Jueves, 21 de noviembre de  2024



Català  


“No em vaig reprimir mai tant com ara amb Facebook”
acec19/7/2021



(Foto:)
 
Nazario Luque Vera (Castilleja del Campo, Sevilla, 77 anys) viu des de fa 40 anys a l’últim pis d’una de les cantonades de la plaça Reial. Allà va compartir nòvios amb la seva parella, l’escultor Alejandro Molina (mort el 2014), i tots dos van aportar el seu granet de sorra a l’art, la cultura i el mariconeo amb què Barcelona va abandonar el franquisme. El 2021 ha publicat el llibre Un pacto con el placer (Laertes) i un àlbum ple d’imatges insòlites, El bar Kike y Paca la tomate (Ajuntament de Barcelona). Un viatge per la Barcelona gai des de la mort d’Ocaña fins als Jocs de 1992. Una foto fixa d’una capital catalana que girava al voltant de l’art, l’alcohol, els transvestits, les drogues i, sobretot, els bars i la llibertat.


No parla de gais, ni d’homosexuals, sempre fa servir la paraula maricons...

Reivindico la paraula maricon no com a insult sinó com a definidora d’una postura sexual. El meu veí deia que ell no era maricon, que era gai. Ell era un maricon més dissimulat.


Què és mariconear?

No reprimir gestos, ni vocabulari. Mostrar-se com és un fins i tot amb més desvergonyiment, gairebé amb provocació.


Què queda del Kike, aquell bar de “maricons, lesbianes, heterosexuals i bisexuals” del carrer Rauric?

Res. Tots els bars se’n van anar al Gaixample.


El llibre parla d’una Barcelona post-Ocaña. S’ha reconegut Ocaña?

Ocaña era un artista, un performer, tenia gràcia, enginy, cantava, recitava, es transvestia. És una figura mítica de Barcelona, com la Monyos o Flor de Tardor...


Se’l va entendre?

Se’l va tractar, però a ell no li importava, com una atracció de fira.


Qui era Paca la Tomate?

Era un personatge tràgic. Era tímid. S’emborratxava per actuar com a transformista, però es guanyava la vida netejant bars.


Paca no tenia veu, ni oïda, ni sabia ballar, ni tocar les castanyoles, no tenia sentit del ritme, ni tan sols del bon gust". Diu que no tenia més remei que considerar-se una estrella”. Quina pena no haver-la vist actuar.

Hi fotia collons. Els seus fans estàvem borratxos i demanàvem que repetís els números una vegada i una altra. Se sentia una deessa, suada, exhausta, mig nua, i sempre donava més.


Què reivindicava?

Res. S’equiparava amb Ocaña. Volia ser coneguda, però no era artista. Era molt burra, no tenia un vestuari en condicions, ni maquillatge, era anàrquica en els seus playbacks, no se sabia les cançons, es tirava a terra, agafava un enciam i el llançava al públic...


Barcelona sempre tracta malament els grans personatges.

La Paca ara té el seu llibre. És un més de tants maricons que feien transformisme.


Molts, inclosa la Paca, van acabant en la indigència.

Quan el Kike va tancar, va ser una hecatombe per a la Paca. Va començar a emborratxar-se i es va convertir en monotemàtica. Te la trobaves dient que el Kike l’havia acomiadat sense pagar-la i que estava amb un advocat. T’ho repetia contínuament, i vam començar a evitar-la. Va acabar en un barracot a Sarrià i allà va morir.


Quan el papa Wojtyla va visitar Barcelona, els del Kike us vau transvestir i vau muntar la processó de sant Pollardino, un sant amb un penis molt generós. Em recorda la processó de la Santa Vagina. Hi havia més llibertat abans que ara?


Jo no em vaig reprimir mai amb els meus dibuixos com em reprimeixo ara amb el que penjo a Facebook. Me l’han tancat vuit o deu vegades. Un cop va ser perquè hi vaig pujar un gland i vaig titular el dibuix Volcà d’amor.


Però abans ser gai era perillós?

L’Ocaña i jo vam estar tres dies a la Model, i va ser perquè els guàrdies urbans ens van veure fent escàndol al Cafè de l’Òpera. Ens van detenir, l’Ocaña es va resistir i ens van portar a la caserna. Ens van clavar una pallissa i després, a la Model.


La Guàrdia Urbana era perillosa?

Jo no vaig tenir problemes amb els lladres durant tot aquell temps, en què vaig viure força borratxo, però sí que en vaig tenir amb la Guàrdia Urbana. Continuen igual: als que venen llaunes a les cinc del matí no els deixen guanyar-se la vida. No hi veig una Urbana que de sobte pari el trànsit perquè passin una filera d’ànecs d’una vorera a una altra.


Amb els Jocs, Barcelona va canviar.

El Posa’t Guapa va ser un intent de convertir tot Barcelona en el Poble Espanyol. Volien amagar el que no agradaria als turistes. Tot va degenerar: de tenir una llibreria com la Documenta, a haver d’anar a l’Eixample; de tenir botigues voltant, a haver d’anar a El Corte Inglés perquè totes les botigues ara són de souvenirs. Els bars es van fer prohibitius...


Té ànima, Barcelona?

Jo no la veig.


Les vostres obres se’n van de Barcelona, se les endú el fitxer Lafuente de Cantàbria.

L’únic que va comprar còmic a Barcelona va ser Rafael Tous, de la galeria Metrònom, al Born. Ningú hi ha tingut cap mena d’interès fins que va aparèixer Lafuente, que es va enamorar dels dibuixants dels setanta. No té competidor.






Foto: Carles Ribas


   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2