Ouka Leele, la gran fotògrafa i icona de la movida madrilenya, va morir ahir, un mes abans de fer 65 anys, en un hospital de Madrid després d’una llarga malaltia.
Premi Nacional de Fotografia el 2005, Bárbara Allende Gil de Biedma va irrompre a l’escena madrilenya a començaments dels vuitanta amb les seves fotos acolorides a l’aquarel·la. Va ser una de les protagonistes de la movida madrilenya i es va convertir en un referent de l’art contemporani. Nascuda a Madrid el 29 de juny del 1957 al si d’una família de l’alta burgesia bilbaïna, el seu pare era Gabriel Allende Maíz, un prestigiós arquitecte enamorat de la pintura, i la seva mare, Victoria Gil de Biedma, era germana del poeta Jaime Gil de Biedma. L’artista també era cosina segona de la política Esperanza Aguirre.
Ouka Leele va estudiar a l’escola Sagrat Cor de Madrid, on es va impregnar de misticisme, i des de molt jove escrivia poesia i pintava. Va estudiar dibuix a l’acadèmia Orsini amb la idea de matricular-se a la facultat de Belles Arts, però no va arribar a ingressar a la universitat. Als 19 anys va decidir agafar la càmera fotogràfica perquè el nòvio que tenia llavors li prohibia pintar: “I jo deixava que m’ho prohibís, era la llei del terror. ‘Si pintes, sabràs el que és bo’”, confessava el 2019.
Algunes de les seves fotografies van ser incloses al llibre Principio , del 1976, que reunia nou joves fotògrafs amb futur. Aquell any va conèixer dues persones que serien clau en la seva vida, Ceesepe i José Alfonso Morera Ortiz, el Hortelano , dos joves dedicats al còmic underground. Tot i que primer va mantenir una relació més estreta amb Ceesepe, després va estar uns anys casada amb l’Hortelano. El 1978 els tres amics es van instal·lar a Barcelona durant tres anys, i se li va acudir la idea de pintar les seves fotografies.
La revista Star , publicació mítica de l’underground, li va demanar una foto en color per a la portada, i, com que ella preferia el blanc i negre i no utilitzava mai el color, va retocar a mà les seves obres amb aquarel·les de forts colors, cosa que va dotar la imatge d’una força sorprenent. Ouka Leele era el nom que l’Hortelano va triar per a una estrella inventada, i a ella li va agradar. Amb aquell nom va firmar el 1979 per primera vegada totes les obres de la seva primera exposició individual, a la galeria Spectrum de Barcelona.
Després de superar un limfoma als 22 anys, l’èxit d’ Ouka Leele es va despertar amb la movida madrilenya i va ser elegida com a fidel representant del que es va anomenar la postmodernitat i el seu esperit eclèctic. Els forts colors de les primeres obres es van anar suavitzant, els interiors van deixar de ser una constant en la seva obra i va sortir amb la seva particular mirada a retratar boscos i plantes. Les seves obres se situen a mig camí entre la pintura i la fotografia, quadres abstractes en què la composició és tan important com el color.
El 1987 el Museu Espanyol d’ Art Contemporani li va dedicar una retrospectiva als deu anys del seu treball i el 1992 va inaugurar a Londres una exposició individual de 42 peces, retrospectiva de fotografies acolorides a mà. Premi Nacional de Fotografia el 2005, premi de Cultura de Madrid el 2003, la seva obra està penjada a les parets de galeries i museus de París, Londres, Tòquio o Nova York. El 2010 va rebre el premi Isabel Ferrer, i el 2012, la Medalla de Plata de la Comunitat de Madrid.
L’artista es va identificar amb els negacionistes durant la crisi del coronavirus afirmant que “l’amor és la millor mascareta”. El Ministeri de Cultura va lamentar “profundament” la mort de la fotògrafa, que l’any passat havia participat en el festival PHotoEspaña amb una mostra dels seus primers anys.
