Viernes, 22 de noviembre de  2024



Català  


Construir a la contra
acec11/7/2022



(Foto:)
 
Rosa Ribas (el Prat del Llo­bre­gat, 1963) és cone­guda per algu­nes sèries policíaques, tot i que també ha publi­cat obres inde­pen­dents, com ara la dis­se­tena Lejos (Tus­quets), en què desprèn una lli­ber­tat cre­a­tiva que s’agra­eix. Man­te­nint el seu estil efec­tiu i ela­bo­rat, sal­pe­brat de magnífiques imat­ges, la trama no és gens pre­vi­si­ble i pot pas­sar de tot.


L’obra està ambi­en­tada en un urba­nit­zació mig fan­tasma que fun­ci­ona com un plató amb els dife­rents sets on es mouen els per­so­nat­ges: xalets aca­bats, habi­tats i per­fu­mats, d’altres de buits, molts edi­fi­cis a mig omplir, a mig cons­truir, ser­veis ina­ca­bats, com ara esco­les, atenció primària, bibli­o­teca... Sí que hi ha, amb més pena que glòria, un bar i un super­mer­cat, regen­tats per àrabs, és clar.


“En un viatge que vaig fer a Toledo i després de veure la ciu­tat monu­men­tal, unes ami­gues em van dir que m’ense­nya­rien una altra Toledo, i em van por­tar a la loca­li­tat de Seseña, a la urba­nit­zació El Quiñón, que va que­dar a mig cons­truir per Fran­cisco Her­nando del Saz, cone­gut com El Pocero. Va enxam­par tot de famílies que van inver­tir tot el que tenien i molt més per millo­rar la qua­li­tat de vida i van que­dar atra­pats en una petita ciu­tat fan­tasma. Tot el país és ple d’aquesta mena de fra­cas­sos immo­bi­li­a­ris. Algun dia es farà arque­o­lo­gia del que va ser un moment d’abso­luta dis­bauxa cons­truc­tora”, explica Ribas.


“Veies pel car­rer, també a mig cons­truir, pare­lles joves amb cri­a­tu­res que havien bus­cat un ascens social i havien cai­gut en el parany. De nit, és un espai molt sinis­tre.”

Tot estava en mans d’un espe­cu­la­dor que tre­ba­llava amb inver­si­ons dub­to­ses, pla­ni­fi­ca­ci­ons defi­ci­ents i sense per­mi­sos; però, quan hi arri­bes, el pri­mer que veus “és la seva mega­lo­ma­nia posant el seu nom en lle­tres de pedra a la rotonda d’accés”.

“Si vols viure en un lloc on no et tro­bin, és ideal, i vaig pen­sar que tenia una novel·la. Però com ho expli­cava? El més fàcil hau­ria estat fer una història social, sobre els pobres enga­nyats, cosa que m’hau­ria avor­rit molt. També podia fer una història de ter­ror, però se’m feia molt òbvia. Així que vaig optar per una història d’amor, una mica par­ti­cu­lar”, con­fessa l’autora, que ha vis­cut trenta anys a Frank­furt i en fa un que viu a Bar­ce­lona, a Sants.

Hi ha tot de per­so­nat­ges en for­mació coral i tres pro­ta­go­nis­tes. Un home de mit­jana edat, de qui no es diu el nom, arriba ama­gant-se d’uns excom­panys que pot­ser el bus­quen perquè porta un bon feix de diners d’ori­gen tèrbol. Allà es fa amic d’un okupa vell, Matías, entra­nya­ble i cohe­rent. La ter­cera és una dona en la pri­mera madu­resa, que viu en un dels xalets, és informàtica i fa tele­tre­ball, mira de soci­a­lit­zar amb els habi­tants però no pot perquè no com­brega amb la seva manera falsa de viure, amb la seva riva­li­tat con­tra l’altre, en aquest cas, els oku­pes. A més, està doble­ment atra­pada pels deu­tes que ha de pagar i sola, des que el marit la va aban­do­nar. “Matías a banda, són dos per­so­nat­ges amb històries i un pre­sent molt dife­rent, posats un a cada punta de la urba­nit­zació. Volia veure com es tro­ba­ven.”

És una novel·la psi­cològica, perquè mol­tes acci­ons, reso­lu­ci­ons i mane­res de ser són sug­ge­ri­des. Ribas per­met al lec­tor com­ple­tar el que vul­gui, tot i que dona dades sufi­ci­ents per fer-ho. La natura, àrida, i els ani­ma­lons sal­vat­ges també tenen el seu paper com a fron­tera.

“Un tema cen­tral des del prin­cipi era que hi hau­ria dos grups, per mos­trar com fun­ci­ona la soci­e­tat, que es cons­tru­eix en con­tra de; sem­pre hi ha d’haver un con­trari per refer­mar la iden­ti­tat pròpia.” L’obra fun­ci­ona impe­ca­ble­ment com a soci­e­tat en mini­a­tura, amb uns sen­ti­ments que no són tan lluny, són dins nos­tre.

Un dels molts al·lici­ents de Lejos, com ara punts de tensió i dra­ma­tisme ele­gants, és que la trama admet cops de volant i un final que pot ser vio­lent, feliç, dramàtic, neu­tre, obert... Però això cal que ho des­co­brei­xin els molts lec­tors que es mereix.






   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2