“Es conformà a descriure amb «exactitud malenconiosa» la societat britànica”
Estem de sort els amants de la bona poesia, perquè Quaderns Crema acaba de presentar La vida amb un forat a dins, de l’escriptor britànic Philip Larkin, antologia bilingüe amb traducció del poeta badaloní Marcel Riera, premi Carles Riba i incansable responsable d’acostar-nos clàssics de la literatura anglesa. Larkin no és un desconegut per al món editorial català. Ja als anys vuitanta, Llibres del Mall i Eumo van publicar Aquí: trenta poemes i la novel·la Jill. La mateixa Eumo editaria a principis dels noranta una altra de les nouvelles, Una noia a l’hivern. Les dues narracions, que convindria tornar a posar en circulació, evocaven moments autobiogràfics amb personatges femenins poètics i amb les estacions de l’any com a coprotagonistes. El mateix Riera traslladaria al català un altre títol important de Larkin, Finestrals (datat el 1974, una dècada abans del seu decés), aquest cop amb el segell LaBreu, i del qual el traductor recupera una bona selecció.
És un esdeveniment, aquest volum de gairebé 400 pàgines, perquè condensa l’influent llegat del popular poeta anglès, bibliotecari i sagaç crític de jazz, que només va viure 63 anys. El llegat d’aquest gegant creix amb el temps i en dona fe la tria, que val molt la pena, perquè s’aprèn i s’entra en un territori de sensacions: tardes de fira, vida domèstica, l’egoisme quotidià i, fins i tot, els hàbits de lectura, que expressa com ningú: “Quan ficava el nas en un llibre / em guarien moltes coses a falta d’escola, / valia la pena deixar-hi la vista / si això em donava una aureola, / i permetia etzibar un ganxo de debò / als malparits que en feien dos com jo.” Estem parlant d’una altra època, en què la lectura era un plus en les relacions amb l’altre sexe, no en aquests dissortats anys del reggaeton. Qui havia de dir que el discret bibliotecari i finíssim observador de la realitat seria acusat de racista, misogin, masclista i pornògraf!
En el magistral pròleg de l’edició, Francesc Parcerisas ens diu: “No va creure [el poeta] que calgués proposar destins més alts als seus contemporanis i es conformà a descriure amb «exactitud malenconiosa» la societat britànica abassegada per la Segona Guerra, per la llarga postguerra i per la pèrdua dels antics ideals convencionals (i de l’imperi). Tot plegat, sense abandonar mai la seva talaia solitària, tímida, una mica remugaire davant els canvis inevitables. Potser podríem dir que, en el fons, Larkin –políticament conservador, orgullosament conservador– és, sorprenentment per a molts, el gran poeta de la democràcia popular: el de l’individualisme, el de la pèrdua de la fe en les grans veritats, el del paradoxal amor per la vulgaritat assumida i per l’exigència i fidelitat a la veritat. Li agradava viure a Hull perquè era un lloc sense pretensions, «sense tanta merda pels voltants com hi pugui haver a Londres», i això li permetia mantenir la seva vida aïllada i sense cap de les modernes –i, per a ell, excessives– ambicions socials: la fama, la moda, la música, els viatges, els costums novells…, coses, totes elles, que li semblaven d’un enrenou personal difícil de comportar. Fins i tot la convivència en parella li semblava complicada, i la idea de viure sempre acompanyat, massa asfixiant –la qual cosa no vol dir que no tingués una vida amorosa tan variada i diversa com desendreçada–.” Parcerisas reflecteix l’opinió dels lectors anglesos, que el consideren el poeta més representatiu de la segona meitat del segle XX. Tot plegat són menudeses davant de la seva descripció superba de la melangia, on “les ombres s’allarguen amb tristor” per aconseguir “fer-me inconscient del juny, i que els convidats arribessin i jo fos lluny”.
