Els avatars i les coincidències han fet que per aquest Sant Jordi coincideixin a les llibreries dues novetats d’un dels escriptors catalans més importants del darrer mig segle: Joan Marsé Carbó. Es tracta d’Aquesta puta tan distingida, la primera traducció al català, feta per Martí Sales i publicada per Club Editor, i Notas para unas memorias que nunca escribiré (Lumen), un dietari polèmic del 2004 en què Marsé parla obertament, i sense cap mena de censura, sobre política, periodistes, crítics i altres col·legues del món literari.
Cal dir que si un té la pell fina, millor descartar la lectura. Marsé és d’alta graduació i opina sense embuts, sovint pel broc gros. En lectura en paral·lel, per exemple, Aquesta puta tan distingida comença amb una mena de normes, gairebé aforismes, en què deixa clares les seves filies i fòbies: “Fill adoptiu i d’origen biològic incert”, “Hauria preferit néixer en una altra època, en un altre país, amb ulls blaus i un clotet a la barba”, “La meva pròxima novel·la tractarà de les ensarronades i les trampes que ens para la memòria, aquesta puta tan distingida”, “La identitat nacional me la bufa. Es tracta d’una estafa sentimental. Soc un mal patriota i sense remuneració”, “No. La veritable pàtria de l’escriptor no és la llengua, és el llenguatge”.
Pot sobtar als que no estiguin avesats a l’univers Marsé, però ell era així. Els seus pares havien militat en organitzacions radicals catalanistes. De fet, recordava la filiació de son pare al grupuscle Nosaltres Sols i sempre parlava molt bé del pare, però no es cansava de fuetejar patriotismes diversos, també els espanyols, que li repugnaven i que havia patit en forma de censura grotesca.
Anticlerical, en aspectes no només religiosos sinó també morals, polítics i periodístics –va ser periodista i col·laborador de mitjans pràcticament tota la vida–, sentenciava: “Nietzsche ho va predir: un segle més de diaris i les paraules faran pudor.” Sota aquesta premissa, el seu dietari del 2004 és un combat de boxa sense àrbitre, on van caient des de Carod-Rovira, tot el cercle de Baltasar Porcel o Juan Goytisolo, entre altres. Pot resultar un xic violent, però em consta que gent que s’apreciava moltíssim també reben més d’una galeta. L’editor del volum, el crític Ignacio Echevarría, assegura que Marsé va acceptar en vida publicar el volum i que va revisar les correccions. O sigui, que no és una carpeta clandestina sinó que hi havia una voluntat de donar fe d’un moment, en què, per exemple, explica els problemes renals, que finalment li llevarien la vida. Al costat repeteix la predilecció que té un dels seus nets pels superherois, cosa que fa que l’avi no es cansi de dibuixar Batman, principalment. He llegit el dietari amb fruïció, té morbositat, però cal relativitzar perquè Marsé no era un malvat sinó una persona sincera, generosa i que feia de l’esgrima dialèctica un art.
L’editora d’Aquesta puta tan distingida, Maria Bohigas, de Club Editor, signa un postfaci revelador sobre l’últim cicle novel·lesc de Marsé, que trenca els tòpics i el cànon sobre la seva obra. Bohigas m’explica que podria haver triat Últimas tardes con Teresa, però que va preferir elegir l’última. En aquest text, Per què traduir Marsé al català, Bohigas el situa al costat de grans noms, com el seu mateix avi, Joan Sales: “Trepitjo les cendres de paraules estimadíssimes: ¿com seria llegit Marsé si ho hagués escrit en la seva llengua materna? Mirant a ponent, no cal especular gaire en vista d’una ressenya com la del lector Senabre, on sobreviu l’aroma del cafè i no el vol de les paraules en flames davant d’un nen de vuit anys que espia les cares llargues i els murmuris dels adults...”
I relata els precedents: “Coneixia la llegenda segons la qual Sales, al principi de la seva aventura, havia perseguit Marsé en una discoteca per mirar de convence’l de publicar en català. Passada pel sedàs de la indagació, la llegenda ha resultat verídica: una carta a Xavier Benguerel explica la trobada de Sales amb Marsé al llançament de la seva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete, i el parell de converses que hi va tenir sobre la possibilitat de publicar-lo en català.”
És emotiu el postfaci perquè reconstrueix, amb admiració i rebutjant reduccionismes de la crítica, la vinculació amb l’escriptor fins a un comiat redactat com una carta d’amor: “Quan vaig demanar-li si em deixaria publicar el seu llibre en català, va contestar immediatament que sí. «No sé pas què et passarà.» El teníem previst per al juny de 2020. L’epidèmia en va retardar la sortida. La seva mort, un 18 de juliol, ha fet que es convertís en homenatge.” Marsé hauria estat molt content de tenir el llibre entre les mans. N’estic segur