La veu dels sense nom, antologada
Circula per internet el famós discurs que Joan Garcia Oliver va fer davant la tomba de Durruti al cementiri de Montjuïc, on el cèlebre anarquista reusenc parlava dels reis de les pistoles obreres, els que s’havien defensat dels depredadors: “Nosaltres, els sense nom.” Avui, l’historiador i professor universitari Xavier Díez ens n’ofereix un bon tast a l’antologia Nosaltres, els sense nom. L’anarquista oblidat: de pistoler a ministre, que ha publicat en una bona edició La Campana. Provinent de les memòries que havia publicat l’enyorada editorial Ruedo Ibérico amb el títol El eco de los pasos, Díez ens n’ofereix una relectura en què destaca aspectes fonamentals i en deixa de banda d’altres de més orgànics sobre el funcionament intern de la CNT i de les altres organitzacions llibertàries en què va participar des dels anys vint, quan va arribar a Barcelona per treballar de cambrer i va assistir a l’assassinat de 500 militants confederals a mans dels gàngsters d’una patronal catalana amb mentalitat colonial i esclavista. Diversos grups específics van decidir, com explica en el discurs i en les seves memòries, plantar cara, no rendir-se i continuar ferms en la lluita per la jornada de vuit hores i les condicions dignes que superessin els 40 anys de mitjana de vida que tenien aleshores els obrers de fàbrica i els miners. Del grup Solidarios, sorgiria una línia d’acció directa que va funcionar a les files llibertàries fins a la mort dels últims maquis, als anys seixanta.
Díez aconsegueix que les memòries siguin trepidants. L’edició de Ruedo Ibérico, reeditada i corregida fa uns anys per un segell de Planeta de vida efímera, necessitava una relectura. No m’ha costat gens penetrar de nou en aquesta novel·la d’aventures, redactada per Garcia Oliver al seu exili de Guadalajara, Jalisco. L’edició original no va ser fàcil, perquè l’editor Rafael Martínez, un llibertari valencià que havia participat en la guerra d’adolescent i que va conèixer els reformatoris catòlics i la repressió i els polls, era també del morro fort. Garcia Oliver ja era un home gran i amb dubtes, però tossut. Als anys setanta hi havia una gran curiositat pel passat silenciat pel franquisme i les memòries d’un personatge d’aquesta magnitud eren una llaminadura: la història d’un cambrer condemnat a mort, company de Durruti i Ascaso, convertit en ministre del govern de Largo Caballero a principis de la guerra. Després, l’edició patiria la crisi del pas de Ruedo Ibérico de París al nostre país, la fallida, la mort de Martínez i, finalment, una inundació que convertiria en pasta de paper gran part del fons editorial. Durant anys, el llibre només es podia adquirir a preus caríssims o en edicions fotocopiades, però dues reedicions van intentar retrobar el públic. Avui, la versió catalana compensa aquestes vicissituds. Malgrat que no hi he sabut trobar alguns testimonis durs contra personatges de la seva mateixa organització i altres republicans, el resultat de l’antologia és més que satisfactori, perquè ofereix un retrat fidedigne d’un romàntic que no es va mamar el dit davant les arbitrarietats en una època en què tot es jugava a cara o creu. Díez ens fa un retrat del revolucionari, que ha quedat en l’imaginari llibertari del país, eclipsat pels comunistes i els nacionalistes: “Joan Garcia Oliver, que va néixer a Reus el 20 de gener del 1901 i va morir a Guadalajara (Mèxic) l’11 de juliol de 1980, és un personatge fascinant i injustament oblidat de la història del país. De família molt pobra, emigrant adolescent a la Barcelona de finals de la Primera Guerra Mundial, cambrer d’ofici –coneixedor, en bona mesura, dels codis d’elegància, etiqueta, relacions públiques i comunicació–, aviat serà conegut entre els militants de la CNT. Els seus inicis a la capital de Catalunya coincidiran amb l’efervescència revolucionària –la vaga de La Canadenca–, i la guerra entre la patronal i els anarcosindicalistes.” Un any després de la mort de Durruti –com podem veure a la foto–, va fer el seu famós discurs a la tomba de Durruti i Ascaso al cementiri de Montjuïc sobre els millors terroristes de la casa obrera. Garcia Oliver va ser un home d’acció i, alhora, bon teòric i autor d’unes memòries fascinants que haurien de ser de lectura obligatòria, tant per l’esperit autocrític com per la veritat despullada que presenten. Díez ho corrobora des de la introducció d’aquesta antologia d’El eco de los pasos que és Nosaltres, els sense nom: “Garcia Oliver va tenir una vida de pel·lícula, sense pel·lícula. Malgrat una existència d’acció, malgrat una certa aurèola de personatge heroic, malgrat haver publicat una autobiografia que resulta un dels llibres més transcendents per comprendre les complexitats històriques del segle XX, l’anarquista de Reus és un home oblidat –més precisament, bandejat– de la memòria oficial. A diferència de Seguí, Montseny o Peiró.” Posem-hi remei.
La biografia de Cerrada, un falsificador mític
Després d’anys de recerca i investigació, el guionista i artista gràfic Miquel Sarró, Mutis, ha aconseguit reconstruir la biografia Café Combat. Laureano Cerrada, anarquista y falsificador, sobre l’influent militant il·legalista de la CNT catalana, que durant els anys de la Transició es va fer cèlebre pel llibre Los atentados contra Franco, del periodista Eliseo Bayo. Més quan Cerrada va ser assassinat, el 18 d’octubre del 1976, a la porta del bar que regentava al popular barri de Belleville de París. Considerat escòria per a uns i un model de resistència per a uns altres, Cerrada condensa l’esperit dels anarquistes que no van deixar de conspirar contra el dictador fins al final. Ell va ser el que va finançar l’atemptat en avió que havia de liquidar el Caudillo a la platja de La Concha de Sant Sebastià. Ell també va ser el que va aconseguir falsificar grans quantitats de paper moneda per intentar rebentar l’economia espanyola. No ho va aconseguir i va caure en mans de la policia i la Interpol després de falsificar grans quantitats de dòlars i francs francesos, entre altres monedes. Abans, durant la Guerra Mundial, havia facilitat passaports, documentació, salconduits i guies a jueus perseguits pels alemanys, a pilots anglesos caiguts a França i a tota mena d’enemics del règim franquista. Detestat a mort per nombrosos corrents anarcosindicalistes que el consideraven un gàngster, Cerrada va viure una vida de pel·lícula, tot i que les aproximacions biogràfiques han estat mínimes. Sarró ha entrevistat infinitat de personatges que el van conèixer als anys de la clandestinitat i alguns dels seus familiars. El resultat és un llibre sobre un aspecte ocult de la història.