Fa tres estius, quan es va estrenar el segell Univers d’Enciclopèdia, l’editora Ester Pujol el va presentar amb un volum de contes de diversos autors, Barcelona suites. L’any passat, tot i la pandèmia, hi va tornar amb Nits d’estiu. I enguany, i ja com a tradició, presenta Vora el mar, amb coberta d’Ignasi Font, que aplega, com en les edicions anteriors, onze contes d’onze autors, en aquesta ocasió: Roc Casagran, Xavier Mas Craviotto, Stefanie Kremser, Jordi Lara, Empar Moliner, Jordi Nopca, Marta Orriols, Sergi Pàmies, Llucia Ramis, Carme Riera i Natàlia Romaní.
Pujol va donar llibertat de creació i extensió lliure, tot i que els va fer algunes recomanacions i els va donar un tema: el mar i les relacions familiars. “Després cadascú ha fet el que ha volgut, com sempre”, diu l’editora. Quan va pensar en el mar, va proposar a Riera que hi participés: “L’autora de Te deix, amor, la mar com a penyora, el seu primer llibre, publicat el 1975, no hi podia faltar”.
També ha volgut que hi hagués varietat: “Hi ha una diferència de mig segle d’edat entre l’autor més jove i la més gran”. També hi ha procedències diverses, com el cas de Kremser, nascuda a Düsseldorf, autora alemanya que ha escrit per primera vegada en català. I hi ha una debutant, Romaní, que presentarà novel·la a la tardor. “La primera a lliurar l’original va ser Orriols, i l’última, Moliner”, confessa Pujol.
Pàmies, que revela que ha escrit el conte més curt, exerceix de capità de l’equip: “Que hi hagi un encàrrec és bo, perquè no és una acumulació de contes, i aquesta és la gràcia. Els altres també estan fent el mateix que tu... i pot sortir bé o no”. Moliner també considera que l’encàrrec ajuda i facilita la feina. Romaní afirma que per ella “el relat curt és un gènere molt difícil; s’ha de mantenir la tensió tota l’estona”. I Ramis assegura que no ha fet un conte, sinó un relat: “El conte ha de ser perfecte i el relat pot ser imperfecte”.
Els autors presents a la roda de premsa de presentació donen alguns detalls dels seus contes. Sobre Una ferida al peu, Ramis explica: “Em vaig proposar que no sortís la paraula mar, i veig que altres companys també ho han fet així. Tanmateix, passa en un port, parlo de l’aigua i la protagonista es diu Marina. Em preguntava si jo era de Mallorca o de Barcelona: soc del balcó de la casa de la meva àvia, a Portocolom, la meva casa d’estiueig. Hi explico la història d’una al·lota amb dos fills que es divorcia. Li fa vergonya perquè és la primera cosina que ho fa, i es converteix en la primera ex: és la ex d’un marit, l’expropietària d’un pis...”
Per escriure Triangle de marees, Kremser es va demanar: “Quin mar? Parlo de tres mars diferents: el del Nord, l’Atlàntic i el Mediterrani. El moviment de les marees és diferent en cadascun i em serveix per parlar dels moviments de la vida, dels records, de les persones. Per mi, el mar també és el record del pare, que treballava en un vaixell mercant”.
Malgrat les pautes, cada autor ha escrit el que ha volgut, i en més d’una ocasió són contes a partir d’històries que els han explicat
“La muntanya m’aboca al passat, la ciutat al present i el mar el futur; cada vegada m’atreu més el mar”, diu Lara quan parla del relat Illot. “En el meu conte no hi surt el mar. Parla d’una senyora que treballa en un hotel i espera jubilar-se per recórrer tots els mars. Coneix un senyor que es construeix una cabana en un illot entre carreteres i això li és una fugida, perquè una fugida sempre és cap endins. Sospito que el conte parla de la fugida, que la podem portar a la butxaca”.
Pàmies detalla: “A Palamós, faig el mateix que en els dos llibres anteriors. Hi explico coses que m’han explicat. Aquí és una història que em va explicar l’editora, i que ja la tenia escrita quan em va proposar de participar-hi. No hi ha documentació, hi ha elements de l’actualitat, d’una història que només pot passar l’estiu del 2020”.
Romaní, en canvi, a reconeix que a Sal a la memòria ha fet servir el mar a cada frase: “És la història d’una dona, que podria ser jo però que no ho és, i una mare, que podria ser la meva però que no ho és, i sí que hi surt la primera vegada que vaig posar el cap sota l’aigua”.
Arran de la proposta, Nopca va pensar en Sant Pol de Mar per escriure Una corretja invisible: “És la meitat de mi de petit. Per mi el mar és el passat. He trigat 18 anys per poder escriure sobre Sant Pol i m’he transformat en una noia de 14 anys que coneix tres nois, una història que passa a Sant Pol quan jo tenia aquesta edat”.
Mas Craviotto diu de Carcanada que té una gènesi particular: “Una notícia explicava que una balena va aparèixer varada a les costes de Mèxic. Perquè no es podrís, els veïns l’anaven tallant i se l’enduien a casa. És el pretext per fer un monòleg, una retrospectiva que recorda la infantesa. La mare va morir i és el record dels moments viscuts amb el pare en un poble pesquer”.
Finalment Orriols, dels vuits autors presents, resumeix Falses aigües: “És una història que em van explicar, sobre una dona que fa classes per aprendre a nadar. Ja en sabia, però vol vèncer la por perquè la seva filla va morir en un accident nàutic”.
Els tres contes restants són El retorn, de Riera; Dies i sols perduts, de Roc Casagran; i La Laura i les seves amigues, de Moliner. Contes contats, tot plegat són onze històries estiuenques, o no, per llegir-les en qualsevol moment de l’any.
Magí Camps