Toni Hill pre­senta la seva sisena novel·la, L’obs­cur adeu de Teresa Lanza (Gri­jalbo en cas­tellà i Rosa dels Vents en català). Per como­di­tat, i perquè vol, escriu en cas­tellà, però està a sobre de la tra­ducció al català que, de tota la seva obra, ha fet Mireia Ale­gre.

Entre els diver­sos al·lici­ents de la novel·la, un és el plan­te­ja­ment. “La novel·la va néixer amb la Teresa Lanza, amb el per­so­natge. És una noia d’Hon­du­res que podria cui­dar avis o nens o nete­jar... S’ha suïcidat i, en els llimbs on està, no en sap els motius. Com a fan­tasma es mou per les cases dels altres sense poder inter­ve­nir, no la veuen, com pas­sava quan era viva”, explica.

Aquesta pri­mera per­sona fantàstica apa­reix pun­tu­al­ment, perquè la major part del text té un nar­ra­dor omnis­ci­ent.

“De fet, encara amb vida, quan la Teresa surt del seu paper, quan intervé, és quan tot es com­plica”, i és quan es rela­ci­ona sen­ti­men­tal­ment amb el mem­bre d’una de les famílies per a les quals tre­ba­lla en una urba­nit­zació inven­tada, Cas­tell­verd, ins­pi­rada en Vall­do­reix. I esclata el con­flicte inter­clas­sista...

Com que té un for­mat gai­rebé coral –perquè l’autor ens intro­du­eix en una soci­e­tat en mini­a­tura, de nivell aco­mo­dat, en què tots es conei­xen entre ells–, hi ha dife­rents tra­mes, amb segres­tos, nens adop­tats, pro­ble­mes econòmics, ele­ments para­nor­mals i molta hipo­cre­sia social. A més d’un com­pli­cat con­flicte social no resolt que ens demana que no esmen­tem.

I, natu­ral­ment, parla del suïcidi, com en altres obres seves. “És una novel·la de mis­teri al vol­tant d’un suïcidi, que en prin­cipi no té necessària­ment un cul­pa­ble, no hi ha una inves­ti­gació poli­cial.”

“El suïcidi és la pri­mera causa de mort no natu­ral a l’Estat espa­nyol; cada any hi ha més vícti­mes per aquest motiu que per acci­dents de trànsit, i com que no se’n parla per evi­tar l’efecte con­tagi, no sé si es fa gaire cosa... A més, hi cal afe­gir el sen­ti­ment de culpa que sol afec­tar l’entorn de la víctima”, explica.

“Una de les tesis de la novel·la, pel que fa a les senyo­res de cin­quanta i tants anys que hi apa­rei­xen, és que el món ha can­viat massa i elles ja no hi arri­ben, se’ls esca­pen massa coses...”, com li passa a una de les pro­ta­go­nis­tes, Lour­des Ros, edi­tora i filla d’un edi­tor inde­pen­dent. Coneix aquest món des de dins, però Hill asse­gura que no s’ha basat en ningú en con­cret.

Toni Hill (Bar­ce­lona, 1966), a més d’escriure, es dedica a la tra­ducció i fa col·labo­ra­ci­ons en tas­ques diver­ses de l’àmbit edi­to­rial. Va debu­tar el 2011 amb L’estiu de les jogui­nes mor­tes, pri­mer cas de l’ins­pec­tor dels Mos­sos Héctor Sal­gado, que seria una tri­lo­gia amb èxit inter­na­ci­o­nal (publi­cada a 18 països), amb Els bons suïcides i Els amants de Hiros­hima. “Admeto que he des­a­pro­fi­tat una manera de gua­nyar-me la vida més fàcil que bara­llar-me amb per­so­nat­ges i tra­mes que par­tei­xen de zero.”

Després han arri­bat tres novel·les que no tenen res a veure entre si. Els àngels de gel (2017), d’estil gòtic, ambi­en­tada a la Bar­ce­lona d’ini­cis del segle XX, fons psi­co­a­nalític i amb alguns per­so­nat­ges reals; Tigres de vidre (2018), l’obra amb més impli­cació per­so­nal, ambi­en­tada durant la Tran­sició al que era el seu barri, Ciu­tat Satèl·lit, i amb el tema del bullying esco­lar i la lluita obrera. I ara, L’obs­cur adeu de Teresa Lanza, en què, un cop més, demos­tra el seu talent per a la cons­trucció de tra­mes i la cre­ació de per­so­nat­ges, amb diàlegs afi­nats i el carac­terístic estil voluptuós.

“És molt difícil crear un mis­teri i sos­te­nir-lo al llarg de 400 pàgines; i és molt difícil de resol­dre i que tot qua­dri amb una reso­lució lògica però alhora sor­pre­nent”, afirma Toni Hill. Doncs ell ho fa.