L’Institut Català de les Dones i la Diputació de Barcelona han presentat els actes de reconeixement i divulgació de la trajectòria de Francesca Bonnemaison i Farriols (Barcelona, 1872-1949), una de les personalitats més rellevants de la Catalunya del tombant del segle XIX al XX pel seu compromís amb el dret a l’educació de les dones i la seva determinació per obrir-les al món del treball remunerat i als ensenyaments superiors. Amb el seu activisme tenaç, va aconseguir mobilitzar i sensibilitzar a l’entorn del seu projecte feminista bona part de la intel·lectualitat del seu temps
Al llarg de l’any, i fins a la primavera del 2023, es programaran diverses accions a partir dels tres eixos fonamentals de la seva acció cultural i cívica: la pedagogia i l’educació de les dones; el foment de la lectura com a via d’empoderament; la promoció de la llengua i la cultura catalanes, i l’activisme feminista (encara que fos en clau conservadora des de la perspectiva actual) i la campanya a favor del vot femení.
Una de les principals actuacions, tal com es detalla en el programa, serà la creació d’una exposició itinerant sobre la figura de Bonnemaison, que s’oferirà acompanyada de conferències i visites guiades. La mostra s’incorporarà al catàleg de l’Institut Català de les Dones, i constarà de fotografies, anuncis de publicitat i material gràfic de la Barcelona de finals del segle XIX fins a mitjan segle XX. L’exposició serà itinerant per tot Catalunya, especialment als municipis que van acollir subseus de les entitats vinculades amb l’obra de Bonnemaison.
L’acte central del centenari, el 18 d’octubre del 2022 a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, consistirà en una conferència a càrrec de la comissària, Dolors Marín i Silvestre, sobre la vida i l’obra de l’homenatjada, després de la qual es donaran a conèixer totes les activitats previstes per difondre la seva figura, com ara l’exposició itinerant, l’edició en línia de les seves rondalles o la publicació del receptari. També està anunciada la reedició de la biografia de Bonnemaison (publicada per primer cop el 2004), la difusió d’un recull de llegendes i contes tradicionals catalans i europeus, traduïts i elaborats en col·laboració amb el seu marit, el polític, advocat i tutor del jove Francesc Cambó, Narcís Verdaguer i Callís, sota el pseudònim de Franar (els van publicar a La Veu de Catalunya entre 1894 i 1898), i rutes urbanes sobre Bonnemaison i el seu temps.
La presidenta de l’Institut Català de les Dones, Meritxell Benedí, va remarcar en la presentació dels actes del centenari que “s’inicia la commemoració d’una dona que va ser revolucionària per a la vida de moltes dones, perquè els va facilitar l’accés a l’educació, un element clau per a la seva autonomia”, i va afegir que “accedir al món laboral permetia a les dones no dependre de ningú, i això, llavors i ara, és transformador”. Per la seva banda, la comissària Dolors Marín va recordar el lema de Bonnemaison: “tota dona val més quan lletra aprèn”, i va destacar com “va passar de voler alfabetitzar noies de classe treballadora a crear una veritable escola per a dones, que els va permetre l’accés a les carreres universitàries o als oficis relacionats amb el funcionariat que s’estaven creant en aquells anys”. Tot i que provenia d’una família prominent (presentada quasi sempre com a “vídua Verdaguer”, estava emparentada amb el poeta del Canigó) i pertanyia a un ambient catòlic i conservador, “es va entusiasmar amb la seva gran obra revolucionària” i va ser pionera a Europa en la creació d’un gran espai de formació destinat a les dones, l’Institut de Cultura i de la Biblioteca Popular de la Dona, l’any 1909.
Filla dels propietaris d’una botiga de roba a la Rambla de Barcelona, va tenir el privilegi de ser educada en la lectura, l’escriptura, els idiomes i el dibuix, una formació no gaire habitual entre les noies de classe menestral. En sintonia amb els corrents de l’època, va sentir una gran passió per l’excursionisme, a través del qual es vehiculava el sentiment catalanista, i els cavalls, que li havia transmès el pare, originari del Pirineu. Aquesta educació poc convencional, unida a l’ambient de la Renaixença, van conformar el seu caràcter. Va freqüentar també els Jocs Florals que proliferaven arreu del país, en un dels quals va conèixer el que seria el seu marit, cosí de Jacint Verdaguer.
A la mort del seu home, Francesca Bonnemaison es va dedicar plenament a la tasca educadora de les dones, tant les de classe obrera com benestant, una obra en la qual va empenyorar la seva fortuna personal i que va permetre, per primera vegada en la història de Catalunya, que les dones tinguessin accés a conferències, cursets i seminaris sobre temes culturals, o que es matriculessin en matèries que anaven des dels idiomes, l’economia política i la tenidoria de llibres a les arts decoratives, la taquigrafia, la cuina o la botànica. Moltes d’aquelles alumnes formarien part del primer contingent de funcionàries catalanes en uns anys en què l’accés als estudis superiors era encara una raresa entre les dones.