblioteca del seu tiet va trobar només tres llibres de dones: Virginia Woolf, Alfonsina Storni i Safo.

Ma. Àngels Cabré