L’any 2016, amb la publicació de Haru (Catedral), l’escriptora Flavia Company (Buenos Aires, 1963) va iniciar un camí, un cicle, que la va dur cap al despreniment, fins al punt de desprendre’s del seu nom com a autora: els seus últims llibres els signen –els escriuen– els seus personatges. L’últim és Teoría de la resta (Comanegra), i l’autor és, precisament, el pare de la Haru.
Són 81 meditacions i un koan –una mena de problema zen–, escrites una cada dia, en dies seguits i producte d’una meditació zazen: “Em llevava molt aviat, a trenc d’alba, feia una pràctica de meditació, amb un passeig entremig, esmorzava i després escrivia, i així 81 dies seguits, perquè m’havia compromès que si un dia no ho feia hauria de tornar a començar de zero”. Aquest procés va coincidir amb l’interès de Mònica Montoriol, que li va demanar justament un llibre com el que estava escrivint.
Meditació zazen
El llibre comença amb la Haru entrant a casa del seu pare, ja difunt. L’Osamu, un mestre de caligrafia en aquest món oriental indeterminat de Haru, li ha deixat, sense dir-ho, un quadern, un llibre de meditacions, aquesta mateixa Teoria de la resta que és un camí cap a l’espiritualitat deslligada de religió, cap a un mateix i cap al món.
És potser que Company s’ha convertit ara en una guru? “D’experiències espirituals en pot tenir qualsevol –explica–, només que jo he decidit dedicar-hi moltes hores i compartir una experiència, de manera humil i honesta, sense cap dogma, perquè no pretenc ser mestra de ningú”. El que ha fet l’autora és al capdavall literatura, submergir-se de ple en un personatge: “Només he fet els llibres que jo volia llegir”, assegura en referència primer a l’enigmàtica carta que Osamu havia deixat a la Haru a la primera novel·la, una carta que Company va escriure al llibre Magokoro (Catedral), i que entre altres coses parlava ja d’aquesta teoria de la resta que ara desenvolupa. “Es tracta de restar-te a tu mateix del món per observar-lo, no com si no hi fossis sinó com si no hi haguessis estat mai, com si no haguessis ni nascut”. D’alguna manera, ve a dir que no tenim cap importància en el món i alhora la tenim tota, i ja que hi som, fem alguna cosa de profit.
Una teoria per observar
“Amb humilitat i agraïment –destaca Company–, he construït la veu d’Osamu, que explora una via espiritual cap al món” de la mateixa manera que també han fet Clarice Lispector, Stefan Zweig, Hermann Hesse o Fernando Pessoa, amb tantes diferències com sigui. I cita Zweig, quan a El llibreter Mendel escriu que va contemplar “el gran secret de la concentració completa, origen de l’artista i de l’erudit, de l’autèntic savi i del foll absolut, la tràgica sort i desgràcia de l’obsessió absoluta”. “Des que vaig publicar Haru que visc dins d’aquest món, obsessionada”, recorda, i apunta que està agraïda a una comunitat que s’ha fet seu aquest univers, fins al punt que n’hi ha que se n’han tatuat frases a la pell o les han escrit a les parets. I precisament la destil·lació d’aquest univers marcarà el punt final, cap al setembre, amb Pensamientos de Haru, un recull de frases destacades pels lectors a l’editorial Kōan.
Obra completa en procés
L’autora, que fa uns mesos ha tornat a La Ràpita després de la llarga volta al món que la pandèmia va interrompre a l’Argentina, també ha publicat recentment la seva poesia completa, La dimensión del deseo por metros cuadrados, a l’editorial Comba, que a poc a poc està publicant castellà bona part dels seus llibres.
Company està contenta de tenir “el reducte de llibertat per escriure el que em dona la gana” i poder publicar els llibres “malgrat que no se’m pot atrapar en cap etiqueta”, perquè escriu tant en castellà com en català, és tan argentina com catalana i cada llibre que fa és diferent de l’anterior, alhora que lamenta que “els llibres estan deixant de ser cultura per ser un mercat”.