Pletòrica estava ahir la narradora Empar Moliner en rebre el 42è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb Benvolguda, una novel·la realista i divertida sobre la maternitat i la menopausa als cinquanta anys. La novel·la arribarà a les llibreries el 9 de març en edicions en català i castellà amb els segells Columna i Planeta.
Sagaç, divertida i gens previsible, Moliner va sintetitzar alguns aspectes de la seva novel·la, d’una extensió d’unes 170 pàgines i en primera persona, que va definir entre cometes com “la primera novel·la contemporània catalana sobre la menopausa”. En la informació de l’editorial, la definien com “una novel·la commovedora sobre el pas del temps, la vulnerabilitat de l’amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat i la caducitat de la vida artística”. La protagonista, la Remei Duran, és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu marit –deu anys més jove que ella–, violinista titular en una orquestra, s’enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar, i que seu al costat d’ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí. A partir d’aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida i acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l’amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística. Moliner va descartar que es tractés d’un relat autobiogràfic: “Tot i que tot el que he escrit té una part de mi, tot el que he escrit és ficció.” Després de pensar--s’ho, envoltada pels membres del jurat, va precisar que el seu tema han estat matrimonis “no sempre feliços, no sempre bonics i simpàtics; és una cosa no buscada, però és una qüestió interessantíssima per lletja i bonica, per sublim i fastigosa”.
Alguns dels membres del jurat hi van dir la seva sobre una novel·la que va obtenir unanimitat. Carles Casajuana, per exemple, la va definir com “una fantasia masoquista d’una noia de cinquanta anys”. Gerard Quintana, guanyador de l’edició anterior, va accentuar que era cruament realista i Carme Riera va destacar que utilitzava “una llengua eficaç i quotidiana per aconseguir una novel·la propera i divertida”. Marca de la casa.
Amb una dotació de 60.000 euros, el premi Ramon Llull és un dels estendards del Grup Planeta en català. Moliner, que ja havia obtingut el Josep Pla, ha alternat els contes i la novel·la breu, que ha complementat amb el periodisme. Moliner va discrepar del concepte de Dante de nel mezzo del cammin di nostra vita per dir que s’ha adonat, anant a l’escola a buscar el fill, que hi ha molta gent de cinquanta, seixanta i, fins i tot, setanta anys que manté un aspecte de gent “jove i guapa”. Va prosseguir dient que es riu d’allò que anomenen “la crisi dels quaranta”. Sobre Benvolguda, va afirmar que tractava sobre “el passat, l’amistat i les qüestions que no t’acaben d’explicar i que sempre són sorprenents i no simpàtiques sobre la menopausa”. “Ara, quan veig un anunci sobre les compreses per a les pèrdues d’orina, ja no me’n ric”, hi afegia. Sobre la situació de les dones de la seva generació, Moliner va buscar paral·lelismes amb la Remei, la seva protagonista. “Aquesta dona és mare d’una criatura de deu anys i tenia moltes ganes d’explicar també que no és tan bèstia fer anys, perquè a les portes de l’escola veus avis que et tiraries. Més dur és veure que els fills en fan deu, vint o trenta. Això és el més al·lucinant per a la protagonista, que té un punt de ionqui maternal.”
Insistint en el tema de la novel·la, Moliner va voler remarcar que se l’ha empescat també perquè, de la menopausa, se’n parla “poc i molt edulcoradament”. Tot i ser una dona atractiva, la protagonista té un tot elegíac. De fet, “la novel·la comença quan la dona ja ha tingut el certificat oficial de menopàusica”.
