Víctor del Árbol és un autor que, actualment, se sent satisfet i agraït. Ha aconseguit viure només de les novel·les que publica i sap que això és un privilegi que aprofita escrivint cada dia, imaginant nous arguments, personatges, conflictes, contextos... I famílies. “La nissaga familiar és un recurs narratiu que m’apassiona perquè em permet entroncar amb el passat familiar i també amb la història; a més, hi cap tot: odis, afectes, secrets... És un univers fantàstic”, afirma.
Nascut a Barcelona el 1968, ara presenta El hijo del padre (Destino), la seva vuitena novel·la des que va debutar el 2006 amb El peso de los muertos. Enrere queden vint anys com a mosso d’esquadra i ara té un present amb premis com per exemple el Polar Européen per La tristeza del samurái, el Grand Prix de Littérature Policière per Un millón de gotas i el Nadal per La víspera de casi todo. Té obra traduïda a una dotzena d’idiomes i on més triomfa és a França, on el 2018 va rebre el títol de cavaller de les Arts i de les Lletres.
Víctor del Árbol percep aquesta obra com un repte superat, un final d’etapa, una mena de colofó de les primeres vuit novel·les que ha publicat, i se’n sent orgullós. Com un pare.
El hijo del padre és una història de nissaga familiar, alhora que històrica, que comença en un psiquiàtric on està tancat el protagonista, Diego Martín, després d’haver segrestat, torturat i assassinat Martin Peace, infermer de la seva germana Liria, l’única amb qui manté contacte. Martín, que és professor universitari, forma part d’una família de cinc germans que van emigrar a la dècada de 1950 d’Extremadura a Catalunya. Un pare dominant i violent i un avi també de pedra picada que, després de la Guerra Civil, va lluitar amb la División Azul.
Com sol passar a les novel·les de Del Árbol, tots els personatges pateixen i el lector anirà sabent-ne els motius: incest, maltractaments, adulteris, mentides, enveges, rancúnies, addiccions, humiliacions interclassistes, malalties mentals... “Vivim en una societat molt hedonista que rebutja el dolor i el patiment, és més còmode ignorar-ho i pensar que l’esforç sempre té una recompensa. El cert, però, és que com a mínim la meitat del que som és frustració, dolor i patiment. Quan no incorporem això, de manera constructiva, a la nostra vida, la infantilitzem. I jo em nego a infantilitzar la literatura”, argumenta. I afegeix: “La literatura sempre ha reflexionat sobre els grans temes, sempre lligats a la tragèdia, perquè el que ens empeny a crear, en la disciplina que sigui, és la cerca d’allò que no tenim.”
Víctor del Árbol no és considera autor de thriller o de noir psicològic, com sovint el defineixen. En obres com El hijo del padre queda clar que va més enllà del gènere. “A les meves obres no em quedo en el patiment, no m’hi recreo, la bellesa sempre hi és, la tendresa, la voluntat de comprendre el patiment dels personatges.”
Diego Martín té por de convertir-se en el seu pare, a qui, quan mor, feia més de vint anys que no veia. Per això no pot entendre que li hagi deixat a ell, com a herència, la casa pairal. Ha arribat l’hora de no mirar el passat amb ulls de nen i sí d’observar el present amb ulls d’adult. “La meva obsessió literària són les relacions paternofilials, per això he intentat crear dos arquetips que incloguin, d’alguna manera, tots els pares i tots els fills. A més, he volgut fer el que va fer John Steinbeck a El raïm de la ira, Juan Marsé a Últimas tardes con Teresa i Miguel Delibes a Los santos inocentes, la fotografia d’una època que ja no existeix”, assegura Víctor del Árbol.
L’obra no té elements autobiogràfics de gruix, però sí que admet que ha “cedit records i emocions personals a molts dels personatges”. És metòdic a l’hora de decidir, preparar i documentar-se sobre el que vol escriure abans de començar a redactar. Ha canviat l’estil, es va posar a prova i va treballar molt per fer-lo més aparentment senzill. “Quan imagines una història, sempre és millor que quan la trasllades al text, i ets més bon escriptor quan la distància entre els dos punts cada cop és menor; confesso que, amb El hijo del padre, per fi m’he sentit un gran escriptor.”
Víctor del Árbol percep aquesta obra com un repte superat, un final d’etapa, una mena de colofó de les primeres vuit novel·les que ha publicat, i se’n sent orgullós. Com un pare.